Xavier Melero (Barcelona, 1958) està molt decebut amb la sentència després de la tasca que va fer durant el judici. Durant l’entrevista deixa clar que no la considera digna de tot un Tribunal Suprem espanyol.

Què et sembla la sentència?

Hi ha sentències que són injustes però que són aparells retòrics i jurídics imponents, com alguna del Tribunal Suprem dels Estats Units, amb frases lapidàries. Però aquesta és una sentència de subsecretari, plena d’errors materials! Els dos mossos del principi que es converteixen en 150 al final, el càrrec de la consellera Bassa equivocat...

Com és possible que hi hagi aquests errors?

Fa la impressió que són per deixadesa. I això que tenen tot el cos de lletrats del Suprem. És una feina que qualsevol editor mediocre podria fer. El mínim que es pot demanar és coherència amb les dades.

La sentència fa bones les teves tesis per descartar la rebel·lió...

Sí, és tributària del meu discurs final en el sentit que no existia un acte executiu, i que el que hi havia hagut era un acte expositiu de l’abandonament del poder. Per tant, ho podrien haver deixat en desordres públics, però quan arribem aquí fem el salt a la sedició. Hi ha un buit teòric important. Per començar, els polítics són els inductors de la sedició, perquè els autors, els sediciosos, serien els ciutadans. L’estructura del delicte és aquesta. I el que estàs dient és que no els has perseguit perquè no t’ha donat la gana. Ha sigut una espècie d’indult judicial.

Però el jutge considera que els ciutadans van ser enganyats.

Bé, vaig a l’inductor. Diu que els actes de violència per si sols no són suficients per a la sedició, però com que el seu caràcter és massiu i polític, llavors sí. M’està criminalitzant la dissidència política quan és massiva. Aquí aflora un element de violació de drets fonamentals que es pot portar a Estrasburg. També et dic que el meu grau de confiança en Estrasburg és relatiu. Fotre una hòstia als polonesos o als croats és relativament fàcil...

Marchena és el magistrat que té el rècord de sentències tombades a Estrasburg, com la del cas Atutxa...

En el rànquing d’Estrasburg el Suprem està bé. Trenca la mitjana.

Però és com si algunes parts de la sentència se li escapessin. És molt estranya. Tot el que descriu sobre Carme Forcadell no té entitat.

Bé, si vols donar una qualitat delictiva al fet d’estar present el 20-S, doncs tens l’article dels desordres. Novament, estem davant d’un salt. Marchena utilitza la frase “President, posi les urnes” per convertir-la en lady Procés, i la condemna.

Citen el testimoni de Ferran López dient que esperava que anés a la reunió del 28 de setembre. Però no hi va anar! No hi ha proves!

Sí, però agafem per exemple el cas de Josep Rull. A part del coi de vaixell de Palamós, què té aquest home? En què es diferencia del cas de Mundó o Borràs? És incomprensible. El cas dels Jordis és de traca, perquè sense sedició no els poden condemnar. És inexplicable.

Però Marchena no gosa deixar-ho en desordres perquè llavors se’l menja la dreta.

No és més que un macrodesordre públic. De fet, el relat que fa té més sentit com a conjura contra la Constitució, és a dir, rebel·lió.

Perquè la sedició és un delicte contra l’ordre públic.

Ell en cap moment planteja l’ús de la violència com a mitjà per a la consecució d’un fi. Es poden produir episodis que havien sigut advertits pels Mossos. Això els converteix en garants per omissió. Però ¿com pots impedir que es provoqui un desordre públic? ¿Desconvocant manifestacions? ¿Impedint una concentració legal? Carregar contra 40.000 persones era impossible.

I si 40.000 persones haguessin volgut impedir l’actuació judicial, ho haurien aconseguit.

La massa és fàcilment manipulable.

Però van fer el contrari.

La prova no serveix de res i la desqualifiquen. Quan vaig preguntar a un dels tinents o capitans que eren al lloc de comandament per què no havien portat els detinguts a Economia, em va dir: “Tal com estava el trànsit, com els hi havia de portar?” Un home sol, sense consultar-ho a ningú, va prendre la decisió que li va semblar lògica. En fi, una sentència injusta. I em dol perquè soc un dels advocats que han defensat més el Suprem i la possibilitat que hi hagués una solució jurídica al conflicte. N’hi havia que no hi havien cregut en cap moment, però jo hi creia.

Sé que vas dir alguna cosa públicament que jo vaig rebatre perquè em va semblar ingenu i càndid.

Mira fins on arriba el meu candor que jo creia que un estat astut faria un exercici de jurisdicció i d’interpretació del Codi Penal extremament obert i liberal per reforçar el seu prestigi intern i extern. Creia que era una jugada intel·ligent reduir en termes tècnics i penals les dimensions del conflicte. I quan va sortir el whatsapp de Marchena em van dir de recusar-lo. I vaig pensar que no, que llavors aquell home seria el més interessat a ser equànime. Per això crec que soc el que ha quedat pitjor de tots.

No sé si t’has creat un personatge i t’has agradat...

No, m’he cregut que podia incidir en el tribunal, i fins a cert punt ho he aconseguit, però pensava que podria fer més. Al final, el ximple he sigut jo.