Bellesa, sensibilitat i cultura a 'Animals arquitectes'
Una de les noves docusèries que podeu trobar a la plataforma 3Cat és Animals arquitectes. Vuit capítols dedicats a divulgar el món de l’arquitectura a partir de la feina de professionals i estudis amb una manera més humana d’entendre els espais i les construccions. La presentadora és Núria Moliner, arquitecta i músic, que es converteix en un fil conductor molt en sintonia amb el to del format. Animals arquitectes recupera l’esperit d’aquells programes de fa anys del canal 33 que penetraven en els diferents àmbits de la cultura buscant la poètica visual i sonora. Potser amb un punt massa de candidesa, agafant un aire entre exquisit, adorable i encantador una mica reiteratiu. Però, d’altra banda, això també acaba dotant de personalitat la docusèrie.
El millor d’Animals arquitectes és la selecció de protagonistes. L’espectador neòfit descobreix personalitats i grups de treball molt interessants. Un àmbit tan masculinitzat com ha sigut durant molts anys el món de l’arquitectura ens presenta professionals com Anna Bofill, pionera i fidel a la filosofia més pura de l’ofici, establint un diàleg entre construcció, gènere i música apassionant. També Eva Franch, que porta la reflexió sobre l’arquitectura a capes més profundes vinculades a la filosofia i la cultura. O Carme Pinós, que ens aboca a pensar des de la perspectiva de la repercussió de l’acte de construir. De la mà d’H Arquitectes, Moliner ens demostra com la combinació justa d’austeritat i sensibilitat desemboquen en una bellesa sense artificis. O amb el col·lectiu La Col, la presentadora ens explica com es pot canviar el món també a través de l’arquitectura. Un joc simultani d’activisme, esperit comunitari i sostenibilitat que origina veïnats més harmònics.
Sovint demanem a la televisió més cultura. I Animals arquitectes és justament això. Un programa que ajuda a reduir pulsacions. S’allunya dels programes d’arquitectura tradicionals que es poden trobar a les plataformes on es proporciona a l’espectador el gaudi de contemplar espais luxosos de somni des de l’opulència més comercial. La docusèrie continua tenint aquest factor aspiracional, però busca embriagar l’espectador des de la sensibilitat. Núria Moliner ens explica que dorm en algunes de les cases que ens ensenya. Per tant, pot elaborar un discurs més personal que té a veure amb les sensacions, l’evolució de la llum, la temperatura o la practicitat de determinades estructures. Però el moviment de càmera no es comporta com una xafardera que penetra en totes les habitacions, sinó que la realització busca una aproximació més subtil, que transmeti l’ànima més que l’escenari complet. La imatge es recrea en els detalls, les textures, el so ambient, el paisatge i els racons amb personalitat. De fet, l’edició és un assemblatge on la manera de connectar imatges, sons i música ambient obeeix a un procés semblant al de la construcció. Un muntatge auster, polit i honest, sense artificis, que acaba originant elegància i modernitat visual, com passa en l’arquitectura. No cal ser un expert per endinsar-se a Animals arquitectes. Només cal tenir sensibilitat i curiositat per observar.
