Eleccions en el país del desencant

Beirut (Líban)Després de dues dècades de transicions fallides, el tauler polític iraquià mostra un equilibri fràgil entre forces que ja no competeixen pel poder, sinó per la seva quota dins del sistema. L'onada de protestes que el 2019 va desafiar el règim sectari nascut després de la invasió nord-americana va posar de manifest la seva poca legitimitat, però la repressió posterior va consolidar un model autoritari. El sistema s'ha tancat sobre si mateix, amb les mateixes coalicions, els mateixos caps i un electorat cada cop més absent. Dimarts vinent, entre 21 i 28 milions de persones –segons les fonts oficials, de mitjans de juny, i les publicades– estan cridades a escollir els 329 membres del parlament.

Però més que un exercici democràtic, el procés sembla una operació de consolidació interna dins d'una estructura fragmentada, dominada per xarxes clientelars i tuteles externes. A vint-i-dos anys de la invasió nord-americana i setze des del final de la guerra civil, l'Iraq continua atrapat entre l'erosió institucional i una societat exhausta, desconnectada de la seva classe dirigent.

El primer ministre, Mohammed Shia al-Sudani, parteix com a clar favorit per a un segon mandat, segons informa Reuters, gràcies al suport del bloc xiïta Marc de Coordinació i a una estratègia pragmàtica que equilibra la seva relació amb Washington i Teheran. El seu govern ha estabilitzat la moneda –cent dinars equivalen a 7 cèntims d'euro– i ha contingut les tensions internes, però no ha abordat les reformes que reclamava la joventut mobilitzada fa sis anys. La seva prioritat és preservar el control de l'aparell estatal abans que transformar-lo.

El país arriba a les urnes en una calma enganyosa. La violència ha caigut a mínims històrics, encara que la repressió selectiva, l'exclusió de candidats independents i el redisseny de districtes electorals garanteixen que el vot es quedi dins dels marges acceptables per a les elits. L'observatori Armed Conflict Location & Event Data (ACLED), una organització sense ànim de lucre que recopila, analitza i cartografia dades en temps real sobre violència política i esdeveniments de protesta a tot el món, assenyala que la competència política s'ha reduït a una pugna entre faccions, més que a una disputa per un projecte de país.

El sistema sectari de repartiment de poder, el muhasasa, continua bloquejant tota reforma. Cada ministeri és feu d'un partit i cada partit administra la seva pròpia economia paral·lela. Segons Sajad Jiyad, analista de The Century Foundation, les elits es beneficien de l'statu quo i les urnes només serveixen per legitimar aquest repartiment. La participació podria caure per sota del 40% malgrat els incentius i la compra de vots. El think tank dels Estats Units Atlantic Council adverteix que l'apatia ciutadana reflecteix la convicció que el poder real es decideix fora de les votacions.

Pressió al Kurdistan

Al nord la fractura entre el Partit Democràtic del Kurdistan i la Unió Patriòtica del Kurdistan ha paralitzat el parlament regional i ha debilitat la seva posició enfront de Bagdad, que utilitza els pagaments del pressupost federal i el control del petroli com a instruments de pressió. El que es dirimeix no és l'equilibri identitari, sinó l'accés als recursos. L'economia se sosté gràcies al petroli, que representa el 90% dels ingressos estatals. Però la corrupció, la falta d'inversió i la sequera perllongada agreugen una precarietat estructural.

L'Iran conserva una influència considerable, encara que el seu control ja no és homogeni. Les milícies xiïtes mantenen vincles amb Teheran, però el govern d'Al-Sudani impulsa una agenda de sobirania que busca equilibrar les relacions amb els pols de poder regional. Renad Mansour, de la Chatham House de Londres, apunta que l'Iraq intenta afirmar-se com un estat funcional dins d'un entorn inestable.

Els Estats Units, sota la presidència de Donald Trump, mantenen una política de contenció discreta, amb menys presència militar i més suport tècnic. Washington intenta evitar que l'Iraq caigui en l'òrbita exclusiva de l'Iran sense assumir el cost d'una nova reconstrucció. Turquia, després de reduir la seva presència militar al nord i avançar en el desarmament del PKK, ha recalibrat la seva influència cap a l'àmbit econòmic, impulsant corredors logístics i projectes energètics.

El tauler iraquià s'ha transformat en un espai de competència continguda entre potències regionals, on cada actor busca assegurar la seva influència sense desencadenar una confrontació directa. El que passi a Bagdad repercuteix a Damasc i Beirut, perquè els mateixos equilibris entre milícies, estats febles i patronatges externs recorren l'arc que connecta l'Iran, l'Iraq, Síria i el Líban.

La paradoxa iraquiana és que l'estabilitat actual descansa en un sistema incapaç de reformar-se. Les eleccions de dimarts no mesuren la capacitat de l'Iraq per renovar-se políticament, sinó l'habilitat del règim per mantenir l'aparença de normalitat. Cap bloc té interès a alterar l'statu quo, i la ciutadania, privada d'alternatives, es refugia en el desencant. La legitimitat que atorgui els resultats serà més formal que real. Darrere de les urnes, el país continua dividit per línies sectàries, amb institucions que funcionen com a extensions dels partits, un poder que s'administra sense rendició de comptes i una societat que es dissol en la indiferència.