Israel-Hamàs: qui té dret a la violència?
Es pot afegir ben poc ara mateix sobre el conflicte àrabo-israelià que aboca Gaza a una devastació quasi absoluta. Tot i viure en l’era de la manipulació informativa, les imatges són massa evidents per haver-nos d’empassar aquell rotllo postmodern del filòsof francès Jean Baudrillard, que afirmava, arran de la guerra dels Estats Units amb Kuwait de l’any 1990, que aquella guerra mai havia existit –més enllà de fer-ho als nostres televisors.
Així que els proposo, més que no pas cap resposta, algunes preguntes: quin és el preu de la vida en un món tan dispar com el nostre? ¿Tenen totes les vides el mateix preu? I encara una més: qui té dret a la violència que sostreu les nostres vides d’aquest món; és a dir, a la violència que mata? Potser començant per aquestes qüestions ens serà més fàcil de convenir que no tothom neix igual, ni tan sols igualment lliure, i menys encara igualment fort. En temps de desinformació, les dades són expugnables, però no pas el pes a les nostres consciències de tantes imatges.
Mentre el govern palestí a Gaza afirma que són més de 9.000 els morts provocats per la violència de l’exèrcit israelià, el govern de Netanyahu ho nega. L’autoria de l’atemptat contra l’hospital Al Ahli al Arabi ja fa ballar per si sola les xifres. Però les imatges que arriben des de peu de carrer i des del cel del nord de Gaza són les empremtes d’un extermini col·lectiu fet en temps de tecnologies de destrucció netes. Malauradament, no assistim solament al dret legítim a la defensa d’una nació o comunitat agredida. Així, el món contempla sense capacitat de veto com s’executa una violència il·limitada en nom d’una comunitat construïda per mandat d’un destí religiós –el judaisme– trepitjant la terra originalment d’una altra comunitat no pas religiosa: els filisteus. No pas casualment, aquests poblats de probable origen fenici i que donen nom a la terra de Palestina (de P’lesheth, terra dels filisteus), ja fa 3.000 anys es batien en cruentes batalles amb les tribus hebrees.
La crueltat dels assassinats produïts per Hamàs en quibuts i altres espais públics a la banda d’Israel en aquell maleït dissabte 7 d’octubre –fins i tot amb l'assassinat d’infants; no se m’acut un acte menys noble entre humans, cara a cara, entre un adult armat i un infant desarmat– renovaven el caràcter bàrbar de batalles que tenen no dècades sinó segles. Bàrbars organitzats amb motocicletes i paracaigudes usurpaven a tots aquells civils el seu dret a una vida zoé, en comunitat i amb un exercici ple de drets. Ho feien en una acció tan ben dissenyada com infratecnològica.
A l’altra banda, el govern israelià executa una violència sense límits que imposa, fins i tot, la humiliació a la comunitat internacional al voltant del gran ens polític de consens mundial, l'ONU, quan aquesta li exigeix que compleixi el dret internacional i tingui mesura en l’exercici del dret a la defensa violenta. Potser el que no ha entès bé la comunitat internacional –i sí els Estats Units i Alemanya, que s’han negat a sumar-se a les denúncies internacionals– és que Israel executa la mateixa forma de violència que Hamàs: una violència divina que, segons el filòsof jueu alemany Walter Benjamin, es distingeix de la violència mítica dels estats (fundada en la llei, de caràcter jurídic) pel seu caràcter disruptiu, revolucionari i finalment miraculós.
Diria Benjamin, el destí del qual tots coneixem a casa nostra, a Portbou: “Així com la violència mítica és fundadora de dret, la divina és destructora de dret. Si la primera estableix fronteres, la segona les arrasa; si la mítica és culpabilitzadora i expiatòria, la divina és redemptora; quan aquella amenaça, aquesta colpeja”. Inspirat per la pròpia vivència d’home perseguit en temps del Tercer Reich –en tant que jueu, marxista, escriptor–, Benjamin recordaria que la violència divina té dues fases: la immediata i pura, irrefrenable com veiem ara a Gaza, i la revolucionària a continuació, que no pretén altra cosa que la instauració d’un nou ordre mitjançant el miracle. I, si cal, il·limitadament violent.
Aquesta eterna pulsió històrica a la recerca del miracle d’un poble perseguit és el que hi ha darrere de l’estranya unanimitat amb què el poble israelià dona suport ara a un sàdic com Netanyahu. Potser la lliçó de tot plegat és prendre nota de la història que, com també ens recordava Benjamin, sempre retorna.
