Expira el termini pel bloqueig d'Ormuz i Trump diu que "eliminarà" les llanxes ràpides iranianes
El petroli torna a superar els cent dòlars mentre Washington i Teheran escalen la retòrica davant l'anunci del president que aplicarà un bloqueig naval
Washington/LondresPassades les 10 del matí a Washington (les quatre de la tarda, hora catalana) se suposa que ha entrat en vigor el bloqueig a l'estret d'Ormuz decretat per Donald Trump. Sense canvis significatius en els primers minuts, la regió i els mercats contenen l'alè a l'expectativa d'una nova escalada de la guerra. El president estatunidenc va ordenar el bloqueig naval diumenge, després que s'encallessin les negociacions a Islamabad i com a mesura de pressió contra l'Iran. L'acció afecta tots aquells vaixells que es dirigeixin o salpin des de ports iranians. Per la seva banda, els aiatol·làs ja han advertit que cap port al Golf Pèrsic serà segur s s'intenta frenar les seves naus.
En una nova i incendiària publicació a la seva xarxa social, Truth Social, el president Trump ha enviat un ultimàtum directe a les autoritats iranianes. "Si algun d’aquests vaixells s’acosta al nostre bloqueig, serà immediatament eliminat, utilitzant el mateix sistema d’eliminació que fem servir contra els traficants de drogues en vaixells al mar. És ràpid i brutal", ha advertit el republicà, en al·lusió a les execucions extrajudicials al mar Carib contra les suposades narcollanxes. El mandatari estatunidenc també ha assegurat que la pràctica totalitat de la marina de guerra de l'Iran ha estat esborrada del mapa, afirmant amb rotunditat que 158 vaixells de l'armada d'aquest país ja jeuen al fons del mar a conseqüència dels atacs del Pentàgon.
Segons fonts de l'administració nord-americana citades per The Washington Post, sobre la taula del Despatx Oval hi ha tant una campanya de bombardejos a gran escala com atacs selectius contra infraestructures iranianes. El mateix Trump ho ha suggerit amb la seva habitual combinació d'amenaça i aparent reticència: "Odiaria fer-ho, però són les seves plantes d’aigua... molt fàcils de colpejar". Una frase que, en el context actual, sona menys a dubte moral i més a advertiment operatiu. Un atac a les dessalinitzadores de l'Iran podria desencadenar una resposta recíproca de Teheran contra aquestes instal·lacions dels països del Golf, vitals per a la seva població.
El bloqueig –que en teoria afectarà qualsevol vaixell que entri o surti de ports iranians– situa una de les artèries energètiques del planeta en territori de risc i, a la pràctica, totalment tancat. Prop d'una cinquena part del petroli mundial passa per Ormuz, i els mercats no han trigat a reaccionar aquest dilluns: el cru ha pujat amb força després d'una setmana de relativa calma gràcies a un alto el foc que ara sembla paper mullat. El barril de Brent se situa ja per sobre dels 103 dòlars.
La incertesa no és només econòmica. És, sobretot, estratègica. Interceptar vaixells de tercers països –xinesos, indis o pakistanesos– podria convertir una operació de pressió en un conflicte de dimensions més àmplies, consideren diferents analistes. En termes estrictes de dret internacional, abordar una embarcació pot ser interpretat com un acte de guerra. L'Iran, al seu torn, assegura que qualsevol nau a les aigües d'Ormuz suposarà a la pràctica un trencament de l'alto el foc i serà tractada en conseqüència. Teheran denuncia que el bloqueig és un acte de "pirateria". I ha advertit que la seguretat al golf Pèrsic serà "per a tothom o per a ningú". L'advertiment, en una regió ja extremadament tensionada, no sembla retòric.
Distància europea
Europa, al seu torn, de moment marca distàncies. El primer ministre britànic, Keir Starmer, ha qualificat aquest dilluns la situació de "profundament perjudicial", i ha reiterat que el Regne Unit no se sumarà a l'operació nord-americana: "No ens veurem arrossegats a una guerra que no és del nostre interès nacional", ha declarat al programa de ràdio BBC Live 5, al retornar d'una breu gira pels països del Golf. Londres aposta per una missió multinacional per garantir la llibertat de navegació per l'estret, una iniciativa que impulsa conjuntament amb la França d'Emmanuel Macron. El missatge és clar: desescalar o, almenys, no contribuir a l'escalada. De moment, però, és més un desig que no pas una realitat.
I enmig de tot plegat, el factor Trump afegeix una capa addicional d’incertesa. Poques hores abans de confirmar el bloqueig, el president publicava a Truth Social una imatge generada per intel·ligència artificial en què apareixia en una escena de curació miraculosa, envoltat de simbologia patriòtica i figures quasi angelicals. Una representació deífica prou exemplificadora del seu paper en els afers mundials.
En paral·lel, les primeres dades apunten a un alentiment encara més gran del trànsit marítim i a una alteració de les rutes. Algunes embarcacions eviten identificar clarament origen o destinació, mentre que d'altres reconsideren directament el trajecte. El resultat és un augment dels costos logístics i d'assegurances que, com sovint passa, acaba traslladant-se al preu final de l'energia.
El problema no és només el petroli. El pas per Ormuz és vital també per al gas liquat, especialment el de Qatar, i per a les exportacions de diversos països del Golf. En aquests moments, bona part d'aquest flux està condicionat o directament reduït o aturat. Segons estimacions del sector, la guerra ja ha retallat en uns vuit milions de barrils diaris el flux global de cru, una xifra prou significativa per tensionar els mercats.
El cas de la Saudi Arabian Oil Company (Aramco) il·lustra bé la situació: els enviaments previstos a la Xina s'han reduït a la meitat en un mes, segons fonts de la mateixa companyia. Altres actors regionals tenen encara menys marge de maniobra. Kuwait i l'Iraq troben dificultats per exportar la seva producció, mentre que els Emirats Àrabs Units només poden desviar parcialment el flux per rutes alternatives. Qatar, clau en el mercat global de gas, veu també limitades les seves capacitats de sortida.
Aquesta compressió del trànsit conviu amb una paradoxa de mercat: mentre el preu de referència del petroli supera els 100 dòlars per barril, el cru físic a Àsia es negocia ja molt per sobre, al voltant dels 150 dòlars, cosa que reflecteix el cost real –i el risc– de fer-lo arribar a les destinacions compromeses. És la diferència entre un mercat que especula i una logística que s'encalla, apunten fonts de la City de Londres.
Aquest equilibri reflecteix una realitat més àmplia: ningú vol assumir el cost d'un tancament complet d'Ormuz, però tampoc ningú sembla capaç de garantir-ne l'obertura. El resultat és una situació intermèdia, inestable, en què el trànsit no s’atura del tot, encara que es redueix a la mínima expressió, i deixa de ser fiable. Entre amenaces creïbles, gestos simbòlics i interessos globals en joc, Ormuz segueix sent un cop més en el punt on la geopolítica deixa de ser teoria i es transforma en risc altíssim. I qualsevol errada o accident pot tornar a encendre la metxa dels míssils.