Hervé Kempf: "El 0,001% més ric ha multiplicat per 10 la seva riquesa"

BarcelonaEl 10% més ric del planeta emet quasi el 50% de les emissions de CO₂ de tot el món. Però dins d'aquest grup, el 0,001% més rics (unes 80.000 persones superriques) són els que més han vist incrementar la seva riquesa en els últims anys i els que més mal estan fent al planeta. Això diu el periodista mediambiental francès Hervé Kempf, autor de Com els rics saquegen el planeta (Garbuix Books), un llibre en format còmic que analitza de forma amena i entenedora els motius i les sortides a les grans desigualtats globals que estan totalment vinculades a la crisi ecològica que patim.

Com ha acumulat tanta riquesa aquest petit grup de superrics?

— La situació actual és històrica. El gran canvi va ser el 1980. Fins llavors les desigualtats s'havien mantingut estables, però el 1979 Margaret Thatcher arriba al poder al Regne Unit i el 1981 ho fa Ronald Reagan als EUA, i comencen a reduir els impostos a la classe alta, als rics i les grans empreses, i a liberalitzar els mercats financers. Tot això va disparar les desigualtats, primer a la Gran Bretanya i als Estats Units i després als països occidentals i a tot el món. La gran crisi del 2008 ho va aturar un any o dos, però després [les desigualtats] van tornar a augmentar. I ara estem en una situació amb una de les desigualtats més altes de la història. I un fenomen encara més gran és que en el cim també ha crescut la desigualtat: El 10% han multiplicat per dos la seva riquesa en els últims anys, però el 0,001% l'han multiplicat per 10.

I diu que aquest grup de població està saquejant el planeta.

— Aquest grup petit té un efecte molt negatiu sobre la situació ecològica global. El segon fet que es dona és que la producció material de béns mai ha estat tan gran. Hi ha més globalització, més producció i més desigualtat. La teoria de Thorstein Veblen, un economista del segle XIX a Chicago, deia que l'ostentació és el factor clau: hi ha una competició d’ostentació. Ell diu que en tota societat hi ha una competició simbòlica, on la gent intenta imitar la manera de viure dels qui són al cim. I dins de la classe alta també es dona aquesta competició d’ostentació: Musk vol tenir una nau espacial més grossa que la de Bezos. Volen tenir un iot més gros que el de l’altre multimilionari... I és per això que aquesta classe més alta ha multiplicat per deu la seva riquesa.

Però a més de l’ostentació, hi ha d'haver un sistema que ho permeti.

— Sí, perquè tenen el poder. La raó és que les polítiques neoliberals de Thatcher i Reagan van ser adoptades per tots els polítics després de la caiguda del comunisme. I un fet important és que l’esquerra i els partits socialistes arreu del món van abandonar la qüestió de la justícia social i van acceptar el neoliberalisme. Així, ara som en un sistema on els multimilionaris tenen el poder, el poder geopolític principal.

I amb la connivència dels polítics?

— Aquest poder de la gent molt rica, que podríem anomenar oligarquia, en un context en què no hi ha oposició real perquè la socialdemocràcia ha acceptat el neoliberalisme (que afavoreix els rics), ha permès que els rics controlin pràcticament tota la política. I controlen molts mitjans de comunicació, sobretot les xarxes socials, que estan molt controlades pels multimilionaris que les posseeixen. I així posen el focus no en la desigualtat, sinó en la seguretat o els estrangers.

I les xarxes també fomenten la competició de l'ostentació. Com canviem el missatge?

— Com a periodista i escriptor, diria que la millor manera de transmetre un missatge és produir-ne un de positiu. Sobretot el que no vull és culpabilitzar ningú. Ningú ha de sentir-se culpable per voler tenir una casa més grossa o una bona televisió. Els únics que haurien de sentir-se culpables són Elon Musk, Bernard Arnault, Donald Trump o Mark Zuckerberg. Però a més, el principi de rivalitat ostentosa de Veblen pot funcionar a la inversa, de manera ecològica i positiva. A França comencem a veure un veritable moviment cap a la bicicleta: ara el que és chic és tenir una bona bicicleta en lloc de tenir un cotxe gros. Si volem resoldre el problema ecològic hem de canviar la desigualtat i la distribució de la riquesa. És absolutament natural voler millorar la teva situació, i ara en la nostra societat, això vol dir fer-se més ric. Però això podria canviar perquè podríem tenir una bona escola, un bon sistema de salut, bons transports, alimentació ecològica, accés a la cultura, i això no hauria d’estar relacionat amb la riquesa individual sinó amb la riquesa de la societat.

Quina és la seva proposta per canviar les coses?

— Hi ha una eina molt poderosa des de fa segles, i és la fiscalitat. Reagan i Thatcher van cremar la fiscalitat. Hem de recuperar-la. Cal gravar els més rics. Per resoldre la qüestió ecològica, el camí és molt simple: cal reduir el consum de béns materials i el consum d’energia. No vull discutir sobre creixement o decreixement del PIB, perquè el que hem de canviar és el PIB. Ja no és una bona eina, és una eina falsa, que no reflecteix la realitat de l’economia, perquè no té en compte la situació ecològica.