Les invisibles de la guerra al Líban: treballadores migrants atrapades en el conflicte

BeirutAl Líban, gairebé un milió i mig de persones han estat desplaçades per la guerra, però entre elles hi ha un grup que pateix una crisi que poques vegades s'explica: les treballadores i migrants africanes i asiàtiques. Essencials per al funcionament del país, es queden atrapades entre la violència i la precarietat, buscant sobreviure en un context que depèn de la seva feina, però que amb prou feines reconeix els seus drets. Els carrers de Beirut i els pobles del Mont Líban reflecteixen aquesta realitat silenciosa, on la guerra i la marginació marquen la vida diària de les que sostenen llars alienes mentre intenten tenir cura dels seus.

A l'església de Saint Joseph, als suburbis de Beirut, Mohamed Abbas, un refugiat iemenita de dinou anys, passa les hores jugant a cartes amb els seus companys, caminant per les porxades del centre i compartint el dinar amb altres joves desplaçats. Per a ell, tot és més complicat: pateix marginació i es troba amuntegat en un espai amb altres migrants perquè ningú li ofereix cap altra alternativa. “Somiava acabar el batxillerat i potser estudiar en un altre país, però al Líban tot és molt difícil per als migrants africans i ara no sé què passarà amb el meu futur”, lamenta.

Al seu costat hi ha el seu amic Mustafa Pogba, de disset anys, nascut a Beirut però sense papers. La seva mare, treballadora domèstica sudanesa, segueix sota el sistema de kafala, que, com la majoria dels migrants al país, els vincula als seus ocupadors sense garanties. Els bombardejos als suburbis de Beirut els van deixar al carrer. En Mustafa explica que van venir a l'església perquè la seva mare hi treballa netejant, i que ningú els ha ofert cap altre lloc. Se sent atrapat per la seva condició de fill de migrant: “No tinc oportunitats –explica–. Soc un gran esportista; en un altre país m'haurien fitxat o tindria una beca. No sé què passarà ara”.

A uns 20 quilòmetres de Beirut, a Ghosta, al Mont Líban, l'antic convent de les Germanes de la Caritat s'ha transformat en una llar per a més d'un centenar de migrants africans que van escapar del sud del país. Allà, la Najla Ibrahim, sudanesa de 36 anys, té cura dels seus cinc fills mentre els observa jugar i els prepara el menjar. La Creu Roja els va evacuar a Beirut, i durant tres dies van haver de dormir al carrer, després de fugir amb les poques coses que podien carregar. No trobaven cap lloc on refugiar-se fins que uns voluntaris els van portar al convent. La Najla dona gràcies perquè els seus fills estan en un lloc segur, però la preocupació pel seu futur continua, mentre intenta mantenir la força necessària per tirar endavant i oferir-los seguretat i amor.

Entre les residents del convent hi ha l'Indrani Manike, treballadora domèstica de Sri Lanka, que va arribar al Líban fa més de vint anys. Quan van començar els bombardejos, va haver de fugir amb el que portava posat, pagant cent dòlars per un taxi des de Tir fins a Sidó abans de trobar refugi al convent. Tot i que se sent més segura, li pesa la incertesa sobre el seu futur. Després de dues dècades treballant al Líban, no sap què passarà quan s'acabi la guerra ni si podrà reconstruir la seva vida.

A Jdeideh, al nord de Beirut, la solidaritat sorgeix de la mateixa comunitat migrant. Scholar, nigeriana de cinquanta anys, juntament amb altres dones, han obert les seves llars per allotjar desplaçades. En aquest moment, vuit dones africanes arriben amb els seus fills, dues amb nens petits i una embarassada, probablement de l'amo que la va expulsar després dels bombardejos a Sidó. Al saló, les desplaçades reben menjar mentre canten plegats cançons infantils, com “les rodes de l'autobús giren i giren…”, intentant mantenir una mica de normalitat enmig del caos. Cuinen a la cuina de l'apartament, empaqueten els aliments en capses de cartró i, amb l'ajuda de voluntàries libaneses, distribueixen l'ajuda a aquells que no tenen un lloc on anar. Scholar explica que hi ha moltes migrants desplaçades amb nens o embarassades que es troben al carrer sense cap lloc on anar. Per això, diu: “vam decidir compartir el que tenim amb les nostres germanes i germans, intentant arribar al màxim nombre de persones possible”.

Xarxes de supervivents

En absència de protecció institucional, són elles qui creen xarxes de solidaritat que permeten sobreviure a la guerra. El seu treball compta amb el suport d'INSAAF, una ONG que defensa els drets de les treballadores domèstiques al Líban. Des que els bombardejos es van intensificar, l'organització distribueix ajuda d'emergència i coordina esforços amb líders comunitàries per arribar a dones que queden fora dels sistemes tradicionals d'assistència.

El Pare Robert, responsable del centre a Saint Joseph, explica que la guerra ha fet visible la precarietat de milers de treballadores migrants que sostenen la vida quotidiana al Líban i continuen sent de les comunitats més vulnerables. A l'església troben refugi temporal, suport psicològic i assistència bàsica.

A Burj Hammud, la distribució de menjar organitzada per dones migrants com la Scholar es converteix en un acte de solidaritat vital. Dones i nens desplaçats recullen les safates mentre la comunitat demostra que, tot i la guerra i la marginalització, l'ajuda mútua és un suport indispensable.

Atrapades davant la impossibilitat de tornar als seus països d'origen i la violència que les ha desplaçat, aquestes dones representen una de les cares més invisibles del conflicte. La seva vida transcorre entre refugis improvisats, convents i apartaments compartits, cada dia marcat per la incertesa i la falta de suport, en un Líban on la guerra i la indiferència institucional deixen moltes persones al límit de la supervivència.