La plataforma 3Cat inclou entre les seves estrenes de ficció La mirada de la Fiona. Una sèrie de capítols curts, d’entre 15 i 20 minuts, que relata les vicissituds existencials de la Fiona, en Marçal i l’Oriol. Tenen una trentena d’anys i estan desorientats. Tan desorientats com l’espectador que s’enfronta a la sèrie, que no detecta el conflicte de la trama principal més enllà del malestar dels personatges i l’angoixa per sortir-se’n. Aquí radica part del fracàs. La mirada de la Fiona té una singularitat narrativa: la Fiona trenca la quarta paret per parlar directament a l’espectador mirant a càmera. És una estratègia que sembla inspirar-se en Fleabag i el recurs de la protagonista per dirigir-se directament a l’audiència. I això, que podria ser una virtut, aboca la sèrie al fracàs perquè s'abusa del recurs. A Fleabag és un mètode subtil i audaç que contribueix a la complicitat i proximitat de l’espectador amb la protagonista. A La mirada de la Fiona la idea s’utilitza per verbalitzar de manera fàcil, precipitada, econòmica i sense esforç tot allò que no se sap explicar d’una altra manera. És rutinari, trampós i porta la narrativa a un amateurisme que fa patir molt.
La manca de destresa en el guió perjudica visiblement les interpretacions dels actors. La voluntat de realisme que es vol dipositar en els diàlegs s’intenta aconseguir a través d’una imitació de la vida real en comptes d’utilitzar tècniques de guió que ajudin a comprimir el relat i fer-lo avançar. La importància en la ficció radica en la versemblança, no en pretendre copiar la quotidianitat del món real. Les escenes es dilaten innecessàriament. Quan l’Oriol interromp la nit romàntica d’en Marçal, la discussió s’allarga set minuts en un capítol que en dura només catorze. Les seqüències de la Fiona amb la seva mare són sempre reiteratives. L’únic que ens diuen aquestes escenes és que la Fiona té un problema amb la seva mare, però això ho vam deduir en el primer minut de conversa del primer capítol. Tota la resta és sempre el mateix. Els diàlegs estan poc treballats, semblen fruit de l’espontaneïtat davant del teclat. Hi ha una dependència absoluta de la verbalització: les emocions, els fets, els obstacles, el passat dels personatges... Tot és dit i explicitat a partir del text.
La mirada de la Fiona només existeix en el títol de la sèrie, perquè la resta és tot d’una literalitat textual que torna a evidenciar la manca de tècnica. Potser als guionistes els convindria donar una ullada a Com escriure diàlegs que funcionin per a cinema i televisió, un llibre de Piti Español, de l’editorial Laertes, que s’hauria de convertir en bíblia i manual de molts guionistes. Hi ha escenes que queden partides en dos episodis diferents sense cap lògica. L’edició és maldestra, ja que provoca confusió en les línies temporals i ignora els recursos que faciliten i expliquen les transicions. La mirada de la Fiona no permet la identificació ni la complicitat, perquè no fa ni riure, ni plorar, ni emocionar, ni pensar. No compleix els requisits mínims. Més que la Fiona, qui s’ho ha de fer mirar és el 3Cat.
