Mines a l'estret d'Ormuz: l'arma de l'Iran per tallar el trànsit de vaixells

Algunes mines suren a la superfície. Altres descansen al fons marí. Totes, però, poden complicar encara més els esforços per reiniciar la navegació al golf Pèrsic. L'Iran ha estrangulat una de les rutes marítimes més importants del món, l'estret d'Ormuz, amenaçant vaixells mercants i atacant petroliers. També té, però, un arsenal de 5.000 mines navals, segons estimacions de l’Agència d'Intel·ligència de Defensa estatunidenca, i pot estar començant a desplegar-les, segons han advertit alts càrrecs nord-americans.

La geografia de l'estret i les aigües circumdants juguen a favor de l'Iran. Una llarga costa sud ofereix moltes oportunitats perquè embarcacions petites surtin disparades per les mines. A més, les rutes de navegació deixen poc espai per navegar: el mar, al punt més estret del pas, només té uns 60 metres de profunditat, cosa que facilita la col·locació de les mines.

Segons oficials nord-americans, a la marina dels Estats Units li podria resultar caríssim i perillosíssim haver de dur a terme una operació de desminatge a l'estret d'Ormuz. Les mines, però, són també una arma de doble tall per a l’Iran. Col·locar-ne podria impedir que el seu propi petroli surti del Golf –amb l'afectació que això té en uns ingressos que tant necessita.

Des de la Primera Guerra Mundial, els exèrcits han desenvolupat mines navals per assetjar i enfonsar els vaixells enemics. Les més comunes són les anomenades mines amarrades, que són esfèriques i se situen just per sota de la superfície del mar i estan lligades a una àncora pesada a través d’una cadena. A la meitat inferior de la mina hi ha explosius, amb una bossa d'aire a sobre per garantir que floti. A més, té una mena de banyes gruixudes amb dispositius perquè la mina exploti en contacte amb el casc d'un vaixell. Si la cadena de l'àncora es talla, aleshores la mina s'anomena flotant i es mou amb el corrent.

Durant la Guerra Freda, les anomenades mines de fons es van multiplicar. Contenen una quantitat molt més gran d'explosius que les mines amarrades i es troben al fons marí. Aquestes mines utilitzen una combinació de sensors (magnètics, acústics, de pressió i sísmics) per determinar quan un vaixell és a prop. Aleshores exploten amb tanta força que envien una gran bombolla de gas cap a la superfície, contra el vaixell objectiu. El fons marí, però, també és ple de brossa, restes de naufragis i altres deixalles, i això dificulta molt trobar-les i requereix molt de temps.

L'Iran també té mines adossades: petites càrregues explosives que nedadors o bussejadors col·loquen per inutilitzar un vaixell, especialment malmetent la propulsió i la direcció de la nau a sota l'aigua. Normalment exploten després d'un temps preestablert, cosa que permet a les persones que les col·loquen allunyar-se'n abans. La majoria d'aquestes mines estan dissenyades per generar "víctimes mortals per omissió", és a dir, el vaixell no s'enfonsa però està prou malmès per no poder continuar realitzant les tasques assignades.

Els petroliers moderns, que tenen un casc interior i un altre d'exterior per evitar el vessament de petroli, és molt difícil que es puguin enfonsar a causa d’una mina. Fins i tot si el casc exterior es trenca per una explosió, l’interior pot continuar intacte. I com tots els vaixells de guerra i vaixells de càrrega moderns, els petroliers estan dissenyats amb compartiments estancs interns que es poden segellar per evitar inundacions.

Les tasques de desminatge

Tot i que les mines es poden col·locar ràpidament, retirar-les és gairebé impossible si hi ha combats. Per trobar-les, els equips de desminatge despleguen una mena de vehicle remot equipat amb un sensor per inspeccionar les aigües. Un cop localitzades, els bussejadors poden desactivar-les o es poden destruir amb artefactes explosius.

Activar les mines imitant els senyals d'un vaixell és un altre mecanisme per desminar les aigües que pot ser molt més ràpid que no pas intentar trobar-les. Aquest sistema, però, moltes vegades no funciona i es corre el risc que quedin mines a l’aigua sense explotar.

Reobrir l'estret d'Ormuz no requeriria retirar totes les mines. Els equips de desminatge podrien netejar-ne només una zona i marcar amb boies camins de navegació prou amples perquè els vaixells hi passessin amb seguretat. Un cop restablert el comerç, els equips sí que podrien fer una feina en més profunditat per intentar retirar tots els artefactes.

El sistema iranià per col·locar mines a l'estret d'Ormuz no és especialment ràpid ni eficient, segons els alts càrrecs nord-americans. Però els iranians confien que trigaran menys a col·locar-les que els Estats Units a retirar-les, de manera que aquests artefactes explosius es poden convertir en un element dissuasiu addicional perquè els vaixells no transitin per l'estret.

El 1991, després que l'Iraq col·loqués més de mil mines navals al Golf, més d'una dotzena de vaixells aliats van trigar gairebé dos mesos a netejar la costa de Kuwait, amb una mitjana de poc més d'una mina al dia. La tecnologia ha millorat molt des de llavors, i és possible fer prospeccions més ràpides amb robots.

Dies enrere, el Comandament Central dels Estats Units va anunciar que havia atacat setze vaixells de la marina iraniana encarregats de col·locar mines. Després d’això, l’Iran va començar a utilitzar vaixells més petits per a aquest mateix objectiu, segons asseguren oficials nord-americans basant-se en informació d’intel·ligència.

Eliminar totes les mines emmagatzemades i tots els vaixells capaços de col·locar-les podria significar que les forces nord-americanes haurien de destruir tota la infraestructura marítima civil de l'Iran. Una opció és que l’exèrcit estatunidenc mantingués drons de vigilància armats sobrevolant la zona i amb capacitat de disparar míssils o llançar bombes contra qualsevol vaixell que detectés que està col·locant mines.

Copyright The New York Times