El caramel enverinat de la guerra de l’Iraq, encara a la venda

Aquesta setmana ha fet vint anys de la guerra de l’Iraq, que marca un dels moments més lamentables de la història del periodisme: molts dels mitjans dits de prestigi van empassar-se la narrativa de l’existència d’unes suposades armes de destrucció massiva que feien imprescindible la intervenció –per dir-ho de manera eufemística– al país àrab. Els serveis d’intel·ligència nord-americans van ser tan perversos com hàbils a l’hora d’aprofitar la indignació i el dolor causats per l’11-S per relacionar l'Iraq amb els atemptats. Encara avui, vint anys i uns quants centenars de milers de morts després, ningú ha trobat aquelles armes amenaçadores ni tampoc s'ha demostrat la relació entre Al-Qaida i el règim de Saddam Hussein.

¿Quin va ser el truc per aconseguir una difusió acrítica del relat de les armes de destrucció massiva? Doncs el caramel enverinat d'allò que, en argot anglosaxó, en diuen “periodisme d’accés” i que fa referència a la simbiosi entre un periodista i un polític quan el primer aconsegueix una exclusiva a canvi de la seva proximitat amb el segon, i el segon obté una via per col·locar missatges modelats segons la seva conveniència. Sovint, d’aquest pacte sorgeixen declaracions anònimes, impossibles de fiscalitzar pel lector. El New York Times, a pilota passada, va entendre la perversió d’aquest sistema i va adoptar mesures (insuficients) per limitar l’ús de fonts anònimes. La creació del Defensor del Lector a la Dama Grisa és també conseqüència d’aquesta crisi de credibilitat arran de la guerra de l’Iraq. Tot i que les fonts anònimes siguin considerades l’últim recurs, els periodistes acabem justificant-nos sempre, quan les emprem. Gestionar-ne l’accés sense acabar vampiritzat és molt difícil. Hauríem de ser més conscients que aquestes exclusives solen ser caramels enverinats.