El Líban, mig segle després: la ferida que no es tanca
Les tensions entre Israel i Hezbollah, revifades després de l'últim conflicte entre l'octubre del 2023 i el novembre del 2024, fan que el fantasma de la guerra sigui més present que mai a Beirut
BeirutCinquanta anys després, la línia verda continua viva. Invisible, però letal, aquesta frontera imaginària va partir en dos Beirut durant quinze anys de guerra civil: a l'oest, els barris musulmans i palestins; a l'est, els cristians. Una franja de mort que no només va dividir la ciutat, sinó l'ànima de tot un país.
El miratge de la Suïssa de l'Orient Mitjà es va evaporar el 13 d'abril del 1975, quan una explosió va sacsejar els fonaments del Líban. Aquell diumenge, l'atac a un autobús palestí a Ain al-Rammaneh va deixar 27 morts. Hores abans, davant d'una església pròxima, homes armats havien obert foc. La guerra civil ja era una realitat.
Al llarg de quinze anys el país va quedar atrapat en un embull de lleialtats canviants, senyors de la guerra i aliances que mutaven al ritme dels interessos. Musulmans, cristians i drusos es van enfrontar entre ells, mentre les potències estrangeres convertien el territori libanès en un tauler d'escacs. El 1982 Israel va envair Beirut per expulsar Iàsser Arafat i l'OLP. La resistència palestina va ser reemplaçada per una nova força: Hezbollah, fundada amb suport iranià aquell mateix any per combatre l'ocupació israeliana. Síria també va intervenir, i les seves tropes —com les d'Israel— van quedar-se en terra libanesa fins ben entrat el nou mil·lenni.
La fi formal del conflicte va arribar el 1990, amb l'Acord de Taïf, facilitat per l'Aràbia Saudita. El pacte va instaurar un nou repartiment del poder entre les sectes religioses, però el cost havia estat devastador: 150.000 morts, desenes de milers de desapareguts i una capital encara perforada per les bales. Una amnistia general va deixar les víctimes sense justícia i el país immers en una amnèsia voluntària per poder avançar.
La guerra, encara latent, reapareix ara en forma d'esquerdes. Molts temen que torni. Les tensions entre Israel i Hezbollah, revifades després de l'últim conflicte entre l'octubre del 2023 i el novembre del 2024, fan que el fantasma de la guerra torni a recórrer Beirut. “Avui les condicions són fins i tot més propícies per a una nova guerra civil que el 1975”, afirma Hussein, de 25 anys, resident del barri musulmà de Shiyyah, a Beirut. “Ho vam veure a Tayouné i ho hem tornat a veure durant aquesta guerra”, sentencia.
Es refereix al 14 d'octubre del 2021, quan van esclatar enfrontaments a Tayouné: partidaris d'Amal i Hezbollah protestaven davant del Palau de Justícia contra la investigació de l'explosió del port el 2020. La manifestació va derivar en una batalla campal amb residents suposadament vinculats a les Forces Libaneses cristianes. Set morts i gairebé trenta ferits van confirmar el que és evident: la fractura segueix present.
Una memòria omnipresent
Per a Hassan, de 35 anys, del sud libanès, la guerra civil té una única cara: Israel. Els seus pares es van casar sota els bombardejos, i aquest record es va convertir en el punt de partida de la memòria familiar. Abdallah, sunnita del barri de Hamra, va créixer sentint a parlar de l'ocupació siriana, no de conflictes sectaris. "Si vens d'una família pròxima a Rafik Hariri [exprimer ministre del Líban], poques vegades t'eduquen en un llenguatge sectari", assegura.
Als barris cristians d'Ashrafiyeh, el relat adquireix un altre matís. Jonny, de trenta anys, va celebrar amb xampany l'entrada dels islamistes sirians a Damasc el 8 de desembre. Per a ell, la caiguda del règim d'Al-Assad és l'inici d'un nou capítol a la història del Líban. Com tants altres de la seva generació, nascuts després de l'Acord de Taïf, no va viure la guerra, però n'arrossega el record: a les històries familiars, als carrers perforats, als silencis heretats.
Les ferides no es limiten als records. El paisatge urbà és testimoni de la guerra. La migració interna forçada va transformar barris sencers. Les comunitats xiïtes que fugien del sud van colonitzar els suburbis del sud de Beirut; els cristians es van reagrupar en zones homogènies. Cada racó del país es va trobar una càpsula de memòria, un vestigi d'antics fronts.
Avui la qüestió que polaritza el país és el desarmament de Hezbollah. Després de la negativa a lliurar les armes al final de la guerra civil, el grup es va consolidar com un Estat dins l'Estat. La recent guerra amb Israel l'ha deixat greument debilitat: milers de combatents morts, líders assassinats, gran part del seu arsenal destruït. El debat sobre el desarmament de la milícia ha guanyat força i divideix les autoritats libaneses.
Però més enllà de les armes i les fronteres, el que realment amenaça el Líban és la impossibilitat de reconciliar-se amb ell mateix. Sense memòria comuna, sense justícia ni reparació, el país camina per la corda fluixa de l'estabilitat. Mig segle després, la línia verda no ha desaparegut: simplement ha mutat. És a les mirades, a les narratives enfrontades, als carrers que encara separen més del que uneixen. I en aquesta frontera invisible, el Líban es continua debatent entre la memòria i l'oblit.
