Els israelians legitimen la guerra, però se senten cansats

JerusalemAl cor de la ciutat de Jerusalem, a la plaça París, molt a prop de la residència oficial del primer ministre, Benjamin Netanyahu, s’ha repetit una escena que comença a ser habitual: una concentració petita contra la guerra amb l’Iran i el govern de Netanyahu. Menys de setanta persones, dos tambors marcant el ritme i una pancarta gegant intentant, sense gaire èxit, cridar l’atenció dels vianants.

“No volem més guerra, n'estem farts”, diu la Caroline, una professora jubilada de 65 anys, mentre sosté un cartell lila. “Aquesta guerra només la volia Netanyahu”. No acaba la frase quan quatre joves amb quipà –el petit casquet que portem els jueus al cap com a símbol religiós– interrompen la conversa i se li encaren. “Sou uns traïdors, us hauria de caure la cara de vergonya!”, li etziba un d’ells abans d’escopir a terra.

Al seu costat, el Joseph, antic professor de piano, aguanta un cartell amb les cares de Benjamin Netanyahu, del ministre de Seguretat, Itamar Ben-Gvir, i del ministre de finances, Bezalel Smotrich, i la frase: "És la seva guerra, són ells els incitadors". “No hi ha estratègia, no hi ha un objectiu clar de per què estem en aquesta guerra un altre cop –explica–. Ens diuen que estem guanyant, però per nosaltres estar en guerra ja és perdre. No hi hauríem d'estar”. Un altre cartell, en anglès, posa: “End Israel’s thuggery, hypocrisy and brutality” (Poseu fi a l'abús, a la hipocresia i a la brutalitat d'Israel).

Gairebé des de l’inici de la guerra amb l’Iran s’han repetit concentracions similars arreu del país. Ara semblen ser més freqüents, però continuen sent minoritàries. Contrasten amb la indiferència –o fins i tot hostilitat– de gran part de la societat. Durant la manifestació, alguns conductors abaixen la finestra i comencen a insultar-los. Una pickup blanca amb dues banderes d’Israel enganxades al maleter fa sonar el clàxon amb insistència mentre passa. El conductor, un home d’uns quaranta anys, aixeca el puny per la finestra. “Guanyarem!”, crida. Tot plegat sota un desplegament policial que gairebé iguala en nombre els manifestants.

Mentre aquestes veus dissidents intenten fer-se sentir, el paisatge urbà explica una altra història. Als balcons onegen banderes blaves i blanques, i en alguns aparadors de botigues apareixen cartells amb el missatge “Thank you, Mr. President”, dirigits tant a Benjamin Netanyahu com a Donald Trump. En una botiga de souvenirs, l’Elias, un jove dependent, col·loca quipàs amb el lema: “Make Israel great again”. “Es venen molt”, diu sense aixecar gaire la mirada. “La gent vol sentir que algú té el control”.

A pocs metres, al Parc de la Independència, hi ha una escena completament diferent. Grups de joves estirats a l’herba, parelles compartint cafès al bar Deja Bu, rialles i música baixa. “Són temps estranys”, diu el Matam, estudiant d’enginyeria, recolzat sobre un colze mentre observa la concentració de lluny. “Després del 7 d’octubre, molts hem deixat de creure en la diplomàcia. No ens agrada la guerra, però la veiem necessària. És com si no tinguéssim alternativa”. Al seu costat, la Noa, periodista, assenteix. “El món ens pot criticar, però nosaltres vivim aquí –diu–. Quan tens aquesta sensació constant d’amenaça, acabes acceptant coses que abans no hauries acceptat. Vivim en un déjà-vu constant”, diu somrient mentre assenyala el nom del bar darrere seu. La guerra continua sent legítima per a la majoria de la població. Una opinió marcada per la percepció que l’Iran és una amenaça existencial per l’Estat d’Israel.

Aflora el cansament

Malgrat els atacs diaris amb míssils iranians, que han causat almenys divuit morts i han obligat la població a refugiar-se regularment en búnquers, la vida quotidiana es manté relativament estable. L'economia funciona, els serveis essencials no s’han interromput i els comerços romanen oberts. “Sí, tenim por, però també hi estem acostumats”, diu la Julia, propietària d’una botiga de roba a prop de la ciutat antiga. “Els nens falten a l’escola, dormim malament… però el país tira endavant. Només vull veure com ens deslliurem dels aiatol·làs i poder viure en pau”.

Aquest sentiment té una base sòlida. Segons l’última enquesta de l'Institut d'Estudis de Seguretat Nacional, del 19 de març, el 78,5% de la població continua donant suport als atacs contra l’Iran. Tot i això, el suport a allargar la guerra fins a la caiguda del règim ha baixat del 63% al 54%. De la mateixa manera, segons dades preliminars de l'Institut per a la Democràcia d'Israel, només un 50% de la població expressa un suport ferm a la guerra, una caiguda significativa respecte al 74% inicial. Els analistes ho interpreten com una evolució natural: el suport es manté alt, però el cansament comença a aflorar.

Tanmateix, fins i tot, entre els qui mai no han donat suport al primer ministre, Benjamin Netanyahu, la confiança es manté, de moment, sorprenentment sòlida. “No és el moment de parlar de la seva presumpta corrupció”, diu la Rivka, funcionària, mentre passeja amb una bossa de la compra. “Mai he estat fan seva, però crec que ara ho està fent bé. Ja jutjarem després… però si això acaba bé, l'hi haurem de reconèixer”.