El '30 minuts' immortalitza el drama de Rodalies
Diumenge a la nit, el 30 minuts va condensar el drama de Rodalies, tant des d’una perspectiva històrica com des de l’anàlisi de la situació actual. Que la cronologia del mal servei de la Renfe es remuntés al 1988 va ser un acte de justícia amb tots els usuaris que van patir les greus deficiències de la Renfe en silenci i amb resignació en aquella època. De fet, el reportatge anava jugant amb els salts al passat i mostrava com, des d’aleshores, tot ha anat de mal en pitjor. Les imatges del 1988 i el 2026 de Josep Maria Romeu, el portaveu de la primera plataforma d’usuaris de la Renfe, ho demostraven. Un recurs excel·lent. Les imatges d’arxiu de TV3 esdevenien una prova demolidora dels greuges que han patit els catalans amb la precarietat del servei. Les notícies per accidents, desgràcies, incendis i avaries s’anaven acumulant i succeint, i això ho convertia en una pel·lícula dels fets molt reveladora. De fet, t’adonaves de fins a quin punt el progrés tecnològic a l’abast dels ciutadans ha sigut el que ha permès denunciar les incomptables deficiències de la Renfe. Les xarxes socials i les càmeres dels telèfons mòbils han permès que els usuaris s'organitzin entre ells i denunciïn públicament el cúmul de despropòsits que han d’aguantar cada dia. Els testimonis estaven molt ben escollits. L’exercici de seguir el trajecte d’uns quants usuaris habituals també era molt revelador, perquè qualsevol viatge de seguiment era un cúmul d’incidències que reflectien el caos. La seqüència del passatger esperant l’autobús alternatiu a Sant Cugat esbroncat pel conductor i la gent creuant temeràriament la rotonda és boníssima per constatar la mala organització i com es posa en perill la seguretat de l’usuari.
El reportatge Renfe, la història interminable delata que Renfe no ha tingut cap més remei que acceptar un exercici forçat de transparència. Les imatges del centre de control de Renfe a l'estació del Clot, des d’on es gestionen les operacions, eren molt reveladores. N’hi podrien dir centre de descontrol, amb el caos dels treballadors estressats interferint-se els uns als altres. Aquell panorama podria inspirar una sitcom, una workplace comedy. De fet, el mateix 30 minuts destil·lava un fil intern d’un cert sarcasme. Un humor amarg com el que han desenvolupat els passatgers atrapats en la incompetència d’Adif i Renfe, aquest monstre de dos caps que no es posa d’acord ni amb ell mateix, com també quedava clar. L’aparició del cantant Gerard Quintana per allà al mig era el repicó tragicòmic de com el tren acaba determinant les nostres vides.
Més que descobrir-nos res, el 30 minuts servia per immortalitzar un maltractament imperdonable al ciutadà, com una prova documental per al futur. Caldrà veure si a les pròximes generacions aquestes imatges els resultaran impensables o si elles només seran les següents víctimes d’un nou capítol d’aquesta història interminable.