"Era un lloc per trinxar homes": el relat d'un pres palestí alliberat per Israel

JerusalemA la presó es va aprimar 20 quilos. El colpejaven, li impedien dormir, gairebé no li donaven menjar. “Picaven a les portes, ens enlluernaven amb llums a la cara, ens obligaven a estar dempeus durant hores. T'oblidaves de si era de dia o de nit. Era un lloc pensat per esclafar-te la moral i el cos". Abdullah Saleh, de 27 anys i enginyer tècnic, és un dels 1.968 palestins excarcerats dilluns a canvi de l'alliberament dels 20 ostatges israelians, segons l'acord d'alto el foc negociat pels Estats Units. L'ARA ha intentat entrevistar diversos palestins que van ser alliberats a Cisjordània, però no n'hi ha cap que hagi volgut parlar. L'exèrcit israelià els ha amenaçat amb represàlies contra ells i les seves famílies si parlen amb la premsa. Saleh, que va ser alliberat a Gaza, és l'únic que ha volgut donar el seu testimoni per telèfon. Aquest és el seu relat.

Saleh va ser detingut el 22 d’octubre de l'any passat, quan les forces israelianes van assaltar l’hospital Kamal Adwan, on s’havia refugiat amb la seva família al nord de la Franja de Gaza. “Van separar els homes de les dones i dels nens –recorda–. Després ens van arrestar a mi, als meus germans i a un amic”. Un dels seus germans, l'Ahmad, també va ser alliberat dilluns. El més gran, el Fawzi, i els seus nebots Muhamad i Ibrahim, però, continuen a la presó.

La base militar de Sde Teiman

Els tres primers mesos, Saleh va estar reclòs a Sde Teiman, una base militar a prop de Beerxeba que Israel utilitza com a centre de detenció temporal per als arrestats a Gaza. Organitzacions de drets humans com Human Rights Watch, Amnistia Internacional i l’associació israeliana de defensa dels drets humans HaMoked han denunciat que el centre manté presos incomunicats i els sotmet a abusos sistemàtics. Israel justifica, en canvi, que totes les detencions són legals i necessàries per motius de seguretat.

“Tenien un programa: un dia abús psicològic, l’endemà físic”, diu Saleh. “No era aleatori, estava planificat, calculat”. Els obligaven a despullar-se, els colpejaven, els privaven de dormir i els humiliaven. “Ens escorcollaven d’una manera degradant, ens insultaven, es burlaven de la nostra religió, ens tractaven com a animals”, assegura. “Ens feien estar hores i hores asseguts a terra amb les mans al darrere l'esquena i el cap baix. Si algú es movia, el colpejaven més fort. En deien el lloc per trinxar homes”.

Dins la cel·la, continua explicant, hi havia entre 40 i 60 homes amuntegats en un espai de tot just 16 metres quadrats. “Sense matalassos, sense mantes, sense llum del sol, sense aire fresc. Com una llauna de sardines”. Informacions publicades al diari israelià Haaretz l'any passat citaven personal mèdic del centre que descrivien com els detinguts a Sde Teiman estaven reclosos en gàbies metàl·liques, amb els ulls embenats i emmanillats, condicions que coincideixen amb el relat de Saleh. El Comitè de les Nacions Unides contra la Tortura ha demanat sense èxit a Israel que permeti l’accés d’observadors internacionals al centre de detenció.

Aprimar-se 20 quilos

El menjar a Sde Teiman també era extremadament escàs: “L'esmorzar era una mica de llet, el dinar una mica de tonyina, i el sopar un petit tros de cogombre o tomàquet, amb sis llesques molt fines de pa torrat.” Durant el seu captiveri va perdre més de 20 quilos. L'ONG israeliana B’Tselem i la palestina Addameer, entre d'altres, han documentat casos similars a partir del testimoni d'altres exdetinguts.

La negligència mèdica era una altra forma de maltractament. “Homes amb diabetis, hipertensió o malalties infeccioses com la verola demanaven medicines i els responien que beguessin aigua i aguantessin. Els metges venien potser un cop cada mes o dos, només per als qui estaven a punt de morir", explica Saleh. HaMoked ha denunciat aquest any davant el Tribunal Suprem israelià que els presos a Sde Teiman són privats de medicaments essencials i només són atesos quan el seu estat és crític.

"Ens deien que les nostres dones i fills eren morts"

Saleh recorda que al maltractament físic s'hi sumava el psicològic. “Van intentar fer-nos oblidar qui érem —enginyers, metges, professors— per fer-nos sentir impotents”, diu. “Insultaven les nostres famílies, la nostra fe, la nostra educació”. Els carcellers també feien servir notícies falses sobre Gaza com a arma psicològica: “Ens deien que les nostres cases havien estat bombardejades, que les nostres dones i fills eren morts. Volien veure si ens trencàvem”. L’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides ha documentat tàctiques similars, com amenaces contra familiars dels detinguts, que considera una forma de tortura psicològica.

La comunicació amb l’exterior era gairebé impossible. La seva dona va aconseguir contactar amb ell dues vegades a través d'Addameer, l'ONG palestina que dona suport als presos, amb breus comunicacions escrites i que trigaven setmanes a arribar-li. “Aquelles cartes eren l’única prova que la meva filla Noor encara era viva". I afegeix: “Som resilients, però això no vol dir que no sentim dolor”.

Després de Sde Teiman, Saleh va ser traslladat a la presó d’Ofer, a Cisjordània, i més tard a la de Naqab, que els israelians coneixen amb el nom de Ketziot, està situada al desert del Nègueb i és una de les més grans d’Israel. Va ser el lloc "més dur", assegura, tot i que evita donar massa detalls. "No teníem cap llibertat per moure'ns, ni dignitat, ni descans. Només control”, declara. I les temperatures eren extremes, tant a l'hivern com a l'estiu. Diverses organitzacions de drets humans fa anys que denuncien que en aquest centre es produeixen càstigs col·lectius, amuntegament i aïllament prolongat. Israel ho nega.

El retorn a Gaza

Quan Saleh va ser alliberat dilluns, va intentar trucar a la seva família: durant tot el captiveri va fer esforços per no oblidar el telèfon de la seva dona, del seu germà i d'un amic. “Ningú no contestava. La incertesa era terrorífica”. Finalment, un amic li va confirmar que la seva família continuava viva i que l’esperava al complex mèdic Nasser, on el van traslladar amb altres alliberats amb un autocar del Comitè Internacional de la Creu Roja.

“Vaig plorar d’alegria –confessa–. La gent celebrava l'alliberament, hi havia dolços, càntics... Durant un moment, va semblar una victòria”. Però l’alegria es va esvair ràpidament. “Gaza és runa –lamenta–. No tenim casa, ni feina, ni seguretat. Vivim en una tenda. A vegades penso que la presó era millor. Almenys allà no veia la meva filla plorar de gana”, diu des de Khan Yunis, al sud de la Franja.

Uns nou mil presoners palestins continuen sota custòdia israeliana, la majoria detinguts sense càrrecs ni una acusació formal d'acord amb una legislació d'emergència aprovada pel govern de Netanyahu.