Omar El Akkad: "Algun dia tothom dirà que estava en contra del genocidi de Gaza"

BarcelonaOmar El Akkad (El Caire, 1982) va néixer a Egipte, es va criar a Qatar i quan era un adolescent els seus pares el van arrossegar fins al Canadà. Ja era prou gran per adonar-se que, en aquell nou entorn, les botigues de discs venien l'àlbum de Nirvana amb la portada d'un nadó nu sense censura. O que podia anar a la biblioteca i agafar en préstec el llibre que volgués. Va créixer idealitzant els Estats Units com la pàtria de la llibertat i es va fer una carrera com a periodista amb el diari canadenc Globe and Mail, per a qui va cobrir la invasió de l'Afganistan, la guerra de l'Iraq, la presó de Guantánamo o les revolucions de Tunísia i Egipte el 2011. Ha publicat dues novel·les reconegudes amb diversos premis, American war, que imagina uns Estats Units destrossats per la guerra i el canvi climàtic, i What a strange paradise, la història d'un nen sirià que sobreviu a un naufragi a Grècia. Malgrat tots els desastres que han vist els seus ulls, continuava pensant que Occident era un bon lloc per viure. Fins que va arribar la resposta als atacs de Hamàs del 7 d'octubre del 2023. Ara ha visitat Barcelona per presentar el seu nou llibre Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra (L'Altra Editorial, edició en castellà de Libros del Kultrum).

Què pensarem del genocidi de Gaza quan mirem enrere?

— Algun dia, quan ja no sigui perillós, quan dir les coses pel seu nom ja no tingui conseqüències, quan sigui massa tard per exigir responsabilitats, tothom hi haurà estat sempre en contra. És el que vaig escriure en un tuit el 25 d'octubre del 2023 per denunciar la complicitat dels centres de poder polític, cultural i ideològic, amb silenci, justificacions o un suport explícit.

Un bany de realitat?

— Durant tota la meva vida, em vaig voler convèncer que hi havia uns valors a Occident i quan aquests valors no encaixaven amb la realitat, volia pensar que només era una situació en concret, i continuava amb la meva vida. Intentant parlar com sonen els guanyadors. Però els últims 20 mesos, això ha implosionat. No podia continuar com si res. Sobretot perquè soc còmplice directe del que està passant a Gaza. Perquè em llevo cada dia i veig les pitjors imatges imaginables i sé que en soc còmplice perquè visc on visc. Occident ha fet possible aquest genocidi: no és que hagi mirat cap a una altra banda, sinó que s'hi ha implicat activament.

Com?

— Hi ha el suport militar i el diplomàtic, però més enllà d'això, es manipula l'opinió pública. Com va passar amb la mentida que Hamàs havia decapitat 40 nadons el 7 d'octubre. Una mentida que Biden va repetir i que es va publicar a les portades de molts diaris. En realitat, la història en si mateixa no tenia gaire importància: el que era important era que s'assumís que aquella gent era capaç de fer tal cosa. Va passar el mateix amb la mentida de les armes de destrucció massiva a l'Iraq. S'ha construït un relat que dona cobertura a l'horror continuat de Gaza. També hem vist vídeos de soldats israelians violant un presoner palestí, però no han tingut la mateixa repercussió. Podem assumir que uns grups humans són monstres i d'altres no.

Per massacrar, primer cal deshumanitzar.

— Sí. Fes una prova: agafa el títol de qualsevol novel·la, de qualsevol gènere i afegeix-hi la paraula palestí i pensa com seria rebuda: El codi Da Vinci palestí, Crim i càstig palestí, Cent anys de soledat palestina. Es convertirà en un títol incòmode. Ja li va passar a Edward Said quan va suggerir a un editor dels Estats Units que traduís l'obra de l'escriptor egipci Naguib Mahfuz: l'editor ho va rebutjar dient "sí, és bo, però l'àrab és una llengua controvertida". Després Mahfuz va guanyar el Nobel de literatura. Tot aquest imaginari és necessari perquè continuï l'horror. Perquè a l'equació hi ha d'haver un monstre. Si els palestins són salvatges, bàrbars, inhumans... tot està justificat. En el moment que els veus com a éssers humans, has d'acceptar que tu també ets còmplice de l'horror. I és molt més fàcil no fer-ho. Sobretot allà on visc jo, on molta gent, en tota la seva vida, no haurà conegut mai un palestí. Això facilita el genocidi, però alhora destrueix la nostra humanitat.

I on queda el periodisme?

— Fa mesos que estic de gira arreu del món per presentar el llibre i he parlat amb molts periodistes que estan absolutament horroritzats pel tractament que els seus mitjans estan fent. Inclosos alguns dels diaris més importants dels Estats Units. Hi ha una desconnexió increïble entre el que veuen els periodistes sobre el terreny i el que es vol transmetre editorialment o el posicionament de les empreses periodístiques. Perquè les decisions les prenen persones que, probablement, no han tingut mai al davant un palestí. I tot el que ha passat aquests 20 mesos ha començat a exposar l'abisme entre un article explicat sense pressió externa i un sota pressió. La pressió d'anunciants que amenacen amb retirar publicitat, gent que envia cartes a les direccions, periodistes als quals han apartat de la seva carrera... En quin altre context diries que "una bala va acabar impactant contra una nena de 4 anys que anava en una furgoneta"? És demencial. I encara ho fa més evident l'extraordinari periodisme que ens arriba des de Gaza, l'única font d'informació que tenim sobre el terreny. Aquesta gent s'està jugant la vida, i en molts casos està donant la vida per fer sortir aquesta informació. Al mateix temps, estem veient el millor i el pitjor del periodisme. Espero de tot cor equivocar-me, però temo que el dia que els periodistes occidentals puguem tornar Gaza i comencem a escriure els nostres articles confirmant el que els col·legues palestins han estat explicant durant tots aquests mesos, s'enduran molts premis. I no serà perquè el seu periodisme sigui millor, sinó perquè ells sí que seran considerats prou humans.

Per què no surt la paraula genocidi a les portades?

— En primer lloc, perquè si fem servir aquesta paraula ens obliguem a actuar per aturar el genocidi. I el segon motiu és que s'ha deshumanitzat els palestins. ¿Si no fossin palestins estaríem discutint si es pot parlar de genocidi? ¿Si no fossin els dirigents d'Israel sinó els de qualsevol altre país els que fessin crides a matar tots els homes, dones i criatures n'estaríem parlant? És un insult a la intel·ligència que hàgim de passar per aquesta pantomima de fer veure que ofèn aquesta paraula, quan el que està passant a Gaza n'és l'exemple més flagrant al món que he vist en la meva vida.