Art contemporani amb pa amb tomàquet
El Canal 33 ha estrenat Sala 30, un programa cultural que commemora els 30 anys del Macba. Per celebrar-ho, la sèrie aborda l’efemèride des de la reflexió més que no pas des de la festa o la reivindicació. Són vuit capítols de quaranta minuts que aprofundeixen en diferents eixos de treball dels processos creatius: la forma i el fons, la lluita, el concepte, l’enigma, la mirada, l’espai, el cos i la investigació. Cada programa convida quatre o cinc artistes rellevants que han passat pel museu a mantenir un diàleg sobre aquestes temàtiques en un entorn rural i bucòlic que contrasta amb la blancor geomètrica i urbana de l’edifici del Museu d’Art Contemporani de Barcelona: una masia i una taula parada amb la informalitat elegant d’un anunci entranyable de fuet. La factura visual, tant en la realització com en l’edició i la postproducció, és bonica i sorprenentment carrinclona. Podria ser un pòdcast si no fos per la necessitat de veure l’obra dels convidats per entendre les seves propostes i el seu punt de vista en la conversa. Sala 30 connecta amb l’esperit estètic d’aquell antic esplendor del 33, quan encara semblava un canal cohesionat i amb una línia editorial ben definida.
El presentador és el cantant i actor Albert Pla en la seva versió més complaent i predisposada. Segurament, també és la seva faceta més esforçada i insòlita perquè és ell qui ha d’estimular el debat entre els convidats. Pla no té altre remei que fugir del seu tarannà mediàtic més difús i anàrquic per dinamitzar la conversa, lluitant sovint contra la seva pròpia timidesa. L’elecció del presentador sembla obeir a una voluntat de no intel·lectualitzar el format en excés i donar-li una pàtina més relaxada i popular. “Soc el que tinc menys estudis d’aquesta taula”, comenta amb sentit de l’humor en el primer capítol.
El programa sempre comença amb un diàleg entre Pla i un dels artistes per introduir la temàtica del capítol. Després, amb el menjar a punt i la taula parada, arriben la resta d’assistents. És interessant veure com es trenca el gel entre ells, en la majoria de casos, un dels moments de més dificultat per al presentador, fins al punt que en alguns episodis els pregunta si l’acte de trobar-se i dialogar els aclapara o se’ls fa feixuc. L’eficàcia del format és irregular en funció de la química que neix entre els convidats i l’habilitat per trobar un fil conductor que flueixi. Per als interessats en l’art i la cultura és una oportunitat magnífica per descobrir artistes contemporanis, comprendre evolucions generacionals i conèixer formes de creació i d’investigació. Més enllà de la temàtica central, Sala 30 permet intuir formes de vida, processos creatius i disciplines. Manolo Laguillo, Pilar Aymerich, Joan Fontcuberta, Frederic Amat, Núria Güell, Lúa Coderch, Laia Abril i un llarg etcètera van desfilant per la taula parada del mas. Gairebé una quarantena d’artistes en una proposta televisiva que sembla massa convencional, conservadora i prudent per a un programa sobre el Macba i l’art contemporani, que sol qüestionar llenguatges, experimentar amb els codis i evitar la neutralitat.