Rússia i la Xina capitalitzen la desfeta dels Estats Units a l'Afganistan

Moscou“A l’Afganistan s’hi han quedat els nostres familiars i amics. Vulguem o no, hi vam néixer, i tot el que passa al país ens afecta també a nosaltres”, assegura Mohamed Jalal, president electe de la diàspora afganesa a Rússia, que segueix amb detall l’actualitat al seu país. Ell era un general de l’exèrcit, però va marxar després de patir un atemptat a la capital, Kabul, als anys 90. És un dels impulsors de les converses de pau que s’han celebrat a Moscou els últims anys. A Rússia hi viuen uns 100.000 afganesos, la major part dels quals van arribar als anys 90, quan el país es va enfonsar en una guerra civil.

Però l’interès de Rússia per l’Afganistan no és exclusiu de la diàspora afganesa. La marxa de les tropes estatunidenques i l’arribada dels talibans al poder porta la regió a un nou escenari que preocupa tant Rússia com alguns dels seus aliats. Alex Koktxarov, analista de risc especialitzat en Euràsia, assegura que la prioritat de Rússia és “mitigar els riscos de seguretat als països de l’Àsia Central”, que són part del que Rússia considera la seva zona d’influència.

Denis Kolesnik, especialista en política russa, recorda: “Donada la lògica de confrontació amb Occident, cada fracàs estatunidenc és una victòria per a Rússia per defecte. I la retirada americana és un daltabaix significatiu per a la credibilitat de Washington arreu del món". Mentre que els països occidentals han tancat les seves ambaixades a Kabul, la de Rússia continua funcionant amb relativa normalitat. Kolesnik assegura: "Per al Kremlin, l'anomenat problema afganès no s'hauria d'exagerar. Moscou ha estat en contacte amb els talibans en els últims anys, especialment en els últims mesos”. Encara que Rússia no els reconeix oficialment i considera als talibans una organització terrorista, "això podria canviar”, afirma Kolesnik. És aviat per saber si el Kremlin acabarà acceptant un emirat islàmic afganès, però actualment “Moscou mantindrà la seva ambaixada a l’Afganistan, ja que les noves autoritats n'han garantit la seguretat”, conclou l’analista.

Algunes veus han assegurat que la marxa de les tropes estatunidenques és una oportunitat perfecta per a Pequín, que podria assegurar-se el subministrament dels metalls rars que hi ha en sòl afganès. L’analista Fran Olmos, expert en Àsia Central, opina que “aquestes anàlisis van massa lluny: el govern talibà és un risc a tenir en compte per a les empreses que hi volguessin invertir”. Per a Olmos, “el màxim interès de Pequín i Moscou és evitar que la inestabilitat afecti la zona occidental de la Xina (Xinjiang) o els països centreasiàtics [aliats de Moscou]".

Efecte dòmino a l’Àsia Central

Entre els països de l’Àsia Central han saltat les alarmes per les possibles conseqüències de la creació d’un emirat islàmic a l’Afganistan. Això de retruc preocupa Rússia, que considera la regió –el Kazakhstan, el Kirguizistan, el Turkmenistan, l'Uzbekistan i el Tadjikistan (els tres últims tenen frontera amb l’Afganistan)– una zona sota la seva influència. El seu màxim aliat a la zona, el Tadjikistan, és part de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC) i ja compta amb tropes russes a la base russa de Duixanbé, la capital.

“Rússia ja ha assegurat categòricament que protegiria la sobirania i la seguretat dels integrants de l'OTSC. En aquest cas, és una referència directa al Tadjikistan, l’únic país de la zona que en forma part”, afirma Olmos. En el cas uzbek, amb una frontera més curta, "és més fàcil que l'Uzbekistan pogués defensar-se amb els seus propis mitjans”, afegeix l’analista. La situació del Turkmenistan és més complexa, ja que tot i no estar aliat formalment amb Rússia, “si les coses es posessin lletges per a Aixkhabad, Rússia seria l’únic país que posaria tropes per defensar la frontera turcmana”, apunta l’analista.

 Moscou té una llarga història d’interessos creuats a l’Afganistan. Ja al segle XIX van disputar-se la zona amb l’Imperi Britànic. A les acaballes del segle XX també va ser l’escenari de l’anomenat Vietnam de l'URSS, una intervenció militar de suport a un govern comunista que va durar 14 anys. L’operació va fracassar en la lluita contra els mujahidins, i les forces soviètiques se'n van retirar el 1992. I ara, quasi trenta anys després, és l'exèrcit nord-americà que fuig humilitat del país.