Sobreviure sense l'ajuda de l'estat: la xarxa civil que sosté els desplaçats al Líban
Voluntaris i donacions garanteixen la supervivència de centenars de milers de persones enmig de l'alto el foc amb Israel.
Sidó / BeirutL’antic Palau de Justícia de Sidó, a uns 60 quilòmetres al sud de Beirut, torna a estar ple de vida. Però no pels motius pels quals va ser construït. Les antigues sales de tribunal, que havien estat tancades durant 35 anys, han canviat de funció. On abans hi havia expedients, vistes judicials i silenci institucional, ara hi ha matalassos alineats a les parets, roba estesa en cordes i famílies que intenten refer una vida mínima entre parets esberlades i sostres que no protegeixen del tot.
Als passadissos sona una convivència forçada. Infants que corren entre columnes, olles sobre fogonets portàtils, converses en veu baixa per no envair el poc espai de l’altre. Les portes, que abans separaven causes i procediments, ja no separen res. Aquí s’hi han instal·lat unes 400 persones que han arribat del sud del Líban i dels suburbis de Beirut, després de perdre-ho tot en qüestió de dies pels bombardejos israelians.
Algunes famílies han aixecat divisions de fusta i roba. No és intimitat, però s’hi assembla prou per continuar esperant. Entre elles hi ha la família d’Ali Hamdan, director d’un institut de la perifèria de Beirut. Relata una història de pèrdua: casa seva, al sud del país, destruïda, i el seu apartament al barri de Burj al-Barajneh, a la capital, inaccessible. "No ens faltava de res, i d’un dia per l’altre ens vam trobar vivint al cotxe. Durant vuit dies va ser la sala d’estar, la cuina, el dormitori”, relata. Fa una pausa breu abans d’afegir: “Agraïm la solidaritat de gent com Hamed, però el govern ens ha abandonat. Per a ells, no som ningú”.
L’edifici ha estat reobert gràcies a Hamed Abou Zahr, empresari libanès nacionalitzat peruà, que va tornar al país per intentar organitzar un espai d’acollida. Recorre les sales amb una barreja d’urgència i desgast, atent sempre al que falta. “Nosaltres no som el govern. Ajudem com podem perquè demà qualsevol es pot trobar en aquesta situació”, explica. Però el seu diagnòstic no és optimista: “Això no pot ser permanent. Fins i tot amb l’alto el foc, moltes d’aquestes persones no podran tornar a casa seva. No sabem què se'n farà". L’alto el foc en vigor des de divendres ha rebaixat la intensitat del conflicte, però no ha canviat la realitat material dels desplaçats. No permet tornar a casa, ni reobrir les escoles, ni restablir els serveis bàsics. La calma, de moment, no permet el retorn.
Fora de Sidó, la mateixa lògica es repeteix en diferents punts del país. Les escoles públiques habilitades per l’estat com a refugis estan desbordades i només poden absorbir una part dels desplaçats. La resta es dispersa en espais sense condicions, com aparcaments, edificis buits, voreres o el passeig marítim, on s'han improvisat assentaments amb tendes de campanya. Al port de Beirut, l’antic mercat de la carn és un d’aquests llocs. El mercat, tancat durant dècades, ha estat reactivat com a refugi per iniciativa de l’advocada Maria Daou. Avui acull més d’un miler de persones.
La vida en un antic mercat
Entre estructures metàl·liques, parets industrials i espais sense ventilació adequada, s’hi han organitzat matalassos per dormir, un menjador i una infermeria bàsica. Les necessitats són absolutes: medicaments, higiene, aigua, electricitat. Tot depèn de donacions irregulars i xarxes de voluntariat. “No en podem esperar gaire, del govern –explica Daou–. Té recursos limitats i el país travessa múltiples crisis simultànies. L’ajuda internacional tampoc no arriba en la quantitat necessària. Així que això ho hem posat en marxa entre amics i contactes”. Però l'esforç té límits. “No podem acollir més gent. No tenim capacitat”.
Als passadissos, Abdu, desplaçat de Nabatieh, camina amb la seva dona entre llums intermitents. Parla de talls d’electricitat que arriben fins a 18 hores al dia, de l’absència d’higiene bàsica, de plagues que comencen a aparèixer als espais comuns. El lloc, diu sense dramatitzar, s’ha convertit en una sala d'espera més que en un refugi.
Al barri de Hamra, a Beirut, la solidaritat pren una altra forma. És el que acull una concentració més gran de desplaçats de la capital, i allà cada iniciativa local és una peça clau de supervivència. En un aparcament privat, un grup de voluntaris ha muntat un punt de distribució d’aliments, roba i productes bàsics. Aquí també funciona un petit taller de reciclatge. Ampolles de vidre recollides es transformen en gots, cendrers o petites peces artesanals que després es venen per finançar el mateix projecte. És una economia mínima, circular, dissenyada per sostenir el que, en realitat, és insostenible.
Imane Assaf i un grup d’activistes s'encarreguen de l'espai. A més del punt de distribució, l’espai funciona com a cuina comunitària. Cada dia es preparen àpats calents que s’envien no només als desplaçats que acudeixen a l’aparcament, sinó també a centres oficials davant la manca de recursos. “La gent ve i agafa el que necessita. No volem deixar ningú enrere”, subratlla Imane. En aquest trànsit diari entre l'informal i l'institucional es manté part de l’alimentació de milers de persones. Però aquesta xarxa, impulsada pel voluntariat i les donacions, funciona al límit de la seva capacitat, depenent d’una solidaritat que també es desgasta amb el temps.