Cita global (i crucial) a Egipte per aconseguir un alto el foc definitiu a Gaza
Trump, líders europeus i del món àrab participaran en la cimera, conscients de la fragilitat de la primera fase de l'acord
BeirutLa ciutat egípcia de Sharm al-Sheikh es converteix avui en l’epicentre de les negociacions sobre Gaza. Aprofitant la signatura del pla de pau de Trump, lideratges regionals i internacionals s'hi reuneixen aquest dilluns amb l’objectiu de transformar la fràgil pausa humanitària actual en un alto el foc durador i definitiu que permeti encetar un procés polític més ampli. La cimera coincideix amb l’esperada alliberació dels ostatges israelians que queden dins la primera fase de l’acord d’alto el foc mediat per Trump, un gest que afegeix dramatisme i urgència a la cimera. Egipte no és nou en el paper de mediador, però el context actual és més complex que mai: el conflicte ha alterat aliances, ha incrementat les tensions regionals i ha tornat a situar la qüestió palestina al centre de l’agenda internacional.
A la cimera hi participen actors clau. Egipte, amfitrió i mediador històric entre Israel i Hamàs, aspira a reforçar la seva posició com a pont diplomàtic. Qatar, amb influència sobre Hamàs i capacitat financera, hi acudeix amb la intenció de garantir la continuïtat de l’ajuda humanitària i explorar possibles acords d’intercanvi de presoners. Jordània i l’Aràbia Saudita exigeixen garanties polítiques per als palestins, i alerten que qualsevol acord sense una perspectiva política només serviria per consolidar l’statu quo. Les Nacions Unides i la Unió Europea hi aporten presència internacional, tot i que limitada davant el pes de les potències regionals. I el president dels Estats Units, Donald Trump, serà un dels grans protagonistes, que es presentarà al món i a la regió com el verdader artífex de l'acord.
Israel arriba a la reunió sota una forta pressió interna i externa. Després de mesos d’ofensiva militar i destrucció generalitzada, el seu govern està dividit sobre el futur de Gaza: alguns sectors aposten per una administració directa prolongada, mentre que d’altres prefereixen una gestió civil amb supervisió internacional. La trobada a Sharm al-Sheikh ofereix un espai per calibrar posicions i explorar possibles compromisos, encara que sense grans expectatives d’avenços immediats.
Per als països àrabs, la cimera representa també una prova política delicada. Cap d’ells vol aparèixer com a còmplice de l’estratègia israeliana, però tots són conscients que sense coordinació regional serà impossible sostenir un alto el foc estable. L’Aràbia Saudita observa la situació amb cautela: el seu procés d’obertura cap a la normalització amb Israel, que havia avançat abans de la guerra, ha quedat congelat, i qualsevol moviment futur dependrà de passos concrets cap a una solució política per als palestins. Jordània, directament afectada per les repercussions humanitàries i de seguretat, insisteix en evitar un nou desplaçament massiu de població cap al seu territori. Altres estats del Golf prioritzen l’estabilitat i la recuperació econòmica, però procuren no assumir costos polítics immediats.
La visita de Trump introdueix un component geopolític rellevant. Malgrat haver donat suport constant a Israel des de l’inici del conflicte, fins ara havia evitat involucrar-se directament en la mediació. Amb aquesta cimera, la Casa Blanca busca reclamar un rol protagonista a l’Orient Mitjà i demostrar que pot obtenir resultats concrets allà on altres administracions han fracassat. Però el record del seu primer mandat –el reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel, la retallada de fons a l’UNRWA i la normalització de relacions entre Israel i diversos països àrabs sense avenços per a Palestina– genera recel en àmplies capes del món àrab. El seu paper com a “mediador” genera cautela, i el seu viatge es limita a Egipte.
El Caire, per la seva banda, afronta un desafiament propi. El pas fronterer de Rafah s’ha convertit en un corredor vital per a l’entrada d’ajuda i la sortida de ferits. Les autoritats egípcies combinen la pressió diplomàtica amb el control dels subministraments, en un intent de reforçar la seva legitimitat internacional i consolidar la seva influència regional en un moment de greus dificultats econòmiques i forta dependència dels suports financers del Golf.
Una gran incògnita
La gran incògnita és si la cimera podrà anar més enllà de la mera gestió humanitària. Les anteriors treves han demostrat que els altos el foc poden alleujar temporalment la crisi, però no aborden les causes estructurals del conflicte ni estableixen mecanismes de supervisió estables. La fragmentació palestina i la desconfiança entre les parts dificulten qualsevol progrés real. Mentre els països àrabs volen evitar una escalada regional, els Estats Units cerquen una victòria diplomàtica que reforci la seva imatge de lideratge global, i Egipte aspira a consolidar el seu paper com a mediador imprescindible.
No hi ha garanties que del Caire surti un acord històric. Però el simple fet que tants actors amb interessos tan dispars s’asseguin en una mateixa taula indica que, per primera vegada en mesos, s’obre un espai polític –encara que limitat, fràgil i molt condicionat– per explorar possibles sortides negociades. El repte serà transformar aquests interessos compartits en compromisos duradors. Dit d’una altra manera: passar de la treva a una pau que, tot i ser encara llunyana, es comenci a entreveure a l’horitzó.