Mar Ulldemolins: “Amb 40 anys i ja mare seguia sent «la nena» fins que vaig haver de dir prou”

BarcelonaVentdelplà la va convertir en popular, però ha llaurat la seva carrera sobretot al teatre, on ha pogut treballar amb els grans directors del país. Ara ha tornat a TV3 de la mà del serial Com si fos ahir, on ha interpretat un dels papers protagonistes de la temporada, mentre es mantenia sobre les taules amb muntatges com Plaer culpable i BioLògica. En aquesta entrevista, Mar Ulldemolins parla de la seva manera d'encarar l'ofici i de les dificultats que comporta, amb el neguit constant de la incertesa a l'horitzó.

Has estat un dels personatges importants de la temporada del Com si fos ahir. ¿És difícil integrar-se en un serial que ja portava set anys en velocitat de creuer?

— Sempre ho és una mica. Hi anava una mica nerviosa, el primer dia, ja que no saps quina dinàmica trobaràs, la velocitat amb què es roda... El fet que sigui a TV3 fa que molts dels actors ja els coneguis i et sentis bastant com a casa. Anar un dia a rodar i saber que et trobaràs la Montse Germán i el Roger Coma fa que tot sigui de cop i volta més fàcil.

Què té el Com si fos ahir respecte dels altres serials?

— M'ha sorprès que els personatges, per ser un culebró, estan molt ben escrits. Tots tenen les seves contradiccions i trobo que, pel temps que tenen per escriure, i el que tenim els actors per treballar-los, estan molt bé.

Tu hi fas de la Itziar, una cuinera d’èxit moguda per l’ambició. És un tret que comparteixes amb ella?

— Ui, no. Jo tinc moltes frases que em costen moltíssim de dir... Sempre que es tira floretes i diu que és una crac... Totes aquestes coses no van gens amb mi. Però potser ho hauríem de fer més, amb les coses que dominem, i està bé tenir ambició per posar-se objectius. Perquè ella presumeix amb la cuina, però en altres coses reconeix que és un desastre.

El teatre és l’espina dorsal de la teva carrera. Quina relació tens amb el públic, mentre interpretes?

— Com més present tinc el públic, i menys present em tinc a mi, més bé m'ho passo. Tenir-me a mi present fa que llavors aparegui la Mar actriu i, per tant, apareix el judici. Això ho vaig aprendre fent Incerta glòria, amb l’Àlex Rigola. Vaig pensar: explicaré aquesta història a la gent que hagi pogut patir una guerra, a totes les dones que s'han quedat a casa intentant cuidar els fills. És una generositat que fa que tu no estiguis tan pendent de tu mateix: en comptes de pensar et deixes anar... i sents.

Et consideres més cerebral o més intuïtiva?

— Depèn del moment. Em plantejo moltes coses durant els assajos, però quan ja tinc l'obra per la mà lluito constantment cada dia per no fer el mateix, per no dir el text exactament igual. Intento fer viatges sense pensar. I a vegades passa que et sorprens a tu mateix i, tot d’una, t’envaeix la racionalitat. Però aleshores és més fàcil que et vingui un blanc!

Sabries recordar el teu pitjor blanc?

— S’ha d’assumir que no és el més important que et pot passar. Se li ha de deixar de donar importància: a vegades és bo quedar-se en blanc. Recordo un blanc d’algú que no diré qui era però que actuava amb mi, i en aquell cas vaig tenir la sang freda d'entrar a dins, obrir el text, sortir-ne i continuar. Com que no sabia on s'havia perdut l'altra persona no podia salvar-lo.

Hi ha un blanc més terrible, que és el laboral. La por a la incertesa inherent als intèrprets els deu empènyer a treballar tant com es pugui a cada moment.

— Sempre tenim por, així que un pensa “Ho aprofito ara, que tinc un moment fort” perquè saps que després potser t'estaràs mesos cobrant zero o gastant l'atur, si tens sort i en tens en aquell moment. La covid va fer molt mal perquè ens va fer veure com estàvem de desprotegits i desemparats, com a treballadors intermitents que som. Ens vam quedar sense cap ajuda i vam ser conscients de com és tot d’inestable.

¿Durant la pandèmia vas arribar a pensar que potser hauries d’acabar buscant una altra manera de guanyar-te la vida?

— Em vaig plantejar quines altres opcions tindria perquè, sí, ho vaig passar malament. Estava tirant d'estalvis, però si s'arriba a allargar la cosa tres o quatre mesos més no sé com ho hauria fet. Segurament si hagués tingut un lloc per viure que no hagués hagut de pagar cada mes hauria estat més tranquil·la. Però tenir una filla petita i un pis...

D’on va sortir la vocació d’actriu?

— Quan feia el BUP hi havia unes assignatures optatives i jo vaig escollir teatre. No n’havia fet mai, ni tan sols amateur, i de sobte vaig notar que em donava una cosa que no havia sentit mai: una passió per alguna cosa. Vaig percebre que allò potser era un lloc meu de llibertat. Una llibertat molt clara de poder fer una mica el que volgués a través del joc.

Et senties una mica encotillada?

— Aquí anem a temes psicològics...! Pot ser que jo vingués d'una educació més estricta i que aquí sentís un alliberament, sí.

De fet, estaves estudiant la carrera de piano i quan vas dir que volies estudiar interpretació els pares et van imposar la condició d’acabar els estudis musicals.

— La meva família no ho entenia. Ells eren autònoms, havien muntat una empresa familiar, sols, i tot aquest món els quedava a anys llum. Per a ells l’estabilitat era molt important. En aquell moment tothom estudiava carreres, i qui estudiava una carrera tenia un futur prometedor. Quan vaig dir que jo volia fer teatre no vaig tenir un suport immediat. Vaig prendre’m un any sabàtic i al final vaig aconseguir un pacte amb ells: no faria les proves de l'Institut del Teatre, sinó que aniria al Col·legi de Teatre durant tres anys a fer només matins, així a la tarda continuaria els meus estudis de música.

¿Va haver-hi un moment en el qual ja estaves prou consolidada per demostrar-los que, efectivament hi havia futur?

— Sí, sí, i llavors ells van dir: “Ja ho sabíem!” O sigui que a vegades és diferent com vius tu les coses i com les viuen ells. Perquè, en el fons, sí que em van acabar donant suport: si no m'haguessin ajudat econòmicament a pagar un pis a Barcelona no ho hauria pogut fer.

Fa set anys et vam entrevistar al diari i aleshores deies que volies fer un Tennessee Williams. S’ha complert el desig?

— No. I encara m’agradaria molt fer La gata sobre la teulada de zenc calent. M’agrada molt el personatge de la Maggie perquè aborda temes socials importants, que és la base de l’ésser humà. La cobdícia porta els personatges a un lloc molt fort.

Hi ha actors que són molt explícits en els seus posicionaments polítics. A tu no t’he vist fer-ne.

— La veritat és que no m'han preguntat gaire sobre això, però tampoc he sentit gaire mai la necessitat de parlar-ne. No soc de definir a quin partit polític pertanyo, perquè no sé què faré demà: cada vegada vaig veient i no m'agrada tancar-me.

Has votat sempre el mateix partit?

— En tinc un que el voto de costum, el voto més. Però a vegades, segons la situació, he canviat el meu vot a una cosa que s'hi assembla però que no és ben bé igual, i que creia que en aquell moment potser seria un vot més útil. Això sí que ho he fet.

I si tinguessis la consellera de Cultura asseguda aquí al costat què li demanaries?

— [Pausa.] Sobretot que ens ubiquin en algun lloc. Que no passi que anem a l’atur i aleshores siguem per a l’administració “Artistes i toreros”. Que ens ubiquin en algun lloc perquè quan arribi una cosa com la vovid puguem rebre ajudes. I que si una actriu queda embarassada, per exemple, no hagi d'estar nou mesos tirant de l'atur perquè si no no té una baixa de maternitat com cal.

No sé si et va passar això.

— Jo vaig tenir la sort de tenir l'atur. Però moltes actrius amigues meves s’han trobat sense ni tan sols això. Et pot passar una de dues: que no tinguis prou atur per viure’n nou mesos i et quedis sense baixa de maternitat, i que el gastis tot, que va ser el meu cas. I quan just aleshores va arribar la covid ja no em quedava subsidi. Per als intèrprets la cosa més normal del món és anar a demanar l'atur, i no ho hauria de ser. I també li explicaria que el mínim que marca el conveni és molt mínim.

De quines xifres parlem?

— No recordo amb exactitud quin és el conveni mínim, però un actor es pot treure poc més de 20.000 euros per dos muntatges grossos l’any en un teatre públic, que típicament tindran dos mesos d'assajos i un de funció. I fer dos muntatges ja és una gran sort. Si ho mires pels mesos treballats pot estar molt bé, però hem de viure dotze mesos, no sis. Al teatre privat les variacions són molt més grans, depenent de si poden fer més explotació del muntatge, però tot plegat fa que sigui molt complicat viure de la interpretació si només vols fer teatre.

Hi ha un canvi a la teva carrera. Durant molts anys assumies papers de menys d’edat. Eres la noia jove, la nena.

— Sí, això de “la nena” va calar durant molts anys, es deia molt. I era una cosa que em posava molt nerviosa, perquè al final amb 40 anys i ja sent mare seguia sent “la nena”. Hi va haver una companyia a la qual vaig haver de dir prou, que tinc 40 anys i això de la nena ja està, no? La nena ha desaparegut, fa anys que se n’ha anat.

Enguany has fet 45 anys. Completa la frase: ser actriu amb 45 anys és...

— Jo semblava més jove al teatre, així que vaig fer molts personatges que efectivament eren molt nenes. I jo només pensava: vull tenir 40 anys per fer aquests personatges tan interessants. I de cop i volta vaig fer 40 anys i vaig dir ¿no existeixen aquests personatges o què està passant? Tu et sents més forta per encarar els teus personatges, i perquè siguin molt més interessants, però no t'arriben. Espero que hi hagi un canvi i les actrius que ara tenen 25 o 30 anys no es trobin com la meva generació. Però, amb les sèries, les representants no paren de dir que només demanen nens o nenes.

L'últim muntatge teatral teu ha estat Plaer culpable. El teu personatge espera una criatura, decideix amb la seva parella fer net de secrets i la cosa surt regular. Creus en la sinceritat absoluta dins la parella?

— S'ha de ser sincer, però també depèn dels pactes que tinguis amb la teva parella. En el cas dels personatges, ells parlen de monogàmia relaxada, que vol dir que pots fer el que vulguis, però l'altre no té per què saber-ho i tampoc no cal explicar-s'ho. Ara, és curiós com això sempre va lligat a temes d'infidelitat, al final.

¿Algun personatge t’ha causat prou rebuig perquè no et sortís fer-lo o el teu cos el rebutgés?

— No m'ha passat. El que sí que m'ha passat és que, quan la direcció va en contra del que és el personatge, vas xocant amb murs. O que el text no acaba de ser prou sòlid i aleshores els actors ens perdem, buscant. I altres vegades nosaltres també busquem fer una cosa diferent i l'opció que escollim és la pitjor. Llavors sí que pot ser que algun personatge no l’hagi sentit tant: pel text, per la direcció o per mi mateixa, perquè he escollit malament.

En els últims anys han emergit bastants escàndols d’abús sexual en el món del teatre. Algun que t’hagi passat a prop?

— És que a mi no m'ha passat mai. L'abús de poder em sembla horrorós. Jo no ho he patit, però sí que a vegades deixaven anar comentaris que eren normals i que ara s’estan deixant de fer. Afortunadament. I, de la manera que soc, crec que si hagués vist alguna cosa ho hauria dit.

Els actors sovint parleu del dol de deixar un personatge enrere, de buidar-vos-en.

— Jo no tinc aquesta cosa romàntica amb els personatges. Sí que puc sentir-me més emocional, quan fem l’última funció i el personatge m’agrada, perquè penso “ja no podré fer això més” i em sap molt greu, aleshores.

Tens alguna rèplica favorita? Un vers gravat a foc?

— És que no m'enrecordo mai de res, soc un desastre amb això!

Però deus tenir una memòria ben entrenada!

— Sí, a curt termini. Quan s'acaba una obra, realment faig net. De fet, a vegades estàs esperant que acabi un muntatge per treure allò del cervell i fer espai. Perquè hi ha moments que estàs fent bolos d’una cosa, i d’una altra, i necessites endreçar.

Quants muntatges pots haver sabut alhora, en algun moment?

— Jo aquest juny estava fent Plaer culpable, bolos de BioLògica, mentre rodava una pel·lícula i estava fent el Com si fos ahir, que cada setmana demana memoritzar unes 20 o 30 pàgines.

I com a espectadora? Pots anar al teatre i deixar-te anar o estàs analitzant-ho tot?

— Sempre he fet un esforç per asseure'm a la butaca sense jutjar. Però no és fàcil, intentar no analitzar: ai, està fent això, o aquesta escena per què l’han muntat així?

Sovint deus veure muntatges de col·legues. No sé si la interpretació més difícil d’un actor és quan l’obra d’un amic no t’ha agradat.

— Jo dono la meva opinió... si me la demanen. Perquè el dia de l'estrena és un dia molt dur també per a l'actor: sortim molt nerviosos. Encara ara sempre penso: per què em dedico a això? I saps que hi ha la crítica, i els teus amics de professió. Si hi ha una comèdia, saps que aquell dia no riurà ningú. Aleshores, si no em demanen l’opinió, acostumo a saludar, a felicitar la gent per la feina feta i ja està. I si me la demanen llavors la dic, intentant no fer mal, esclar.

I per acabar: tos, caramel·let, rum-rum de conversa... què et fa més ràbia?

— Aquell caramel·let que no s’acaba de desembolicar mai! Hi ha una cosa que es diuen pastilles Juanola i que són un gran invent per al teatre.