Israel emmalalteix de guerra

Enviat especial a IsraelLa guerra, i no qualsevol guerra, és a 70 quilòmetres, però Tel-Aviv és una festa a l’aire lliure. Boom, boom, boom. La música electrònica retrona a ritme imperial a la discoteca Shalavata. La multitud embogeix: canons disparen foc i fum de colors cap al cel. Hi ha gogós elevades en tarimes. Hi ha algú que reparteix roses vermelles. Hi ha mirades de desig entre els que ballen. Les copes costen 25 euros. Un amic em va dir que el lema de la nit de Tel-Aviv és que el demà no existeix.

“Has vingut a fer turisme?”, em pregunten unes noies que fan cua a la barra.

—Soc periodista. Soc aquí per feina.

—Doncs escriu que Israel és fucking amazing.

La guerra, i no qualsevol guerra, és a 70 quilòmetres. Boom, boom, boom. El que sona ara no és música electrònica. Són les bombes que l’exèrcit israelià llança a ritme imperial contra la Franja de Gaza. Se senten amb nitidesa des del passeig marítim de Tel-Aviv, on hi ha la discoteca Shalavata. Cal sortir fora del club per notar les explosions reals. A dins, la música està tan forta que bombardeja els pensaments.

“Ho has sentit?”, em pregunta un jove israelià que fa de relacions públiques en un dels molts locals de la nit de Tel-Aviv.

—Això són bombardejos a Gaza?

—Esclar. Som massa a prop de Gaza.

—És estrany sentir-los des d’aquí.

—Per què? Ets propalestí?

—Soc periodista. Què en penses, de la guerra a Gaza?

—Que és necessària per poder viure tranquils. Ells ens van atacar i ho tornaran a fer quan puguin. Jo vaig perdre molts amics el 7 d’octubre.

L’endemà sabrem que, aquella matinada, els bombardejos israelians contra Gaza van matar una trentena de persones segons les autoritats de la Franja, controlada per Hamàs. És una xifra que ja no ens diu res. Des de l’inici de la guerra, es calcula que prop de 55.000 persones han mort pels atacs israelians. Diverses organitzacions internacionals accepten els càlculs i asseguren que, entre les víctimes, hi ha una part important de població civil. I d’infants. Si el lema de la nit a Tel-Aviv és que el demà no existeix, ¿quin és el lema de Gaza?

Les discoteques estan plenes, però Israel és un país en guerra.

Un any i mig després dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre i la posterior ofensiva total contra la Franja, la societat israeliana continua marcada per les urpes del conflicte. Hi ha un sentiment de victimisme i d’incomprensió de la comunitat internacional, a qui acusen d’haver oblidat el 7 d’octubre i d’haver comprat el discurs de Hamàs. Abunda també un missatge: aquesta guerra la va començar Hamàs quan va decidir atacar Israel i és Hamàs qui continua retenint els ostatges. Abunda una por: que si no s’acaba amb Hamàs, hi hagi més 7 d’octubres en el futur. Abunden ferides obertes: l’horror del 7 d’octubre va generar un trauma que durarà anys. Molts israelians han canviat la percepció que tenien de la població palestina que viu a Gaza. No tants israelians han alçat la veu contra el que el Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU investiga com a genocidi.

Boom, boom, boom... La guerra continua. Des d’un petit turó situat a dos quilòmetres del límit amb Gaza, s’obté una vista macabrament privilegiada del que hi passa a dins. És impossible comptar totes les explosions que se senten. És impossible imaginar què senten els que les pateixen. És estrany poder mirar-s’ho des de la distància, en directe. De tant en tant, columnes de fum negre i de fum blanc s’eleven cap al cel. Al fons, el mar Mediterrani. Avions de guerra israelians van i venen. El rugit dels drons és constant.

"Bona feina, bona feina... Gràcies, gràcies, gràcies...". Un home que passeja un gos s’apropa i interromp l’entrevista amb un grup de soldats israelians. Els dona la mà i els agraeix la seva tasca a Gaza. Els quatre soldats, tots nois joves, han lluitat i tornaran a lluitar a la Franja. Ara l’home del gos es dirigeix a mi, molest: "He sentit que els preguntaves per les víctimes civils a Gaza. Vols víctimes civils? Aquí tens totes les del 7 d’octubre. Aquestes són les víctimes civils". Un dels soldats, el sergent, intenta calmar els ànims i continua responent les preguntes. Es diu Evan. No vol donar més detalls de la seva identitat. L’exèrcit israelià adverteix als soldats que no parlin amb la premsa. Els que accedeixen a parlar ho fan limitant les respostes.

—Et puc assegurar que intentem minimitzar al màxim el nombre de víctimes civils. Abans de cada bombardeig, avisem d’on atacarem.

—A Europa ens arriben imatges de massacres de civils.

—Hamàs utilitza els civils com a escuts humans. Utilitzen infraestructura civil com a centres d’operacions, com a magatzems d’armes...

—Com és la guerra de Gaza?

—És una guerra molt difícil, és una guerra urbana. Has d’estar pendent dels teus 360 graus perquè Hamàs té molts amagatalls i et poden emboscar en qualsevol moment.

—Què en penses, de Hamàs?

—Que ens odien. El seu objectiu és fer desaparèixer Israel. El nostre és fer-los desaparèixer a ells per garantir el futur d’Israel.

La conversa amb el sergent Evan té lloc a l’esplanada on es va celebrar el festival Nova. El 7 d’octubre del 2023, unes 3.000 persones, la majoria d’entre 20 i 40 anys, havien assistit a aquesta festa de música electrònica, a pocs quilòmetres de Gaza. Els milicians de Hamàs van irrompre a l’esplanada i van matar tothom qui van poder. També van segrestar desenes de persones. A banda dels morts –es calcula que van ser gairebé 300 només allà–, el govern israelià va denunciar violacions, esquarteraments o cossos incendiats. Aquest va ser un dels pitjors escenaris del 7 d’octubre. Però no va ser l’únic.

L’esplanada del festival Nova ara és un memorial gegant. Han plantat un arbre en honor a cada víctima. També hi ha una mena d’estaca amb una fotografia de cada víctima. Són fotografies de gent molt jove. Són fotografies, en molts casos, que havien penjat als seus comptes d’Instagram. A sota de cada foto, hi ha una frase que els representava. "Viu el moment com si s'hagués d'acabar el món"; "Eres com el sol en un món de tardor"; "No hi ha temps per al drama"; "Cada dia és un somni fet realitat"; "Somriu al món com només tu saps fer"... I a sota de la frase hi ha un text, escrit per familiars i amics, que explica qui eren i com van morir. Són relats tristos.

Libby Cohen Meguri, 22 anys: La Libby va trucar als seus pares quan les sirenes van començar a sonar. Li vam dir que agafés el cotxe i marxés a Tel-Aviv per la carretera. Ella i la seva amiga Ady ho van intentar, però la carretera estava col·lapsada pel caos i els centenars de cotxes que intentaven fugir. Es van quedar aturades; una trampa mortal que va posar les coses molt fàcils als terroristes. Al cap d’una estona la Libby ens va tornar a trucar per dir-nos que a la seva amiga Ady li havien disparat un tret al cap. Estava morta al seu costat. «A mi també m’han disparat a la panxa i a la mà i estic perdent sang». El seu pare li va dir que es fes la morta. La Libby va entendre que ja era massa tard i que era el final: «Us estimo. Em sentiu? Us estimo». Després de vuit minuts de trucada, sense penjar, l’Aby ens va dir que estaven tornant a venir a buscar-la: «Crec que estan tornant per disparar-me». Un seguit de trets i sorolls d’horror es van sentir a través del telèfon abans que la veu de la Libby quedés silenciada per sempre.

Al memorial, es poden llegir desenes de relats com aquest. A Israel gairebé tothom coneix algú que havia anat al festival Nova o que va ser víctima dels atacs del 7 d’octubre. El govern de Netanyahu ha convertit el 7 d’octubre en un símbol per justificar la guerra. Hamàs, aquell dia, va matar unes 1.200 persones –soldats i civils– i va segrestar-ne 251. Queden 58 persones segrestades a Gaza. 33 es creu que estan mortes.

"Venim aquí per recordar perquè estem lluitant a Gaza", em diu una parella de joves israelians que demana l’anonimat. El so proper de les explosions a Gaza afegeix singularitat a l’escena. Em pregunto quants arbres per honorar cadàvers s’haurien de plantar a Gaza. Em pregunto si hi ha memorials per a les víctimes a Gaza.

"Per què ens odieu a Barcelona?"

"El 7 d’octubre del 2023 és, literalment, el pitjor dia de la història dels 77 anys d’independència d’Israel", diu Ephraim Lapid, exportaveu de l’exèrcit israelià, general a la reserva i analista militar.

—El 7 d’octubre justifica la guerra actual a Gaza?

—No tot és blanc o negre. La societat israeliana és diversa. Hi ha molts israelians que no estan d’acord amb la manera com el règim de Netanyahu està fent la guerra a Gaza. Però també crec que la majoria d’israelians van entendre el 7 d’octubre que cal acabar amb Hamàs per garantir el futur d’Israel.

—Netanyahu té el suport dels israelians?

—La política israeliana està polaritzada. La meitat donen suport a Netanyahu i l’altra meitat estan a l’oposició. El problema és que l’oposició no és vàlida, perquè està completament dividida i, per tant, no pot fer front a Netanyahu.

—Què busca Netanyahu?

—Crec que té interessos per continuar aquesta guerra. Bàsicament, perquè està rodejat de processos judicials que fan perillar el seu règim. Porta 30 anys governant; no hauria de ser una xifra acceptable en política. A totes les amenaces exteriors que té Israel, se n'hi ha de sumar una d'interna: la democràcia està en risc.

És de nit i sona la sirena antiaèria a Tel-Aviv. És aguda. Semblen llops udolant.

Bona part dels israelians continuen fent cas a l’avís i, cada cop que sona l’alarma, es dirigeixen als búnquers o a les habitacions de seguretat que tenen la majoria de cases. Els edificis moderns han de tenir una habitació bunqueritzada per cada habitatge. Són habitacions normal i corrents, que cadascú utilitza com vol, però que estan construïdes a prova de bombes. Als edificis més moderns, hi ha fins i tot sistemes de protecció davant d’atacs químics. Ho sabrem després, però la sirena ha sonat perquè s’ha detectat el llançament d’un míssil del Iemen, on els houthis continuen bombardejant Israel com a resposta a la guerra de Gaza. Gairebé tots els projectils són interceptats per l’Iron Dome, el sofisticat sistema israelià de defensa antiaèria. La sirena deixa de sonar. Des de la platja de Tel-Aviv ara només se sent el rugit dels avions. Els que venen des del mar són comercials i aterraran aviat a l’aeroport Ben-Gurion. Els que passen paral·lelament a la línia de platja són de guerra. Van a Gaza. Boom, boom, boom. Les guerres aguditzen l’oïda.

Israel és un país en guerra. Israel és un país militaritzat.

Arreu és fàcil trobar-se joves que estan fent el servei militar obligatori: són dos anys per a les noies i tres per als nois. Arreu hi ha cartells i adhesius de les víctimes del 7 d’octubre i dels soldats morts a Gaza: els seus rostres són enganxats en grans murals a les ciutats o a l’aeroport, o en estampes tan quotidianes com en una cafetera d’un restaurant, als testos de les plantes o als lavabos d’un bar de copes. Semblen màrtirs. L’exèrcit israelià ha ofert a famílies de soldats caiguts a Gaza extreure i congelar esperma del cadàver perquè puguin ser pares postmortem. La guerra actual ha accentuat el sentiment de greuge històric que acompanya la societat israeliana.

"Per què ens odieu a Barcelona?", em pregunta una dona, Maya, en una gasolinera situada a pocs quilòmetres de la Franja. És voluntària en una carpa que utilitzen per "cuidar els nois", és a dir, els soldats que entren i surten de Gaza. Els militars descansen, mengen, beuen cafè i juguen a escacs. Els militars gairebé no volen parlar. Parla la dona. "He vist que Barcelona ha trencat relacions amb Israel. No sé com podeu fer això. Europa, i sobretot Espanya, està comprant el discurs de Hamàs. Tu estimes Israel, no? Tu estimes Israel, oi?". Porta una samarreta amb la bandera d’Israel. Les banderes d’Israel abunden arreu d’Israel.

Per primer cop després d’un any i mig de guerra a Gaza, alguns mandataris, sobretot els europeus, comencen a qüestionar la brutal ofensiva militar de l’exèrcit de Netanyahu a la Franja i, especialment, el drama humanitari que es viu a l’interior. El canvi de to, de moment, no s’ha traduït en mesures pràctiques. Netanyahu continua comptant amb el suport d’Europa i, sobretot, dels Estats Units, el gran aliat.

Parla una altra dona. Ara des d'una plaça cèntrica de Tel-Aviv.

—Els europeus no ens voleu entendre. Jo començo a odiar els europeus.

—Per què?

—Mira l'Ajuntament de Barcelona. Això és molt greu. És un atac contra els jueus. Si algun dia us ataca Putin, tots voldreu les defenses antiaèries d'Israel i ens vindreu a buscar. Potser llavors no us ajudarem.

L'antisemitisme és una paraula recurrent en alguns discursos. També és una manera de desdibuixar les fronteres entre política i religió; entre ser israelià i ser jueu.

El propi Netanyahu, que sovint parla d'antisemitisme quan rep crítiques des de l'estranger, té una pràctica habitual en diplomàcia: la primera activitat que sol oferir als líders internacionals que el visiten és un tour pel Yad Vashem, el memorial oficial d’Israel per a les víctimes de l’Holocaust.

'It’s a boy!'

"It’s a boy!". Fa unes setmanes es va fer viral un vídeo gravat pels soldats israelians des de la Franja de Gaza. Es veia com feien explotar un edifici i, seguidament, sortia fum blau. Algú havia manipulat l’explosiu perquè, al detonar-se, el fum es tenyís d’aquest color. Era un baby shower: una festa ianqui que se celebra per descobrir quin gènere tindrà la criatura que ha de néixer. Un dels soldats allà present ha de ser pare. El fum que surt de l’edifici destruït és blau. "Serà nen", diuen els soldats. Riuen. Boom, boom.

Li envio el vídeo a Gidi Hammer, un israelià de 30 anys que, fins fa no gaire, estava a les files de l’exèrcit de Netanyahu.

Gidi va decidir abandonar la guerra i ara viu a Portugal. L’exèrcit no li va posar problemes quan va comunicar que volia marxar. "Tenia molt bona relació amb els meus superiors, em van entendre. A més, volen gent que estigui compromesa. I no tenen problemes per trobar gent que estigui compromesa". Parlem per videotrucada Jerusalem-Lisboa.

—El 7 d’octubre, veient l’horror que va cometre Hamàs, vaig sentir la necessitat d’activar-me i anar a l’exèrcit. Amics meus van ser assassinats.

—On va ser destinat?

—Amb la meva brigada ens van mobilitzar al nord, a la frontera amb Israel, per lluitar contra Hezbollah.

—Quan decideixes abandonar?

—Hi ha un moment que em pregunto què faig allà i no trobo respostes. Jo vaig créixer en una família molt sionista i molt religiosa. Des de petit, em van posar al cap que el nostre poble està amenaçat i que ha de sobreviure. A l’escola, per exemple, ens parlaven molt de l’Holocaust. Crec que em van rentar el cervell.

—Què penses del que està passant a Gaza?

—És un genocidi. Totalment. Hem d’aturar la guerra immediatament. L’exèrcit diu que minimitza les morts dels civils en la mesura del possible. Potser és veritat, potser no. L’única cosa que sé és que estan morint molts civils. I que la guerra porta més guerra. Hi ha d’haver una altra resposta.

—A Lisboa expliques que vas ser soldat?

—Sí, no me n’amago. És part de la meva vida. Mira, a Berlín vaig participar en una manifestació propalestina. Se’m va fer estrany. Jo estic a favor que la guerra acabi, però no estic d’acord amb la manera com s’està estigmatitzant els israelians. Crec, que en general, la gent de fora no entén tota la complexitat de la situació. No tot és blanc o negre.

Aquestes veus crítiques també hi són a la societat israeliana. Com els familiars dels ostatges que demanen a Netanyahu que posi fi a la guerra i pacti per alliberar-los. O com les protestes, molt més minoritàries però existents, en suport a la població palestina de Gaza i de Cisjordània.

"Benvinguts a Israel. La teva vida no tornarà a ser igual", llegeixo en un cartell publicitari a l’aeroport de Tel-Aviv. Em distrec amb el mòbil a la cua de l'avió. A Instagram apareix un vídeo d'un infant de Gaza a qui li acaben de matar el pare. "Pare, pare, pare. Oh Déu, estimat pare", crida embogit de ràbia i de dolor. La seva vida no tornarà a ser igual. Tampoc ho és la vida de les víctimes del 7 d'octubre. Les guerres, sobretot, canvien les vides de les persones.

El vol de tornada a Barcelona va prou buit. El vol d’anada, des de Barcelona fins a Tel-Aviv, encara anava més buit. La guerra es fa notar en les arribades de turistes internacionals. Israel és un país en guerra. La guerra també viatja cap a Barcelona.

Al meu costat, seu un jove israelià de 27 anys. Es diu Sean Bar. M’acabarà explicant que és soldat i que va lluitar a Gaza durant set mesos. Ve a Barcelona per assistir al Primavera Sound.

—M'encanta el Primavera Sound.

—És la primera vegada que hi vas?

—No, hi he anat els últims tres anys. M’encanta Barcelona. L’any passat va ploure, però he vist que aquest cap de setmana farà un temps espectacular.

—Et puc preguntar pel que passa a dins de Gaza?

—Passen coses horroroses. Massa horroroses. Em sap greu però no en puc parlar, encara estic processant tot el que he vist.

Hi ha un breu silenci. Sean Bar torna a parlar: "Saps què? Les guerres no poden agradar a ningú. A mi no m’agrada la guerra. Jo vull viure en pau".

Sean Bar diu que té ganes de veure en directe la cantant britànica Charlie XCX. Actuava divendres. Música electrònica. Boom, boom, boom.