Cap eufòria amb els presentadors

Eufòria va arrencar divendres la tercera temporada i assumeix, una vegada més, el repte del directe. És, sense cap mena de dubte, el programa de TV3 amb l’execució més complexa per tota la logística que comporta a nivell de nombre de concursants, muntatge i preparació de l’escenografia de cada actuació, interpretacions musicals en directe i dinàmiques de votació de l’audiència. Però això no justifica que els punts més febles del programa es perpetuïn temporada rere temprada sense posar-hi remei.

Aquesta nova edició va servir per comprovar que tot continua igual. Més enllà dels problemes que tenen amb el català, en general, i amb els pronoms febles, en particular, els presentadors fluixegen. I el pitjor és que es transmet una normalització d’aquesta situació, com si ja formés part de la marca del programa. Només començar, Miki Núñez deia: “Podeu estar molt tranquils, perquè després d’aquesta actuació i el que hem vist entre bambolines, podeu estar relaxadíssims”. Però el cert és que, si hem de jutjar el seu rol, gaire tranquil·litat a l’audiència no susciten. I no necessàriament perquè la responsabilitat sigui sempre seva: “M’han dit que allargui perquè l’escenari encara no està muntat”, admetia Marta Torné quan notàvem que la seva conversa amb els membres del jurat degenerava en unes foteses i llacunes estranyes. L’espectador percep les constants instruccions que la presentadora rep a través de l’orellera. En alguns moments ella sembla que no sàpiga per on navega. Té dificultat per recordar el nom d’alguns participants, com va justificar-se ella mateixa: “No es diuen precisament Mari Carme i Pere”, apel·lant a la complexitat de la seva feina. Potser sí, però se suposa que ha tingut temps per aprendre-se’ls. Hi ha algun instant en què no sap ubicar la col·locació dels concursats al plató i sembla que els perdi. A l’hora d’explicar les dinàmiques d’eliminació o l’evolució del joc, intueixes que ni ella mateixa ho té clar, es mostra confusa, i sembla que li hagin d’acabar explicant des del control alhora que ella ho transmet a l’audiència. Miki Núñez, en el rol de graciós despistat, també fa patir. És inaudit que s'enrigui del cognom d’un dels participants i que després repeteixi la brometa amb el seu pare. Costa entendre les dificultats aparents que té per trobar temes de conversa amb els concursants, tot i que no sabem si el problema és fruit d’un guió precari o de manca de preparació. Però les transicions del programa són clarament inconsistents. 

No és només que fallin els presentadors. Fallen les dinàmiques d’equip que se suposa que han de pal·liar aquestes fragilitats de Torné i Núñez. O falla el guió, o hi ha una manca de preparació personal, o falta exigència per part del programa a l’hora de solucionar aquests aspectes evidents. Més enllà de les actuacions, el programa transmet caos i inseguretat. I aquesta sensació es repeteix a cada temporada. El que no pot ser és que, mentre s’apel·la a la superexigència amb els concursants i les seves actuacions, els presentadors evidenciïn tanta desorientació.