Elisa Tonda: "La indústria tèxtil utilitza productes químics particularment tòxics per a les persones"

BarcelonaEl Programa de l'ONU per al Medi Ambient (PNUMA) ha analitzat amb detall els impactes ecològics de les noves tendències de consum de la moda. El fast fashion i l'ultra fast fashion són una preocupació dins de l'organització, segons assegura Elisa Tonga, la cap de la branca de Recursos i Mercats dins de la Divisió d'Indústria i Economia d'aquesta agència de l'ONU. El seu departament, de fet, treballa per impulsar un ús eficient dels recursos en tots els sectors industrials, no només el tèxtil, i Tonga hi aporta també la seva experiència com a excap de Producció i Consum de la mateixa PNUMA.

Quin és l'impacte climàtic de la indústria de la moda?

— El sector emet entre el 2% i el 8% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle. Són xifres que provenen de dos estudis diferents molt sòlids, el primer, de Quantis, publicat el 2018, les xifrava en el 8%. Però el 2021, el World Resources Institute va fer un altre estudi que va donar el 2%. Aquest ha estat un dels impactes que probablement ha crescut més en visibilitat per al sector tèxtil. Perquè en el context de la UNFCCC, la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, el sector tèxtil ha creat el que s’anomena la fashion charter, que inclou compromisos concrets de les empreses tèxtils per reduir el seu impacte climàtic.

D’on provenen la majoria d’aquestes emissions?

— Estan molt associades a la crema de combustibles fòssils que s’utilitzen per generar calor i electricitat en les etapes de producció, especialment en la fase de processament en humit, però també inclouen l’ús domèstic, és a dir, quan rentem i eixuguem la nostra roba. I també s'hi compta la producció de fibres sintètiques que provenen del petroli.

Però hi ha altres impactes: contaminació, esgotament de recursos, generació de residus... Quin és el pitjor o el més preocupant?

— Hi ha força atenció sobre el tema climàtic, però el que crec que no rep prou visibilitat és el relacionat amb l’ús de productes químics en aquesta indústria. Segons les nostres recerques, s’utilitzen 15.000 productes químics en totes les fases de producció. Molts d’ells s’utilitzen en la fase de processament en humit. I hi ha una dada impactant: per produir un quilogram de tèxtil normalment s’utilitza més de mig quilogram de productes químics. I alguns d’aquests són particularment tòxics, tant per al medi ambient com per a les persones. També en l’àmbit agrícola, on es produeix el cotó o altres fibres naturals, s’utilitzen químics. I una altra contaminació que està guanyant visibilitat és la dels microplàstics, les microfibres que es desprenen i que entren als oceans, però també a la nostra cadena alimentària i, per tant, poden tenir un impacte molt directe en la nostra salut.

Aquests productes químics i els microplàstics afecten sobretot els llocs de producció o els consumidors?

— Totes dues coses. Hi ha una possible exposició dels treballadors tèxtils i de les comunitats al voltant de les fàbriques. Però alguns poden quedar-se al producte i ser un element d’exposició per als consumidors a través del contacte amb la pell, a més de tot el relacionat amb les microfibres i microplàstics, que poden acabar entrant als nostres cicles alimentaris.

Les tendències creixents de fast fashion també generen esgotament dels recursos naturals. Està quantificat?

— Això té dos vessants. Una part és la terra necessària per al cultiu, que està creixent per la pressió de produir més i més productes tèxtils. Si continuem amb la mateixa tendència, el 2030 la indústria tèxtil utilitzarà un 35% més de terra que ara per produir fibres, que equival a 115 milions d’hectàrees més. Probablement, el cultiu de cotó és el que té una pressió més important sobre l’ús de la terra. Però a més hi ha un altre recurs natural molt delicat necessari per a la producció tèxtil, que és l’aigua. I el sector tèxtil, de fet, cada any consumeix 250 bilions de litres d’aigua. Això equival, anualment, a 86 milions de piscines olímpiques utilitzades en el sector tèxtil.

On es fa servir aquesta aigua?

— Una part va al que anomenem la fase d’ús, quan rentem la roba a casa. Però durant la producció és sobretot en la fase de blanqueig i tintura, i en la fase d’acabat. I, òbviament, en l'agricultura, especialment en el cas del cotó, també hi ha una demanda molt alta d’aigua.

I tota aquesta explotació de recursos està creixent amb les noves formes de consum de moda com Shein i altres opcions online?

— Exactament. Els models de consum actuals, combinats amb el fet que el nostre sistema de producció actual és totalment lineal: produïm, utilitzem i després llencem. Això vol dir que si en comprem més, hem de produir més, i per tant aquests impactes segueixen creixent. Els nostres socis de l'Ellen MacArthur Foundation calculen que des de l’any 2000 fins al 2015, el nombre de vegades que utilitzem el que comprem ha disminuït un 36%. Així que estem accelerant el fet que volem alguna cosa nova, original, que utilitzem molt poc temps i després la llencem.

Heu constatat l'aparició d'abocadors de fast fashion en països del Sud Global?

— Òbviament és una preocupació. Però depèn de cada país, hi ha una perspectiva diferent sobre el paper que juga aquest comerç de residus tèxtils provinents de països desenvolupats cap a països en desenvolupament. En alguns d’aquests països han creat fàbriques i infraestructures per poder processar aquests residus que s’usen al seu propi país o fins i tot s’exporten. En altres casos, depenent de la qualitat del que arriba, pot ser que bona part sigui en realitat residu i no s’hi pot fer res. Just ara estem analitzant quin percentatge era realment reutilitzable i té valor econòmic, i quin és residu, i això varia molt d’un país a un altre. Volem crear una guia clara sobre què es considera tèxtil reutilitzable, de forma que el que sigui pur residu no surti del país d’origen.

I com podem canviar els patrons de consum que desemboquen en l'ultra fast fashion?

— No voldria posar la culpa als consumidors, perquè la manera com es comporten és perquè algú ha modelat les seves necessitats i desitjos, amb missatges del sector publicitari i dels mitjans. Els governs poden fer la seva part creant bons incentius perquè la indústria canviï el seu model, passant del model de fast fashion a models de negoci on es promogui la reutilització, la transformació dels productes, les plataformes compartides, la roba més duradora. També poden regular els productes químics. Amb la indústria estem treballant conjuntament i invertint en la creació de tota la infraestructura necessària per a models circulars, amb la idea de responsabilitat ampliada del productor.