La reforma perdurable de Francesc
BarcelonaJoan XXIII va aparcar la cadira gestatòria. Pau VI ja no es va posar la tiara. Joan Pau II va portar el papat per tot el món. I Benet XVI va normalitzar que un Papa pugui renunciar. Possiblement alguns dels lectors ja no sàpiguen què és la cadira gestatòria o una corona en forma de tiara, ni s’imaginin un sobirà entre patges i amb corona quan pensen en el papa de Roma. Tampoc els sorprendrà veure un Papa que cada dos per tres organitza viatges fora del Vaticà i que congrega les masses als cinc continents. Això que hem normalitzat no sempre ha estat normal dins de l’Església. Però no s’ha fet d’un dia per l’altre. Cada Papa ha fet les seves passes. I el que després del seu pontificat s’ha considerat normal ha estat realment la reforma.
Així doncs, ens falta temps per veure si el pontificat de Francesc ha estat de reforma o un parèntesi. Però la seva intenció és ben clara: la reforma. I no una reforma qualsevol, sinó la que va quedar pendent d’aplicar després del Concili Vaticà II.
Del 1963 al 1965, es va celebrar una magna assemblea universal de bisbes que va fixar el full de ruta de l’Església catòlica cap a la reconciliació amb la modernitat. En aquest més de mig segle que ha passat des de Concili Vaticà II, la reforma de fons ha quedat moltes vegades ajornada. Primer per les tensions que va generar dins d’una estructura mil·lenària. El fantasma de la divisió i el cisma va frenar alguns Papes en la seva aplicació. El temor a ser absorbits per un relativisme imperant va fer que altres Papes es focalitzessin en refermar la identitat: van tancar algunes portes i finestres que havia obert el Concili Vaticà II i que consideraven que havien generat massa corrent d’aire.
Per valorar el llegat del papa Francesc no es pot prescindir d’aquests dos contextos: quina és la reforma de Francesc i quina és la seva manera d’aplicar-la.
La reforma del Vaticà II
Els qui vam néixer després dels anys 60 encara hem pogut conèixer els que van viure com una esperança tot el que va generar el Vaticà II. Els va marcar la seva vivència eclesial. I hem pogut constatar com Francesc ha despertat la reforma anhelada i escrita en aquell moment. En la lletra i sobretot en l’esperit de canvi, d’escolta del món i d’obertura que tantes vegades es demana a l’Església. S’equivoquen els qui pensen que aquesta és la reforma de Francesc, la d’un Papa progressista i amb sentit de l’humor. La reforma de Francesc és la del Vaticà II. Això és el que li dona més oportunitats per ser perdurable, no els encerts o errors que hagi comès Jorge Mario Bergoglio.
I s’equivocaran els qui vulguin valorar la reforma impulsada per Francesc fent un simple monitoratge de les fites aconseguides i de les pendents. Sempre es pot veure el got mig ple o mig buit segons les expectatives. Vist cap enfora, certament Francesc ha volgut canviar coses de l’Església. Que si l’accent amb el compromís contra les desigualtats i les injustícies, que si el paper de la dona, que si el Papa ecològic o de les perifèries, que si una resposta més oberta a la diversitat sexual, que si... Però més que canviar coses concretes, el missatge que ha enviat Francesc cap endins ha estat per canviar les persones que formen l’Església: ha deixat clar que l’abús no té espai en la comunitat eclesial, que l’ostentació i el luxe no surten a l’Evangeli, que l’Església no és només la jerarquia o que el poder de l’Església no està al servei dels uns o dels altres, sinó al servei de la justícia i la pau. Tot això és el que més difícilment tindrà marxa enrere.
Potser vindrà un Papa menys simpàtic per als periodistes o menys atrevit en els passos a fer. Però de la mateixa manera que no pot tornar la tiara, la cadira gestatòria o un Papa que es vulgui quedar tancat al Vaticà, el llegat de Francesc perdurarà si ha aconseguit un canvi de les actituds tolerables dins de l’Església i del que són actituds reprovables. Explicat amb un exemple gràfic: si el Papa porta unes sabates velles, poca carrera eclesiàstica fan els amants del luxe i l’ostentació.
No es pot amargar que el nou canvi de Papa arriba en el pitjor context per garantir la continuïtat de les reformes. Bufen vents d’involució arreu, també presents dins l’Església. Corrents internacionals autoritaris i restauracionistes que tenen cada cop més força, capacitat i voluntat d’incidir en les mentalitats i en tots els sectors socials i institucionals. Segurament al pontificat de Francesc li faltava una última empenta per consolidar-se. I, de la mateixa manera, és ben cert que no hi ha altra institució com l’Església amb experiència a nedar a contracorrent i, alhora, adaptar-se al que convingui per perpetuar el seu missatge.