L’innocent engany als espectadors de TV3
Dijous a la nit, mentre els set portaveus dels partits polítics debatien a La 1, a TV3 s’estrenava El teorema del mico, una sèrie documental que explica històries falses. S’ajusta a la perfecció al gènere del mockumentary o fals documental. El primer capítol, Els bons minyons, descobreix un suposat escàndol sexual dins dels Minyons de Terrassa. I a Operació Maria ens presenten la dona de les Terres de l’Ebre que és capaç de frenar els efectes del canvi climàtic al Delta substituint els arrossars per camps de cultiu de cànnabis. La sèrie ha de contemplar dos escenaris narratius: el dels espectadors que s’empassen la història i el dels que saben que és falsa i, per tant, gaudeixen més de com els expliquen els fets que no pas dels fets en si.
És una paròdia del gènere documental i, per tant, s’exploten els codis propis del llenguatge audiovisual periodístic.
Testimonis famosos: La seva participació ha de tenir una certa coherència amb els fets. L’actor Biel Duran, exenxaneta dels Minyons de Terrassa, reacciona al trencament del celibat de la seva colla castellera, o l’epidemiòleg Antoni Trilla expressa les seves reticències a organitzar una orgia multitudinària a Vic després de la pandèmia.
Testimonis anònims: Un càsting acurat respecta les variants dialectals, l’estètica associada al context i fins i tot certa decoració ambiental que dona credibilitat als personatges i les seves interpretacions.
Recursos periodístics: Imatges enregistrades amb càmera oculta, imatges d’arxiu, rostres pixel·lats, vídeos de mòbil, piulades de Twitter, reaccions a les xarxes socials o captures de pantalla del Whatsapp revesteixen els fets de veracitat.
Música de suspens: Ambienta els moments de gravetat narrativa afegint impacte emocional. Un codi que l’espectador associa als fets reals.
Exageració narrativa: Per potenciar l’èpica o el drama, els testimonis es dirigeixen a càmera amb frases curtes, reaccions estereotipades i valoracions emocionals més enllà d’explicar els fets: “Jo no m’ho podia creure...”, “Hem de ser prudents...”.
Locució: Una veu en off masculina greu i seriosa fa de fil conductor ajustant-se a la narrativa del 30 Minuts.
El teorema del mico és un joc televisiu. Més que fer riure o buscar el gag, deixa el sentit de l’humor a predisposició o capacitat de cada espectador. Al final, apareix el rètol que desactiva el joc: "Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència?” i les preses falses delaten la farsa teatral.
La finalitat del fals documental consisteix a fer reflexionar l’espectador sobre determinats temes d’actualitat, però també subratllar el llenguatge audiovisual que ens fa donar credibilitat als fets. En plena campanya electoral, imbuïts en un magma de mentides que semblen certeses i acusacions de falsedat entre candidats, és un experiment televisiu molt oportú que ens demostra com hem assimilat, inconscientment, uns codis per donar credibilitat automàtica als fets i que fàcil que pot ser entabanar-nos. Encara que El teorema del mico ho faci d’una manera molt innocent.
