‘Eufòria’ i els déus de la tecnologia
Eufòria és el programa de TV3 que genera més expectatives, no només televisives sinó també emocionals. A moltes cases és vista com l’opció que permet asseure tota família davant de la tele un divendres a la nit. I, alhora, tenir actius els grups de WhatsApp d’amistats per comentar-ho en directe des de la distància.
Eufòria ha repetit la fórmula màgica de la primera temporada i, en el càsting, ha mantingut l’esperit inclusiu i de diversitat entre els participants. Aquesta vegada, però, hi ha un fet diferencial en l’experiència que pot marcar la seva actitud: tots ells ja saben a què s’exposen i coneixen la fascinació i l’audiència que provoquen. També la capacitat que pot tenir el programa d’omplir el Palau Sant Jordi i tocar els favorits de l’audiència amb la vareta de la fama: anuncis, col·laboracions, entrevistes i àlbums en solitari. Això accentua il·lusions, rivalitats i també decepcions. Caldran encara unes quantes gales perquè s’estableixin els vincles afectius entre el públic i els concursants, però s’intueixen quins seran els puntals.
Eufòria va repetir la fórmula màgica amb lleugers canvis, com la incorporació de Carol Rovira com a part del jurat i un paper central per a Elena Gadel, que pel seu tarannà i expertesa té un pes específic en aquest rol. Aquesta vegada el programa ha assumit el repte del directe des del primer dia per moure tota la maquinària de l’espectacle, amb més bones sensacions a l’inici de l’emissió que al final. Marta Torné continua transmetent inseguretat en alguns moments del programa i el paper de Miki Núñez fent d’animador clown pot acabar encasellant-lo en un rol massa de pallasso que, a mesura que avancin els programes, resulti excessiu. A nivell de guió es buscava exhibir un relat una mica més emocional sobre els cantants. Parlaven de fer teràpia, d’haver viscut etapes personals dures, de salut mental... Un factor cada vegada més present en els programes amb gent jove, en què es fan equilibris entre la normalització social i la tímida (per ara) exploració del drama.
TV3 va minimitzar les pauses publicitàries per mantenir els espectadors atrapats davant de la televisió. La voluntat d’introduir girs de guió i estratègies per incrementar el suspens va fer aigües a l’últim tram. Salvar inicialment un concursant per després enviar-lo a la zona de perill un cop feta la selecció final per unes desafinades com a veu secundària va semblar un punt cruel. Els déus de la tecnologia van ser generosos en el primer procés de votació dels integrants de la zona de perill. Però quan es va oferir, per sorpresa, l’opció de salvar un altre cantant amb una nova votació per allargar així el programa, no van tenir clemència. Qui tot ho vol, tot ho perd. El sistema informàtic va fallar estrepitosament, i va deixar la sensació en l’audiència que, si hagués funcionat, l’últim afortunat hauria pogut ser algú altre. Però, al final, tot forma part de l’espectacle. Per tant, benvinguts i bona Eufòria a totes les cases!
