L'Iran estava a punt de fabricar la bomba atòmica, com assegura Netanyahu?

BarcelonaEl primer ministre israelià Benjamin Netanyahu ha justificat l'atac contra l'Iran com una acció preventiva per aturar el programa nuclear iranià, i ha assegurat que Teheran ja té capacitat per construir ni més ni menys que nou bombes atòmiques. Tel-Aviv assegura que ha presentat les proves als Estats Units, però no s'han fet públiques. Dins i fora d'Israel l'acusen, en canvi, d'haver actuat ara per fer descarrilar les negociacions en curs entre l'administració Trump i el règim dels aiatol·làs, per arrossegar el Pentàgon a una guerra contra Teheran i per desviar l'atenció del genocidi a Gaza, que els seus aliats havien començat a criticar. Fa vint anys que Israel assegura que l'Iran està a punt de convertir-se en una potència nuclear i ara els seus atacs han anat molt més enllà de les instal·lacions nuclears i apunten a un intent de canvi de règim.

Però com de prop estava l'Iran de tenir armes atòmiques? Alejandro Zurita, que fins al 2016 va dirigir el Programa Internacional de Cooperació en Recerca Nuclear de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom), no en té cap dubte: "És incorrecte que l'Iran pogués tenir armes atòmiques de manera imminent", explica en una conversa amb l'ARA. Tècnicament, apunta, Teheran estaria en un estadi anomenat de "latència nuclear". L'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA) considera que l'Iran havia arribat a tenir la capacitat d'enriquir urani fins al 60%, molt per sobre de l'ús civil dels combustibles nuclears que es fan servir per alimentar centrals d'energia o en aplicacions mèdiques. "Si es té una instal·lació d'enriquiment d'urani es pot parar d'enriquir a poc més del 3% per a centrals nuclears, i al 20% per a reactors de recerca o continuar fins al 90%, que és el necessari per produir una bomba atòmica, però fa temps que se sap que l'Iran està en el 60%: no és cap novetat, i per arribar al 90% encara faltaria temps", apunta Zurita.

És el mateix que afirmaven els serveis secrets dels Estats Units. El 25 de març, Tulsi Gabbard, directora d'Intel·ligència dels EUA explicava en un comitè del Senat que l'lran no buscava desenvolupar bombes atòmiques, tot i que admetia que els partidaris de fer-ho estaven "ocupant posicions de poder" i que Teheran havia assolit un nivell d'enriquiment "sense precedents per un estat sense armes nuclears". L'AEIA va publicar un informe de 22 pàgines aquesta setmana en què tampoc parlava de perill imminent, però advertia que els seus inspectors no havien pogut accedir a algunes instal·lacions i que, per tant, no podia verificar si determinades parts del programa civil podien ser susceptibles d'ús militar.

Per a l'expert, la clau és el que va passar el 2018, quan Donald Trump es va retirar unilateralment de l'acord nuclear que el seu predecessor, Barack Obama, havia signat amb el règim dels aiatol·làs, en un esforç diplomàtic coordinat amb la Unió Europea i els altres membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU (la Xina, Rússia, França i la Gran Bretanya) més Alemanya. Aquell acord "eliminava la possibilitat que l'Iran arribés a nivells alts d'enriquiment d'urani" i, per tant, que desenvolupés bombes atòmiques. Com? D'una banda, perquè l'Iran acceptava la presència permanent d'inspectors de l'AEIA en les seves instal·lacions nuclears, i de l'altra perquè s'establien mecanismes de col·laboració internacional per al programa nuclear d'ús civil, limitat a l'energia i a la recerca. "L'Iran és signant del Tractat de No Proliferació Nuclear i té el mateix dret de tenir energia nuclear que Espanya", recorda Zurita. Israel, en canvi, no és signant d'aquest acord i segons el centre internacional de recerca militar SIPRI, té 90 caps nuclears als seus arsenals.

Al règim de l'Iran li convenia pactar perquè li permetia resoldre un problema clau per a la seva estabilitat interior: les sancions internacionals que ofegaven el futur del seu jovent i de la classe mitjana emergent, que convertien el país persa en un estat pària. "El règim de l'Iran volia preservar-se al poder. I les grans potències van aprofitar l'oportunitat per resoldre un problema que amenaçava a l'estabilitat de tota la regió: que l'Iran tingués armes atòmiques. Era un win-win", resumeix Zurita.

Netanyahu, sempre contra l'acord

Les grans potències militars del món donaven aire al règim per evitar problemes majors, i l'únic que hi va estar en contra va ser Benjamin Netanyahu. Quan Trump va arribar per primer cop a la Casa Blanca va cedir a la pressió d'Israel i desmantellar l'acord. Es va retirar unilateralment i va imposar sancions a l'Iran encara més dures (que van forçar la suspensió de contractes amb empreses com Boeing, desitjoses de situar-se en un mercat nou que necessitava posar-se al dia). Això va donar ales a les veus més extremistes dins l'Iran, que van tornar al poder a les eleccions del 2021. Sota les sancions i el nou lideratge radical, l'Iran va tornar a enriquir urani. Zurita creu, com la majoria d'experts, que l'Iran "ho feia principalment per tenir una eina de pressió a les negociacions".

Quan els demòcrates van recuperar la Casa Blanca de la mà de Joe Biden hi va haver una revifalla de les negociacions i la UE, amb Josep Borrell, va intentar reflotar-lo. Però el febrer del 2022, Putin va començar la invasió d'Ucraïna i l'Iran, que havia trobat en l'aliança estratègica amb la Xina i Moscou una manera de pal·liar les sancions estatunidenques, es va posar al costat de Putin, que el va proveir, per exemple, de drons. I tot va escalar després dels atacs palestins del 7 d'octubre del 2023, dels quals Netanyahu en va culpar també l'Iran, a qui acusava d'actuar de manera indirecta a través de Hamàs.

Però Trump havia promès portar la pau al Pròxim Orient i des de la seva arribada a la Casa Blanca havia reprès les converses amb Teheran. De fet, l'atac israelià va arribar 48 hores abans que Oman acollís la cinquena ronda de converses, prevista per aquest diumenge. L'Iran demanava que l'acord fos irreversible i suposés la fi de les sancions, mentre que els Estats Units volien limitar la seva capacitat d'enriquiment al 3%. Però Netanyahu s'hi negava i ha tornat a imposar fets consumats.

L'impacte dels atacs

Zurita adverteix del perill que suposen els atacs israelians a instal·lacions nuclears iranianes. "El risc és molt alt, però tot depèn de quin tipus d'instal·lació es tracti i quin dany es provoqui". L'AIEA ha acreditat que la superfície de la planta d'enriquiment d'urani de Natanz ha estat destruïda, però que no té constància que els atacs hagin afectat la part subterrània, on hi ha les centrifugadores que enriqueixen l'urani. "En una planta d'enriquiment no hi ha productes de fissió nuclear, però si és destruïda hi ha material com l'hexafluorur d'urani que si són inhalats o ingerits causa molt de mal al cos humà", adverteix. El reactor científic d'Esfahan també ha patit atacs. En una instal·lació com aquesta, avisa Zurita, "hi podria haver un escampament radiològic important que seria com l'accident de Fukushima a escala més petita".