La Guàrdia Revolucionària de l’Iran ja fa pagar un peatge per creuar l’estret d’Ormuz

BarcelonaEl règim de l'Iran s'està defensant de l'atac conjunt dels Estats Units i Israel amb una arma que no és militar, sinó econòmica: ofegar el trànsit de petroli a l'estret d'Ormuz, per on circulava una cinquena part del trànsit mundial de gas i petroli. Però és un tancament selectiu: en lloc de minar l'estret per bloquejar el pas de tots els vaixells, Teheran permet el pas de les seves pròpies embarcacions i de les que considera "no hostils", mentre bloqueja les procedents de països que considera "enemics". Ha establert un peatge selectiu amb un corredor físic al mar pel qual obliga a passar els vaixells que li interessen. Els que no ho fan s'exposen a ser atacats amb drons, míssils o llanxes ràpides.

Des del 28 de febrer, quan Benjamin Netanyahu i Donald Trump van iniciar la guerra, el trànsit per l'estret –que amb menys de 50 km d'ample és un autèntic coll d'ampolla– ha caigut un 90%. Segons l'Organització Marítima Internacional, l'organisme de l'ONU que supervisa el trànsit marítim, hi ha uns 2.000 vaixells atrapats dins el mar d'Aràbia, al qual s'accedeix per Ormuz. Els pocs que gosen navegar a través de l'estret ho fan després d'obtenir autorització prèvia de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, el cos pretorià del règim. Naveguen, però, a través d'un corredor entre les illes de Larak i d'Ormuz, al costat iranià de l'estret.

Segons mostren les dades de navegació que queden registrades a través dels sistemes de comunicació AIS (una mena de GPS marítim), dos petroliers operats per Oman, un portacontenidors francès i un vaixell de gas natural liquat d'una empresa japonesa han travessat des de dijous l'estret d'Ormuz els últims dies. Són les primeres embarcacions de països "hostils" a l'Iran que han sortit d'Ormuz, que se sàpiga. El portacontenidors francès, propietat de la companyia CMA CGM, ho va fer dijous després que el president Emmanuel Macron afirmés només una solució diplomàtica i no la via militar, permetria reobrir l'estret. El vaixell ma modificar la destinació indicada en el sistema AIS a "Propietari França", abans d'entrar en aigües iranianes, cosa que només s'explica si volia deixar clara la seva nacionalitat a les autoritats de Teheran. Després el senyal va desaparèixer dels sistemes de seguiment, D’acord amb dades de MarineTraffic i LSEG, dijous també van sortir del golf dos superpetroliers operats per Oman Shipping Management i un vaixell de transport de gas natural liquat co-operat per la companyia japonesa Mitsui OSK.

Una illa-peatge

La ruta habitual dels vaixells era més al sud. Però, des del 15 de març, no n'hi navega cap, segons la prestigiosa publicació britànica especialitzada en el sector marítim Lloyd's List, una font de referència en el sector. "Segons tres fonts amb coneixement directe del nou sistema, es demana als operadors que prèviament contactin amb intermediaris que tenen connexions amb la Guàrdia Revolucionària, els demanen presentar la documentació completa, inclosa la identificació del vaixell, la seva cadena de propietat, el manifest de càrrega, la destinació i la llista de tripulants", expliquen els investigadors. Aleshores els intermediaris transfereixen la informació al comandament provincial de la marina de la Guàrdia Revolucionària, que és qui pren la decisió d'autoritzar o no el pas de l'embarcació. És un peatge geopolític d'acord amb els interessos del cos. Les embarcacions que per la seva càrrega o procedència superen el veto reben un codi d'accés i una ruta a seguir. Sempre segons les fonts de la publicació especialitzada, quan s'apropen a la zona han de transmetre per ràdio els codis i esperar que els escorti un vaixell militar.

• Si vols investigar la infografia amb més detall, obre la versió en alta resolució en una altra pestanya.

A partir d'aquí no queda clar si Teheran està obligant a pagar un peatge als vaixells autoritzats. El ministre d'Exteriors iranià, Abbas Araghchi, ha parlat de l'estatus d'Ormuz amb els seus homòlegs de diversos països: que se sàpiga, amb Malàisia, la Xina, Egipte, Corea del Sud i l'Índia. No queda clar, però, què és exactament el que han acordat, més enllà que en qualitat de països "no hostils" poden continuar transitant l'estret "en coordinació amb les autoritats iranianes". Nova Delhi ha explicitat que no paga cap taxa, cosa que suggereix que el pas dels seus vaixells és el resultat d'una negociació diplomàtica i no d'un pagament. En canvi, Lloyd's assegura que diverses companyies ja s'han posat en contacte amb empreses de seguretat per demanar-los ajuda per negociar el peatge.

L'Organització Marítima Internacional (OMI) ha confirmat en aquest diari que el mateix govern iranià va informar la setmana passada per carta a tots els seus membres que l'estret continua obert per als vaixells que no siguin "hostils" a Teheran i que havia pres "totes les mesures necessàries per evitar que els agressors i els seus aliats utilitzin l'estret d'Ormuz per avançar en les seves operacions hostils contra l'Iran". L'OMI admet, però, que no té cap confirmació oficial del pagament d'un peatge.

Implicacions legals

Jaime Rodrigo de Larrucea, professor de dret marítim a la UPC, explica a l'ARA que l'establiment d'un peatge per part de Teheran seria totalment contrari al dret internacional i a la Convenció de l'ONU sobre el Dret del Mar, que sanciona la llibertat de navegació i el pas en trànsit pacífic en els estrets internacionals. L'estret d'Ormuz és compartit entre tres països, que hi tenen aigües territorials: l'Iran, Oman i els Emirats Àrabs Units. És tan estret que les 12 milles nàutiques (22,2 quilòmetres) que corresponen a les aigües territorials de cadascun d'aquests països se superposen en alguns llocs (vegeu la infografia). L'Iran justifica que ells no han començat la guerra, i a això se li afegeix l'agreujant que els Estats Units no són signataris de la Convenció. "Però imposar un peatge està prohibit i, a més, establiria un precedent molt perillós: imagineu que Espanya i el Marroc fessin el mateix i cobressin un peatge a tots els vaixells que volguessin travessar l'estret de Gibraltar", afegeix el professor.

Els estrets no tenen en el dret marítim la mateixa consideració que els canals, que són vies artificials construïdes per societats o països, com és el cas dels canals de Suez o de Panamà. Rodrigo de Larrucea ho explica així: "És com anar per una carretera nacional o per una autopista. Ningú t'obliga a passar-hi, només és una obra que et permet anar més de pressa i que, per fer-ho, t'exigeix un peatge". No és el cas de l'estret d'Ormuz, que és el resultat geològic del moviment de plaques tectòniques. Larrucea qualifica de "mafiosa" la política de l'Iran, però també recorda que "vivim en un món dirigit per homes que vulneren el dret internacional" i que Teheran esgrimeix la legitimació moral d'estar sotmès a una agressió que no té cap empara legal. De fet, en les seves condicions per negociar un hipotètic alto el foc, el règim iranià ha afegit una nova amenaça: el reconeixement de la seva sobirania sobre l'estret d'Ormuz, una cosa que no havia posat mai sobre la taula.

Les perspectives d'una intervenció militar: l'illa de Larak

Aquesta ruta passa per aigües territorials del país persa, entre les illes de Larak i d'Ormuz, que estan a tocar de la costa iraniana, i que l'Iran presenta com un "corredor segur". En realitat, però, és un eufemisme perquè Teheran ataca les embarcacions a l'estret. L'illa de Larak és una base estratègica per al control iranià de l'estret. De fet, actua com a peatge físic. És on hi ha les instal·lacions portuàries per inspeccionar els vaixells. Històricament, ha estat un dels punts claus per a l'exportació del petroli iranià i ja va ser bombardejada per l'Iraq en la guerra contra l'Iran dels anys vuitanta. Ara és on la Guàrdia Revolucionària inspecciona els vaixells prèviament autoritzats a travessar-lo, la seva procedència, el seu contingut i la seva tripulació. D'aquesta manera l'Iran pot continuar exportant el seu propi petroli i fent diplomàcia econòmica amb els seus aliats mentre escanya econòmicament els seus enemics. Així, si finalment Donald Trump es decideix a fer una intervenció militar terrestre a l'Iran, per a la qual està acumulant tropes a l'Orient Mitjà, Larak és una opció que li permetria arrencar de les mans del règim iranià el control d'Ormuz.

A la llarga, però, les petromonarquies poden trobar vies alternatives, invertint en altres rutes i en oleoductes terrestres, però, de moment, com apunta Dina Esfandiary, especialista en la regió de Bloomberg, "l'Iran està ingressant ara més diners venent el seu petroli que abans de la guerra: Teheran no volia aquesta guerra, però ara té motius per continuar-la".