La història dels gazians que el 7 d'octubre eren fora de Gaza i mai han pogut tornar-hi
Gazatins atrapats a Cisjordània pateixen en la distància per les seves famílies
Enviada especial a JerusalemEls atacs del 7 d’octubre del 2023 van sorprendre milers de palestins de Gaza fora de la Franja. Alguns estaven treballant com a mà d’obra barata a Israel, o havien obtingut un permís mèdic per sotmetre’s a tractaments que a casa seva no poden oferir-los. Fa dos anys que no han pogut tornar i durant tot aquest temps han estat veient amb l’angoixa de la distància com les seves famílies patien els bombardejos israelians, la fam, el fred i les malalties. Viuen pendents del telèfon mòbil per si arriba la trucada fatídica que anuncia la mort d’algú que s’estimen. I intenten, malgrat que es van trobar desplaçats amb les butxaques buides, guanyar una mica de diners per enviar-los a les seves famílies i confortar-los en el patiment.
En un cafè de Ramal·lah, Amjad Sami, un electricista de 50 anys, explica la seva història amb la veu calmada i clara. El dia de l’atac palestí estava treballant a Israel i al conèixer la notícia va veure com la seva vida es desplomava. Al migdia va rebre un missatge al mòbil amb l’alerta que li havien revocat el permís de treball, un permís que Israel només concedia als palestins de Gaza després d’un estricte escrutini. Va saber que la policia israeliana havia començat a detenir treballadors gazatins i va fugir cap a Cisjordània, el territori administrat per l’Autoritat Palestina.
A Ciutat de Gaza s’hi va quedar tota la seva família. El 5 de novembre del 2023 l’aviació israeliana va bombardejar casa seva. Els seus tres fills, la Lara (14), el Yazan (16) i la Yara (18), van morir soterrats entre la runa i ni tan sols se’n va poder acomiadar. Segueix pendent dels que han sobreviscut: “Truco a la meva dona cada dia unes quantes vegades. Li dic que vull saber com estan, si tenen menjar i aigua, si els falta alguna cosa, li pregunto què passa al seu voltant, però en realitat no hi parlo per tranquil·litzar-la a ella, sinó a mi mateix, perquè no em consumeixi l’angoixa”. I quan és ell qui rep la trucada no pot evitar el sobresalt de pensar el pitjor.
La vida a Ramal·lah és molt cara i ell treballa tant com pot; ara, en una empresa farmacèutica, per poder enviar-los diners. Sami té un germà a Granada que li ha tramitat un visat perquè pugui anar a Espanya amb la seva dona. Però ella no pot sortir de Gaza i a ell Jordània tampoc li permet el pas. Està atrapat a Ramal·lah. “Necessitem anar un temps a Espanya a descansar. El meu germà ens pot acollir”, explica. No és que tingui la intenció de quedar-s’hi. “Ens hem de refer, i després vull tornar a Gaza per retrobar-me amb la meva mare, la meva terra i els meus records, i sobretot per estar a la tomba dels meus fills. No ens en queda cap. Tant de bo que puguem tenir un altre fill. No ens omplirà el buit, però farem que la vida continuï”, diu amb un fil de veu.
“Mai havia estat tant temps sola”
També hi ha centenars de malalts de càncer de Gaza atrapats a Cisjordània. Com Marwa Shahin, de 32 anys, que va arribar a Ramal·lah cinc dies abans del 7 d’octubre per rebre tractament per a la leucèmia i tampoc ha pogut tornar. “És molt difícil estar lluny de la meva família. Fa temps que estic malalta i estava acostumada a anar sola des de Gaza a Ramal·lah pel tractament, perquè no donen permís a les famílies per acompanyar-nos. Però mai havia estat tant de temps sola”, confessa.
La seva casa familiar al nord de Gaza també va ser bombardejada i ha vist com els seus pares, germans i avis s’han hagut de desplaçar més de deu vegades, fugint dels atacs israelians: “Si no tens casa perds la confiança, et sents perdut”. Molts dels seus cosins i amics han estat assassinats i el pitjor era quan no podia parlar amb la família més propera: “Quan s’han de desplaçar perdem la comunicació i de vegades passen dies que no els trobo”. Ens ensenya les fotografies que li han enviat quan han pogut: “Em passo hores mirant-les i imaginant-me que soc amb ells a Gaza”. Encara que les organitzacions de dones l’ajuden, diu que es troba molt sola i troba a faltar els de casa quan pateix els efectes secundaris del tractament. Quan li preguntem si voldria tornar a Gaza no ho dubta ni un segon: “Tornaria ara mateix, només vull estar amb la meva família, ja he perdut massa gent que m’estimo de qui no em vaig poder acomiadar i que no sé ni on estan enterrats”.
L’electricista acaba amb un missatge: “Gaza està destruïda, però queda el més important, que és la seva gent; Gaza no s’esborra”. I la dona agraeix la solidaritat que ha vist als carrers de Barcelona: “Gaza us necessita, està ferida: no la deixeu sola”.