La mort de Khamenei fa reviure els pitjors fantasmes de Putin: ¿Com afecta al Kremlin la guerra a l'Iran?

Moscou“Ni tan sols vull discutir aquesta possibilitat”, va afirmar Vladímir Putin el juny passat quan un periodista li va preguntar com reaccionaria si Israel o els Estats Units assassinessin l’aiatol·là Ali Khamenei. Un cop la possibilitat va esdevenir una realitat, el líder rus es va limitar a enviar un telegrama de condol al president de l’Iran en què critica el que considera una “violació cínica de totes les normes de moralitat humana i del dret internacional”. Un missatge que ha anat repetint en els dies següents. L’home que va envair Ucraïna sense preavís fa quatre anys i que bombardeja diàriament les seves ciutats no pateix tant per la imatge que projecta al món, incapaç d’ajudar un aliat, com pels fantasmes que li fa reviure aquesta mort, connectada inevitablement al trauma de l’execució del dictador libi Muammar al-Gaddafi.

L’assassinat de Gaddafi, el 2011, va horroritzar i obsessionar un Putin que va començar a témer un final semblant. El líder del Kremlin ho va percebre com una traïció dels Estats Units i d’Europa, i allò va ser una de les causes del trencament amb Occident. Quinze anys després, però, Rússia no està en posició d’alçar la veu de manera contundent contra la Casa Blanca. El telegrama inicial, molt més breu i neutre que una declaració televisada, evitava assenyalar els culpables de la mort de Khamenei i deixava clar que Moscou no pot ni vol antagonitzar amb un omnipotent Donald Trump, que ha trencat l’aïllament de Putin i està mediant per resoldre la guerra d’Ucraïna. Des de llavors, Putin pràcticament no ha alçat la veu per parlar sobre els esdeveniments a l'Orient Mitjà.

El president rus ja ha perdut dos aliats en dos mesos a mans dels nord-americans, després de la detenció de Nicolás Maduro, a Veneçuela, al gener. Igual que en aquella ocasió, ha cedit l’escenificació de la indignació al ministeri d’Exteriors, mentre ell neda i guarda silenci, incòmode en una situació que fa evidents les actuals flaqueses del Kremlin. A més de Veneçuela, Rússia ja no va poder fer res per salvar Baixar al-Assad a Síria, va deixar sucumbir Armènia en mans de l’Azerbaidjan en el conflicte de l’Alt Karabakh (del qual finalment Trump es va anotar el punt com a pacificador) i sap que no podrà influir en el destí de Cuba, sigui quin sigui.

De tota manera, els experts russos no creuen que aquests episodis afectin la reputació de Moscou fora de l’òrbita occidental. Sí que presenten, però, riscos pel que fa a la influència regional de Rússia. En cas que el conflicte a l’Iran desemboqués en l’adveniment d’un govern que establís millors relacions amb Occident, el Kremlin podria perdre capacitat de mediació entre els països de la zona, ja que la seva basa era justament ser el principal aliat europeu de Teheran.

Una mala notícia per a Ucraïna

En qualsevol cas, malgrat que Rússia i l’Iran van signar a principis del 2025 un tractat d’associació estratègica, els seus vincles són limitats i, especialment pel que fa a la cooperació militar, és molt improbable que la crisi afecti l’exèrcit rus a Ucraïna. Durant els primers anys de la invasió, Moscou havia estat molt dependent dels drons Shahed iranians, però aquesta dependència ja és història des que el Kremlin fabrica els seus propis Shahed millorats. Rússia ha continuat subministrant a l’Iran armes que no necessita contra Kíiv, però que són inútils per defensar-se dels atacs dels Estats Units i d’Israel, i Teheran les ha utilitzat sobretot per reprimir les protestes ciutadanes.

Per bé que Volodímir Zelenski s’ha afanyat a aplaudir els bombardejos contra l’Iran i a considerar “just” donar a la població la possibilitat de “desfer-se d’un règim terrorista”, aquesta escalada podria ser perjudicial per a Ucraïna. D’entrada, l’exèrcit nord-americà fa servir a l’Orient Mitjà míssils antiaeris Patriot, els que es destinen a protegir Kíiv i altres ciutats, i si les hostilitats s’allarguen se’n podrien ressentir els subministraments ucraïnesos. Alhora, l’emergència d’un nou focus de tensió internacional resta atenció a la guerra de l’est d’Europa i deixa en suspens les negociacions. Els propagandistes russos insinuen que "no té sentit" discutir res amb Trump si, al final, les converses són una cortina de fum per acabar atacant l'interlocutor. A més, també és molt probable que es resti efecte a la campanya de pressió contra el petroli rus. Amb el tancament de l’estret d’Ormuz i la inestabilitat a la regió, cal esperar que els preus de les assegurances dels petroliers es disparin, s’apugi el cost del transport del cru i els productors russos, sancionats i en hores baixes, se’n beneficiïn.

Finalment, cada cop que Trump se salta el dret internacional i posa de manifest que el vell ordre mundial fundat per Occident ja no existeix, reforça els arguments que Rússia fa anys que defensa. I no només això, sinó que, tot i els escarafalls de Putin acusant Washington i Tel-Aviv de no respectar les normes, la seva agressió legitima l’agressió russa a Ucraïna. El Kremlin fins i tot treu pit de ser “una illa d’estabilitat” enmig del “caos general”, tal com ha dit el seu portaveu, Dmitri Peskov, deixant clar que en un món convuls Kíiv té les de perdre i Moscou sent que hi té a guanyar.