¿Criticar periodistes és assenyalar periodistes?

Rebo una nota de l’Associació de Premsa de Madrid (APM) en què critica la secretària general de Podem, Ione Belarra, per haver dit des de la seva tribuna del Congrés que “els interessos econòmics i polítics” estan al darrere de “les mentides que emeten” Ana Rosa Quintana, Pablo Motos, Susanna Griso i Antonio García Ferreras, a qui qualifica de “periodistes corruptes”. L’entitat ho considera “assenyalament i insults” i assegura, sense que aparentment se li escapi el riure, que “la societat espanyola compta amb prou mitjans per actuar quan hi hagi indicis que es produeixen casos de corrupció”. Algú hauria de confirmar, sisplau, que Villarejo no ha patit un infart de pura hilaritat.

És el típic cas en què la polarització impedeix veure que uns i altres no ho estan fent bé. I el corporativisme fa la resta. Belarra hauria d’anar amb compte, perquè la frontera entre criticar periodistes que troba hostils i la debilitació del paper fonamental de la premsa com a control del poder és fina, finíssima. Però intentar fer creure que els periodistes televisius del duopoli són éssers virginals desproveïts d’agenda política resulta un insult a la intel·ligència. No són contrapoder, sinó poder, i duríssim. El desprestigi que fan servir alguns polítics –cada cop més– amb determinats mitjans és irresponsable, però no veig com defensar que els periodistes no puguem ser criticats, si les nostres informacions i opinions influeixen en la conversa pública. Hi ha polítics, de múltiples partits, que exerceixen aquesta facultat de manera espúria i convé identificar-los. Ara bé, la llibertat d’expressió ha de ser bidireccional. Protegir sota una campana de vidre determinats comunicadors que acumulen un poder enorme per marcar l’agenda informativa afavoreix la impunitat mediàtica. I aquest és un mal d’una gran prevalença a Espanya.