Marc Ribas: “Començo a notar-me com Pep Guardiola. Sento que m’estic buidant”

BarcelonaRegenta el restaurant El Ciri a Terrassa i també tres programes al 3Cat: Cuines, Joc de cartes i Cuina com puguis. Marc Ribas és l'home dels fogons a la Corporació i en aquesta entrevista fa una desconstrucció d'ell mateix i analitza què necessita a la vida i quins pesos carrega.

Quan feia dos anys del teu debut en pantalla, vas dir que tu eres un cuiner i que a la televisió hi estaves de pas. El 2026 farà una dècada que hi ets... ja per quedar-t’hi?

— Continuo pensant i sentint el mateix. Soc un cuiner que està de pas i just estic en un moment de sentir-me més buit quan estic fent de presentador i molt més ple quan estic cuinant. Sempre ha sigut així, però ara ja començo a notar-me una mica com en Pep Guardiola: sento que m'estic buidant.

Creus que deixaràs tu la televisió abans que la televisió et deixi a tu?

— No ho sé, perquè potser demà no faig gràcia i, quan passa, aleshores va molt ràpid. Hi ha coses que em sabria molt greu deixar, com el Cuines, que és un programa on faig el que m'agrada, que és cuinar i divulgar la cuina catalana. Com a televisió pública hauríem de parlar de producte, de sector primari, d'artesania, de territori. I em sento amb la responsabilitat de fer-ho jo, si en tinc l'oportunitat. El que em costa una mica més és l’entreteniment.

Però al Cuines deus portar vora 2.000 receptes. No s’acaben mai, els plats?

— No! La màgia de la cuina és que és viva. Avui mateix està començant un projecte, que és una formatgera a la Cerdanya. Doncs si podem explicar-ho, serà fabulós.

Entenc pel que dius que et pesa més el Joc de cartes, però potser és perquè has enllestit rodatge de l’edició d’estiu i de la del curs que ve aquesta setmana.

— És molt probable que vingui de la pallissa dels quatre mesos i que estigui molt més esgotat del que ho estaria si parléssim al mes de febrer o març. Però sempre quan faig el tancament de curs em plantejo si tinc coses a dir encara i sempre crec que n’hi ha. Ara, en canvi, no sé si tinc més coses a dir amb el Joc de cartes. I aleshores perd una mica el sentit.

És fàcil creure que fer el Joc de cartes és una bicoca, perquè viatges pel país amb taula sempre parada.

— El Joc de cartes és dur físicament i emocionalment, perquè hi ha persones competint entre elles i senten el sotrac que vingui un equip de televisió. Sovint em diuen: "Coi, no m'imaginava que fóssiu tanta gent". Des de casa hi deu haver qui s'imagina que això ho gravo jo amb un mòbil, però som 25 persones que ens desplacem i encara falten les 15 de redacció i muntatge. Esclar, als concursants els hi movem tot, per mirar quina és la millor llum i tirada de càmera, els remenem la cuina... tot això, sumat a l’exposició, els posa molt nerviosos.

Però per què pateixes tu?

— Jo pateixo quan els veig patir, per empatia. És una càrrega emocional. Veus com la pressió per tirar el projecte endavant els angoixa i això en si ja és cansat. I després, físicament, són quatre dies a raó de 12 hores al dia durant els quals ets fora, dorms fora, menges fora... el teu cos i el teu estómac no estan preparats per a tanta cosa. Dormo poc i soc lluny de la meva dona i les meves filles mentre a casa estan passant coses, i suma-hi que soc lluny del restaurant, on hi ha 11 persones més que, d'una manera directa o indirecta, depenen de mi, o volen saber de mi. Llavors, sento que estic desatenent aquí, que estic desatenent a casa... acabo enduent-me tot això.

Suspens poc els concursants, de fet.

— Perquè crec que és molt difícil el que estan fent. Entenc la seva pressió, i sempre voto més amunt del que votaria si no tingués en compte que hi ha un programa de televisió allà. Segur que les coses les fan millor en el seu dia a dia normal.

Com a espectador, em sobta que sabent que vindrà la televisió a tinguis la cuina bruta o el menjar desat sense filmar. No et sorprèn, a tu?

— Em sorprenia al principi, però ara ja he entès què és el que passa: que moltes vegades la propietat no entra mai a la cuina ni tenen relació amb els seus equips de cuina. Són equips de cuina passavolants, que ara tenen aquest i demà en tenen un altre i van cremant equips i equips i equips. Es pensen que muntaven un negoci amb el qual guanyarien molts diners i és un sector en què els marges comercials són molt petits. Si ho fas bé, te'n surts i t'acabes subvencionant un lloc de treball.

Tothom s’hi atreveix, aparentment.

— Molta gent acaba capitalitzant un atur perquè els diuen que a casa cuinen molt bé i munten un restaurant sense haver estat mai treballant en un. I llavors són gent que diuen al seu equip el que han de fer i el que no, quan en realitat no en saben. Hauries de refiar-te dels professionals. Oi que no deixaries que algú conduís un bus escolar per la Collada de Toses si ha vist molts programes de conducció, però no té carnet ni experiència? Aleshores, com és que deixen que algú alimenti 80 persones sense tot un coneixement específic?

Qui t'ha ensenyat a tu a cuinar?

— Principalment la meva mare, perquè a casa cuinava moltíssim. Jo em vaig posar a treballar en una cuina des de baix de tot i he anat pujant, perquè jo vaig estudiar una altra cosa: jo volia ser artista. Volia ser pintor i guanyar-me la vida pintant i fent quadres fantàstics.

Et consideres artista, però dels fogons?

— No sé si artista, però sí artesà. Jo veig l'art com allò necessari per viure, però que no serveix per a res. No t'omple la panxa, però sí t'omple l'esperit. És la bellesa per la bellesa.

Però, si només es tractés d'omplir la panxa, amb una mica de pa amb tomàquet i llonganissa ja faríem.

— Ah, però si el pa és bo, si la tomata és bona, si aquella llonganissa que hem fet és bona, i hi he posat un bon oli... ja és una delícia.

Què et suggereix a tu aleshores el terme “cuina d'autor”?

— El problema dels termes no són els termes en si, sinó qui se’ls atorga i que sovint es foten noms per necessitat de vendre un fum perquè no hi ha consistència. És a dir, sí que hi ha qui fa cuina d'autor, i aquesta cuina d'autor és superpotent, i té un missatge, i té un discurs, i té un sentit.

...I és art, aleshores?

— (Riu) Per a mi és artesania. Encara no és art, no.

Vas viure un temps al Brasil. I allà vas tenir una altra mestra de cuina inesperada.

— Sí, la Maria! Era la dona que venia a ajudar-me amb les feines de casa. Aleshores vivia a Rio de Janeiro i vivia molt bé!

De què parlem?

— Tenia un àtic fascinant. Allò ja no ho viuré mai més.

Home... tens tres programes a la televisió i un restaurant!

— No creguis: la tele no paga massa bé, almenys a mi. No és allò que diguis, “hòstia, pots fer moltes coses”. No pas. Però allà sí que em guanyava molt bé la vida. Devia cobrar un salari d’uns 6.000 euros al mes que, amb el nivell de vida d’allà, és com si aquí en cobréssim 18.000. I això l’any 2005: molts diners i amb casa posada per l’empresa. Així que, en un trasllat de pis, vaig començar a fer caixes i posar el nom del que hi contenien. Jo li demanava a la Maria que em passés una caixa per desempaquetar i em vaig adonar que no sabia llegir ni escriure. Ella cuinava molt bé i vam fer un intercanvi: jo li vaig dir que vingués a les tardes, que jo l'ensenyaria a llegir i a escriure, i a canvi ella m'ensenyaria receptes, sobretot de la part dolça, que feia molt bona.

És una història bonica, però colpidora.

— Va ser molt dur veure que una adulta, mare d'una criatura, no sabia llegir i escriure al segle XXI. Les diferències socials són tan bèsties que tu pots veure una riquesa que aquí no tens i al costat veus una pobresa que aquí no hi era, però que ara he començat a veure, amb ionquis vivint en tendes de campanya en depèn de quines zones. Li estem veient les orelles al llop. Si ens n'adonem podrem posar-hi remei, si no, se'ns complicarà.

Tu has treballat durant un temps a la nit. Què t’ha ensenyat?

— A mi m'ha ensenyat tot el que no volia. He vist que l’alcohol i les altres drogues són molt xungues i que treuen el pitjor de cadascú. I que no hi ha massa opcions per a la gent jove per divertir-se que no siguin aquestes. Com a societat estem emmalaltint una mica. He vist coses fosques que no voldria tornar-me a trobar.

Fent de porter a Zona Hermètica devies veure de tot.

— Realment vaig fer molt poc de porter. De seguida vaig passar a relacions públiques.

El cos certament el tenies.

— Sí, però jo intentava desactivar els conflictes! A vegades veies uns companys que els havies de dir: “A veure, aquest nano és veritat que acaba de trencar uns vidres d'un lavabo amb un got perquè l'ha deixat la nòvia. Però no cal matar-lo, que tenim una assegurança, home”. Em semblava que s'havia actuat alguna vegada desproporcionadament. El que em sobtava és la normalitat amb la qual es convivia amb allò. I sabies que la policia n'era conscient, també.

Jo que t’imaginava repartint mastegots...

— No! Si sempre acabava fent com d'infermera perquè no falla qui es talla, qui es baralla i se li queda un dit guerxo... El pitjor és quan et diuen que hi ha una noia al lavabo, per exemple, i a aquella noia li han donat alguna cosa per beure que no l'havien d'haver donat i li ha passat de tot. Aquestes coses són les que m'enduia tant com a relacions públiques o com a porter i em deixaven fotut.

Tampoc et van agredir mai?

— Era l’època dels skinheads, que venien i feien coses d'aquestes, però a mi no m'havien tocat mai. Suposo que la meva sola presència, veu i actitud ja aturava les coses. No he provocat mai una situació. No anava a veure qui és més xulo, sinó que intentava ser més intel·ligent i ser conscient que, al davant, hi tenia algú que anava col·locat.

De jove et vas interessar per la boxa. Què et dona?

— Abans parlàvem d'arts, oi? Doncs, per a mi, les arts marcials o la boxa sí que són un art, perquè és com una dansa. Tota la coordinació del cos i tota la part esportiva m’agraden molt, no tant el combat. Veure segons quins boxejadors m'agrada, però la sang en excés no. Tot això que fan de la UFC amb les arts marcials mixtes no m’agrada perquè si algú és a terra... ja és a terra, ja està. No cal rematar-lo amb un càstig en excés.

És un enfocament que lliga amb la teva faceta de culturista. O exculturista. Encara t’hi consideres?

— Sí, sí, qui ho té de petit, no ho deixa. Jo ja no competeixo, però segueixo alimentant-me i entrenant-me igual.

De quanta estona parlem?

— D’una horeta i mitja al dia, sis dies a la setmana. I segueixo movent tots els quilos del món que puc.

Quants quilos de pressió sobre banc, per exemple?

— Ara just d’això no en bellugo gaire... Uns 130 quilos.

Tement-m’ho, he vingut preparat de casa amb unes taules estadístiques on es diu que només el 0,075% de la població mundial pot aixecar 100 quilos.

— Ja, però és que jo he fet màximes repeticions amb 174 quilos. Aquest és el meu rècord.

Vas competir a nivell europeu i vas quedar cinquè de trenta-dos. Poca broma.

— Va ser una gran experiència. El culturisme és el meu aquí i ara. Cadascú té el seu. Hi ha qui ho aconsegueix amb el ioga, hi ha qui ho aconsegueix escrivint, hi ha qui ho aconsegueix observant el mar... Jo ho aconsegueixo amb això. És la meva connexió absoluta amb mi mateix, amb el meu cos i amb el meu cap. És intentar deixar no el cap en buit, sinó el cap molt ple de mi. Desconnexió de tota la resta i d'escoltar-me a mi.

I quan t'escoltes, què et dius?

— Quan m'escolto, hi ha silenci.

Hi ha ganes de silenci en la teva vida?

— Sí, hi ha necessitat de silenci. De quietud i de ceguesa: de no veure i de no sentir res.

És curiós com contrasta el que dius amb el teu ritme frenètic de vida.

— És que per poder-ho fer tot, necessito fer aquest buidatge.

Penses a llarg termini? L’any que ve faràs els 50.

— No hi penso. Físicament, més enllà de les arrugues i les canes, no he notat res. I espiritualment, emocionalment i mentalment estic molt millor que als 30. Més tranquil, més reposat, més savi.

Què et passava als 30?

— Que en tenia 30! I als 20 era pitjor. (Riu) Vas fent-te gran i vas reposant molt més, no? I saps apreciar molt més el que tens i el que vols. I he après a esperar, que és molt difícil. He après que, a vegades, i ja que parlàvem de boxa, el no moviment és el millor moviment.

Un dels problemes de molts restauradors és que no troben relleu. Les teves filles són petites, però no sé si voldries que seguissin la nissaga.

— En tinc una que té 10 anys, en tinc una que en té 6 i en tinc una que encara és a la panxa: es diu Nina i sortim de comptes l’11 de setembre. I sí, esclar, m’agradaria si fos el que els atrau. Jo he adaptat la meva vida a la feina, perquè he tingut la sort de trobar la feina que em fa vibrar. Si tens la sort d'això, ho has d'aprofitar.

Però amb tanta feina, la família es pot tensionar.

— Jo sempre explico que sóc algú que va al gimnàs, que menja raro i que treballa molt. I que hem de tenir això clar sempre.

Com de raro?

— Menjo com un culturista la major part de la meva vida.

Per exemple, què vas menjar ahir?

— Ara estic com de neteja, després del Joc de cartes. Et diré què vaig menjar ahir i potser et sembla molt estricte però no està pesat ni controlat: ja arribarà el moment de tornar a fer una estratègia. Ahir em vaig llevar i vaig menjar els flocs de civada amb aigua, una peça de fruita i la truita de deu clares i dos rovells. A mig matí em vaig prendre una proteïna amb pols ecològica molt xula que he aconseguit, amb crema d'arròs de bebè, amb aigua. Després vaig dinar una amanida i un pit de pollastre. I aleshores vaig fer un berenar-sopar. Com que anàvem a veure el circ Raluy vaig menjar una amanida de curri al Viena. I després a casa, quan ja vaig arribar, em vaig fer unes llenties fredes amb pollastre.

Un Viena m’ha sobtat. No sé si et podríem veure també al McDonald’s.

— No. El meu fast food és el Viena, perquè si les meves filles me’l demanen jo hi menjo l'amanida, o un entrepà de pernil. Però jo, moralment, èticament i ideològicament no entraré en un McDonald's o un Kentucky o cap d’aquestes coses.

I tot això cal fer-ho baixar.

— Bec al voltant d'uns sis litres i mig d'aigua al dia. Això és el més habitual. Necessito molta aigua per netejar-ho tot, perquè estic menjant en excés. Pensa que, quan menjo normal, prenc unes 2.700 calories. Però menjo en excés perquè estic intentant construir un cos.

S'acaba mai de construir un cos?

— No, i al final es destruirà. La gràcia d'aquest esport és precisament aquella figura grega de l’home que va a la muntanya empenyent un roc i quan arriba al cim li rellisca per l’altra banda i hi ha de tornar.

Sísif era culturista, doncs.

— Esclar, perquè sempre hi ha alguna cosa, sigui un rodatge del Joc de cartes, o el naixement de la Nina, o qualsevol cosa que farà que tu no hi estiguis tant a sobre i després hagis de tornar a començar. Però, a mi, aquest tornar a començar m'encanta. Encara que ara no estigui en forma, o en la forma que a mi m'agrada. Tornar a pensar, escriure, dissenyar-me aquesta rutina d'entrenament, la dieta... tot això, fa que em concentri en mi, única i exclusivament en mi. M'és igual si agrada als altres o no.

Si arribés una bona oferta per fer televisió a Madrid...

— Doncs depèn. No sé quant de temps he d'allargar això de la tele, però si és una oferta amb els sous de Madrid, que són un 60% més del que es cobra aquí, coi, potser sí que ho agafaria, si fos una cosa amb la qual em sentís còmode.

No et demanen gaire de política.

— No m’ho ha demanat mai ningú. Home, sóc algú d'esquerres i per tant estic molt amoïnat ara mateix. No m'agrada tot aquest caire que s'està agafant contra els migrants, totes les mentides que es diuen, la desinformació... Hem de pagar impostos, hem de tenir uns bons serveis públics. No m'agraden els exèrcits i m'agradaria viure en un món que no necessités exèrcits. Hauríem de poder educar i viure en un món més just, més net. I crec que cada dia es premia més l'individualisme, però no l'individu. Ara entres en un lloc, dius “bona tarda” i ningú et contesta. La connexió s'ha perdut.