Les 9+1 innocentades mediàtiques més sonades

BarcelonaAmb motiu del dia dels Innocents, i amb l’esperança que el lector no porti enganxada una llufa a l’esquena –però que si la du, sigui del diari ARA– recopilem algunes de les bromes mediàtiques més sorprenents o polèmiques des que els mitjans de comunicació van aprofitar el 28 de desembre (o l’1 d’abril, en el cas dels de tradició anglosaxona o europea) per dedicar un dia a l’engany amable. De fet, aquesta peça també en conté un, d’engany i per això el títol parla de 9+1: de les deu presumptes innocentades, una és en realitat una ensarronada. Si el lector no la detecta, al final de l’article trobarà la solució.

La guerra dels mons (CBS Radio, 1938)

La primera gran broma de la societat de masses. Un joveníssim Orson Welles amb només 23 anys s’empescava una adaptació radiofònica de la novel·la La guerra dels mons, d’H.G.Wells però narrant-la –més enllà d’un breu avís inicial– no pas com una ficció, sinó simulant un informatiu que relatava en presumpte directe com els alienígenes estaven envaint la Terra. La llegenda parla d’escenes de pànic i gent terroritzada, tot i que els historiadors moderns han refredat aquesta noció d’histèria col·lectiva: sí que hi va haver algunes trucades inquietes a la policia, però no el col·lapse massiu que sovint se li ha atribuït a l’episodi. En tot cas, aquella emissió ha passat a la història com a una de les primeres vegades que el mitjà jugava amb la seva credibilitat per aconseguir un efecte dramàtic determinat.

L’arbre dels espaguetis (BBC, 1957)

Als anys 50 la pasta no era un plat tan habitual a les taules angleses com en l’actualitat i la BBC es va aprofitar d’aquest fet per colar una broma l’any 1957 amb motiu del dia d’April Fools (l’1 d’abril, equivalent al nostre 28 de desembre). Al programa Panorama van emetre un vídeo on es mostrava com una família del sud de Suïssa recollia delicadament espaguetis del seu arbre fruiter familiar. La premsa de l’època va consignar que la broma, que de nou s’aprofitava de l’autoritat informativa de la corporació britànica, va ser vista per uns vuit milions de persones i va provocar que unes quantes desenes d’espectadors truquessin a la televisió per demanar més informació sobre com plantar un d’aquests fabulosos arbres al jardí de casa. Dècades més tard, la CNN va qualificar la broma com “la bola més gran que ha aconseguit col·locar un mitjà informatiu de prestigi”.

‘To er mundo e güeno’ (Cinema, 1982)

Càmeres ocultes, quatre rals de pressupost, zero actors a qui haver de pagar-los un sou... i a vendre entrades com xurros. L’humorista Manuel Summers venia d’un fracàs comercial quan se li va acudir rodar diverses bromes i filmar-les de manera inadvertida per les víctimes. El resultat va ser un èxit a taquilla, tot i que la crítica les va massacrar, en considerar que eren pura explotació d’un humor simple com fer algú perseguir un bitllet lligat amb un fil de niló invisible. Però, amb el temps, aquest títol i les dues seqüeles posteriors han quedat com un fresc costumista sobre la gent del carrer en una època molt determinada, en què Espanya intentava sumar-se a la modernitat amb resultats irregulars.

Ampliació de la costa catalana (TV3, 1984)

¿I si Catalunya s’expandís entre cinc i deu quilòmetres robant terreny al mar, com els Països Baixos? Aquesta premissa extrema va ser la primera gran innocentada que va intentar col·locar el Telenotícies, en el primer 28 de desembre de l'acabada de néixer TV3. Salvador Alsius presumia de com la redacció havia tingut accés a un informe confidencial sobre el faraònic projecte. “Això, ultra satisfer una legítima ànsia d’expansió territorial d’alguns sectors polítics, pot reportar uns incalculables beneficis d’ordre econòmic”, assegurava. Ara bé, ja avançava que els propietaris de cases a primera línia de mar no estarien gaire contents, ja que passarien a tenir finques de l’interior. El vídeo, hilarant, inclou declaracions de Jordi Almogàver, un poc probable director general d’ampliació de costes, entrevistes a afectats i la declaració d’un presumpte alt càrrec holandès.

El francès s’imposa a Suïssa (SF, 1987)

Ni tan sols els suïssos, proverbialment un dels pobles més seriosos d’Europa, s’escapen de les innocentades. El dia d’Aprilscherz, a la televisió pública Schweizer Fernsehen van emetre una falsa notícia segons la qual l’emissora aniria introduint el francès com a llengua vehicular, ja que finalment s’havia imposat el francès com a idioma comú dels 26 cantons del país, amb l’alemany i l’italià com a cooficials en els respectius territoris. La implicació de dos dels polítics regionals de l’època li va donar prou veracitat perquè la centraleta rebés dotzenes de trucades, no totes precisament amables pel que consideraven una renúncia inadmissible. L’esvalotada es va saldar amb la dimissió del cap d’informatius.

Camaleó (TVE, 1991)

Quan es barreja ficció amb un format informatiu hi ha un gran perill de trepitjar mines. Ho va poder comprovar el cap de programes de RTVE Joan Ramon Mainat, que es va atrevir a programar un format on jugava amb aquest equívoc i va ser acomiadat de manera fulminant després de tan sols un episodi. El programa en qüestió es deia, significativament, El camaleó, i en el seu debut simulava que hi havia hagut un atemptat a Rússia que podria haver costat la vida a l’aleshores president del país, Mikhaïl Gorbatxov. Imatges reals descontextualitzades es barrejaven amb el presentador d’informatius de la cadena, Pitu Abril, narrant l’evolució del cas, amb connexions amb periodistes de la casa que participaven de l’engany. Avui seria un espai que convidaria a reflexionar sobre el poder descontextualitzador dels mitjans i la seva capacitat de crear artificialment un estat d’ànim concret, però, probablement, es va avançar massa en el temps.

La història d'amor de Maribel Verdú i el príncep d’Anglaterra (TVE, 1993)

Una de les bromes mediàtiques més elaborades és la que va perpetrar el programa solidari Inocente, inocente, en la seva edició del 1993. Maribel Verdú va aterrar a l’aeroport de Barajas i es va trobar amb una turba de periodistes (falsos) que li preguntaven sobre l’afer que s’acabava de destapar: la seva història amb l’aleshores príncep Carles d’Anglaterra. Li mostraven una portada d’El País manipulada, l’assaltaven professionals de la premsa que ella coneixia, els fotògrafs l’atordien a flaixos mentre l’empenyien cap a la sala de premsa de l’aeroport... Ella, comprensiblement, no se’n sabia avenir i la seva reacció natural i despreocupada va quedar per a la història mediàtica.

Whopper per a esquerrans ('USA Today', 1998)

Els esquerrans també tenen dret a menjar hamburgueses còmodament. Així ho defensava la companyia Burger King en un anunci a pàgina sencera al diari USA Today en què presentaven la nova hamburguesa Whopper per a esquerrans, dissenyada per als 32 milions de ciutadans del país que tenen l’esquerra com a mà dominant. L’invent tenia els mateixos ingredients, però amb tots els condiments rotats 180 graus “de manera que això redistribueix el pes de l’entrepà perquè el gruix dels condiments es decantin cap a l’esquerra i així es redueixi la quantitat d’enciam i altres toppings que poden vessar per la part dreta de l’hamburguesa”. L’endemà, la cadena va assegurar en un nou anunci –on desvelava la broma– que milers de clients van exigir la versió esquerranosa, mentre que molts dretans també van exigir que els donessin la versió adequada.

Punk’d (MTV, 2003)

Ningú ha superat encara, pel que fa a bromes a celebritats, els muntatges que feia Ashton Kutcher per al programa Punk’d de la MTV. Amb un gran pressupost de producció, van aconseguir fer plorar Justin Timberlake fent-li creure que la policia li confiscava la casa i totes les seves possessions per no haver pagat els impostos, o fer posar els nervis de punta a Beyoncé quan, en una falsa acció promocional, un arbre de Nadal gegant cau sobre un grup de nens. La revista Time va considerar que la broma a Timberlake mereixia el tercer lloc en el seu rànquing de moments més èpics de la història dels reality shows. La sèrie es va anar esllanguint i va abaixar la persiana el 2007, però després altres presentadors han intentat revifar-la, amb resultats desiguals, però demostrant que el gènere de reaccions càndides i càmeres ocultes no passa del tot de moda.

Voltswagen (2021)

Al director general de Volkswagen, Scott Keogh, no li devien quedar gaires ganes de fer més bromes després de la innocentada fallida que va protagonitzar l’any 2021. La companyia va anunciar, el dia d’April Fools, que davant l’auge del mercat de cotxes elèctrics, la marca es rebatejaria com a Voltswagen. El problema és que l’executiu, seguint la broma, va confirmar-ho seriosament a algun mitjà que va fer la comprovació, per si de cas anava de veres. I, en sortir publicat a diverses capçaleres de prestigi, les accions van començar a pujar de preu, perquè s’interpretava com un moviment de la veterana empresa cap a un mercat de futur. La Securities and Exchange Commission (SEC) va obrir-li un expedient i Keogh es va haver de disculpar públicament.

–

El lector que vulgui comprovar quina d’aquestes perles és en realitat una invenció del redactor ociós només ha de fixar-se en la primera lletra del paràgraf de cadascuna de les bromes i unir-les per trobar la solució. Feliç dia, innocents, en un món amb tants culpables.