Sean McFate: “El sector militar privat és molt difícil de regular però cal fer-ho”

WashingtonSean McFate, expert en estratègia militar i guerra, és professor de la Universitat de Defensa Nacional i la Universitat de Georgetown. Va ser oficial de l’exèrcit dels Estats Units entre el 1992 i 2000 i, després, va treballar diversos anys a l’Àfrica per a un dels gegants privats de defensa: DynCorp International. Allà, entre altres coses, va formar la Guàrdia Presidencial de Burundi per evitar una amenaça genocida el 2004. També és autor del llibre The modern mercenary: private armies and what they mean for world order (Oxford University Press, 2015).

De mercenaris a les guerres n’hi ha hagut des de fa molts segles. Però per què en les últimes dècades han augmentat tant?

Primer voldria diferenciar els mercenaris com els que va contractar Nigèria per lluitar contra Boko Haram d’altres companyies com Blackwater. Aquestes són empreses militars que suplementen els exèrcits nacionals. En els últims 25 anys hem vist un augment d’aquest sector privat per diverses raons. Una és la falta de seguretat. Quan els EUA, i altres països, volen tenir forces de seguretat sobre el terreny però no hi volen enviar soldats per qüestions polítiques, les companyies militars privades són molt útils.

Quines són les característiques d’aquestes companyies que ofereixen soldats privats?

Després dels atacs de l’11-S, amb les guerres dels Estats Units a l’Afganistan i l’Iraq, van aparèixer grans empreses com DynCorp International Blackwater i Triple Canopy. Fan tasques militars, des d’encarregar-se de la logística militar fins a oferir forces letals. La majoria del seu personal són exmilitars, i són com exèrcits privats. Actualment la indústria s’ha diversificat i algunes tenen dificultats per trobar nous clients. Ara trobem empreses més petites en llocs com Uganda i l’Afganistan que ofereixen serveis de protecció militar.

Quants mercenaris hi ha al món? Alguns parlen d’un soldat privat per cada 10 soldats nacionals.

No tenim dades oficials, però la tendència indica que hi ha més soldats privats ara que fa 30 anys. Aquesta indústria ha començat a sortir de les ombres i és més forta. I crec que continuarà creixent.

Com han canviat la guerra?

Quan privatitzes la guerra, la canvies. Fas que qualsevol que té diners tingui poder. Empreses o gent molt rica es poden convertir en superpotències, ja que poden llogar un exèrcit per fer el que vulguin: ocupar un país, absorbir rivals o buscar venjança. Això va passar en l’època medieval a Europa. Si passés ara canviaria enormement la política internacional, ja que els estats no serien els únics que podrien declarar la guerra.

¿Aquestes companyies del sector privat estan regulades?

No. Les lleis de guerra, i convencions com la de Ginebra, només afecten exèrcits estatals. És necessari incloure-hi aquests nous actors, el problema és que es pot tardar una generació a crear una regulació internacional. Tot i així, si s’arriba a aconseguir, serà molt complicat fer-la complir. Si vols prohibir els mercenaris, per exemple, com ho fas? Perquè ells poden lluitar contra tu. És una indústria molt difícil de regular. Però si no fem res i deixem que creixi encara més, serà més complicat.

¿L’existència de mercenaris augmenta el cost de la guerra?

És difícil de saber. Els soldats privats guanyen més que els soldats nacionals. Però no molt més. No sabem el cost final de la guerra, però crec que les companyies privades són més barates a llarg termini. Els soldats privats, quan tornen, no tenen garantida una jubilació o tractaments mèdics.