Un cop hàgiu paït 'Adolescence'

Adolescence (Adolescència), la sèrie magistral de Netflix de què parlàvem dissabte en aquesta columna, té la potència per devastar-nos emocionalment. És necessari pair-la, perquè el pòsit de la història queda dins teu durant dies. Després de la primera setmana d’èxit, la plataforma ha explicat, a través de les xarxes socials, com ha rodat cada episodi a través del pla seqüència. Cada capítol es gravava sencer sense aturar la càmera, connectant-la a l’inici de l’acció i mantenint-la fins al final. 

És molt possible que Adolescence fos exactament igual de bona si s’hagués enregistrat utilitzant una tècnica convencional, perquè l’enfocament del conflicte és magistral. Es fa evident que, més enllà d’estructurar un relat, els creadors han tingut sempre, com a prioritat, el que volien dir amb aquella sèrie. I això sempre eleva la producció, perquè sap què vol comunicar més enllà de desenvolupar la trama.

Ara bé, un cop digerida la història del petit Jamie, amb una necessària distància emocional, és recomanable tornar-ne a veure algun capítol per observar el procés tècnic de gravació. És tan complex i insòlit que permet gaudir la sèrie d’una altra manera. 

En el llarg fil de piulades a X, Netflix ha explicat que el pla de rodatge va preveure enregistrar cada capítol íntegrament fins a deu vegades. Una al matí i una a la tarda al llarg dels cinc dies laborables de la setmana. Amb tot, en alguna ocasió, algun error rellevant podia obligar a aturar i tornar a començar, de tal manera que en alguns casos es van fer més de deu rodatges. Al final, s’escollia la que tenia un millor resultat. Prèviament a les gravacions hi va haver un treball de preparació en què els actors assajaven i es familiaritzaven amb el guió, i incorporaven progressivament frases de text per adaptar millor la història. L’equip tècnic, per la seva banda, també va treballar com una coreografia tots els moviments darrere la càmera. En alguna ocasió, disfressaven d’extra algun tècnic i l’integraven en la imatge si era imprescindible aquella posició per al desenvolupament de la gravació. El rodatge el van començar pel tercer capítol, el de la conversa entre el Jamie i la psicòloga al centre de menors. Era la primera feina interpretativa del jove actor Owen Cooper i la primera vegada que entrava en un set de rodatge. En una entrevista, el noi ha revelat que el badall que fa durant la conversa va ser espontani, fruit del cansament, i que l’actriu el va incorporar amb naturalitat en el diàleg. El somriure que esbossa l’actor forma part de la sorpresa d’aquest instant, però segueix el fil per facilitar la continuïtat del rodatge. Aquest detall insignificant demostra, encara més, el virtuosisme de la sèrie. El realisme està directament relacionat amb l’habilitat per fer que els actors s’imbuïssin de la duríssima càrrega emocional de la història a través d’un exercici de concentració insòlit. Veure Adolescence per segona vegada és entendre per què la sèrie té tanta veritat. Perquè la vida és un pla seqüència.