“Netegem els camps de morts”
“Lamentablement, l’oficial ucraïnès que vaig entrevistar amb el deure de comunicar la mort dels soldats s’ha suïcidat. Militars, no sols al front, estan sofrint síndrome d’estrès posttraumàtic en una guerra brutal i més incerta que mai. Ha marxat una bona persona”. Això ho escriu el reporter Raül Gallego a la xarxa X. Fa referència a un dels protagonistes que surt al seu darrer curt documental de la sèrie Punt de no retorn, que trobareu al 3Cat. El sacrifici del front d’Ucraïna, que s’acaba d’estrenar, ens mostra com és la primera línia d’una guerra que ha quedat en segon pla. L’agonia de Gaza en la guerra d’Israel contra Hamàs ha acaparat l’atenció dels mitjans. Però Raül Gallego ens recorda que a Ucraïna la realitat continua sent molt crua. El documental arrenca entrevistant un comandant de la Unitat Platzdarm. “Netegem els camps de morts”. Així de concret és a l’hora de definir la seva missió. S’expressa des de la més absoluta desesperança. I anem veient com recullen els cadàvers, ucraïnesos i russos, que es van trobant pels camps de batalla. El documental ens ensenya com recuperar també les pertinences dels soldats, en un pla corprenedor. Fotografies de família, documents personals... la vida d’una persona que ja no hi és.
Amb tota la intencionalitat, passem de la mort a l’altre extrem, la porta d’entrada de la guerra: els entrenaments dels joves voluntaris que s’hi acaben d’incorporar. És una manera sibil·lina de dir-nos on seran aquests nois i noies d’aquí un temps. I, finalment, coneixem el Dmytro, l’oficial que notifica les defuncions. No li veiem mai el rostre, però la càmera l’acompanya mostrant-nos la seva feina. Truca a l’intèrfon de les cases dels familiars, comunica el seu càrrec i dona les males notícies als pares dels soldats morts: “T’escolten i després, quan te’n vas i la porta es tanca i et vas allunyant, sents els crits de dolor –explica–. Que com em sento? No t’ho sabria dir, com em sento”, respon a la pregunta de Gallego. Una resposta que adquireix una dimensió molt més potent i significativa quan ara sabem que s’ha llevat la vida.
El Dmytro no només tenia la responsabilitat d’informar sobre les morts sinó també la de facilitar els enterraments. El que explica sobre la seva capacitat de suportar la feina, és ara encara més commovedor. Quan ha de parlar d’ell mateix és més contingut que quan ha de parlar del patiment dels altres.
Una de les seqüències més emocionants que veiem és com la gent del carrer s’agenolla i plora quan passa per davant seu un cotxe fúnebre d’un soldat amb la comitiva. Un dol social compartit en què no només es plora per aquell mort sinó per la guerra i tots els soldats. Tot i la sobredosi d’atrocitats que veiem a la televisió aquests mesos, recupereu El sacrifici del front d’Ucraïna. Perquè més que parlar del conflicte, parla d’humanitat.
