VAGA GENERAL 18-O

El dia que la Seat no hi va ser

Els bars del polígon de la fàbrica de Martorell debaten sobre la vaga en una jornada tranquil·la

“Ahir no et vaig veure, eh, vas fer campana”, diu la Virginia, cambrera del local des de fa 20 anys, a un dels clients habituals. “Un cafè curt com sempre, oi?”, continua. A la taula, quatre parroquians habituals i treballadors d’una indústria que fabrica materials per a Seat però que avui no ha tancat parlen del Brexit: “Sembla que els anglesos al final sí que marxen”, comenta un, en un establiment on predomina l’ús del castellà. La vaga els cau lluny. Defensen el seu dret a continuar treballant i no els preocupen els talls de les carreteres perquè ells viuen a prop. En canvi, per a José Beltran la vaga i les incidències viàries són un problema. Ha arribat des de València amb el seu camió però no creu que pugui tornar a marxar. “No protesten per defensar un hospital o un col·legi, sinó per uns polítics, que són iguals a tot arreu, siguin els d’aquí o els d’allà”, critica, indignat.

Calma i tranquil·litat. La carretera que uneix l’autovia A2 amb el polígon industrial de Martorell està pràcticament buida. No s’hi veuen els camions de grans dimensions que acostumen a col·lapsar amb freqüència aquesta via, especialment a les hores puntes, quan a més dels transportistes s’hi sumen les desenes de cotxes dels treballadors que arriben o marxen de les indústries. Seat, en un acord amb els sindicats, va decidir aturar l’activitat de les línies de producció i, en conseqüència, el bar-restaurant Álvaro, l’únic situat dins del polígon i que alimenta amb entrepans de xoriço i cafès amb llet els treballadors de la zona, estava més buit que de costum.

L’ambient al bar s’anima quan són quarts de 10 del matí, l’hora dels primers descansos per anar a esmorzar. A la televisió, les paraules de la periodista de La 1 parlant del Brexit i dels aldarulls a Barcelona són la música de fons del local. Edgar Salagán explica que ell treballa a Seat com a extern d’una empresa de components. “Algunes línies de producció estan tancades, però la resta de departaments obren. Nosaltres aprofitem per fer feina que no podríem fer quan estan treballant”, diu. No es posiciona sobre la protesta, però afirma que Seat no ha tancat per convicció, sinó perquè no tenia altre remei: “Si falten més del 20% dels treballadors, ja no surt a compte engegar la línia; per això han arribat a aquest acord”.

“Massa floretes”

Altres empreses del polígon han apostat per fer jornada intensiva, fins a les dues. És el cas d’una serralleria industrial on treballen Inda Gálvez i Sergi Bolet. El primer tenia previst anar a la manifestació de Barcelona a la tarda, després de plegar; el segon, a la platja, a relaxar-se. “Semblem burros, els problemes venen de Madrid i en comptes d’anar a col·lapsar allò el que fem és perjudicar-nos a nosaltres mateixos; tenim massa floretes a les mans. Fins que les protestes no s’organitzin diferent, jo no m’hi sumaré”, argumenta Bolet. Arriben altres clients. “Aquí tots pensem diferent, però tots amics”, deixa clar Gálvez.

La Virgina continua fent cafès. La sentència i, sobretot, les protestes ressonen en un moment o altre en tots els temes de conversa. En marxar, l’Astrid, treballadora de neteja d’una de les fàbriques, i una de les úniques dues dones del local, s’acosta: “Ets periodista, oi? Jo soc escriptora i cantant i voldria que em fessis una mica de publicitat”. La vaga i la sentència per a ella són només la música de fons del dia.

Més continguts de