Cròniques amb molta tensió
Fa un any i mig, a través de les cròniques des de Jerusalem de Roser Oliver i Almudena Ariza, vam ser testimonis de la pressió i la intimidació per part d’alguns ciutadans que patien les periodistes que informaven sobre la guerra entre Israel i Hamàs.
Aquest dijous al vespre, al Telenotícies, vam veure una situació similar quan el corresponsal Jordi Brescó explicava la manifestació de milers de jueus ultraortodoxos en contra de l’obligació de fer el servei militar. Una sentència ha acabat amb el privilegi que tenien fins ara que els eximia d’incorporar-se a l’exèrcit.
Brescó va mostrar un pla general inicial per evidenciar la gran dimensió de la manifestació per, després, integrar-se dins de la marxa i entrevistar alguns dels que en formaven part. Va donar veu a dos homes que exposaven arguments sobre la incompatibilitat de l’estudi de la Torà amb el servei militar, però també va recollir el testimoni d’un petit grup de jueus ultraortodoxos que, al contrari de la majoria, sí que han acceptat la crida de l’exèrcit. La imatge ens va ensenyar com aquests homes, vestits de soldats, s’incorporaven també a la manifestació amb una pancarta que defensava els seus plantejaments i Brescó els va atansar el micròfon perquè ho expliquessin: “El món jueu és més important que cap estat...” però l’home no va poder continuar perquè va patir l’agressió dels manifestants que l’envoltaven. Li van trencar la pancarta i la policia, per protegir-lo, se’l va emportar als marges de la protesta per protegir-los. Allà hi havia més israelians que demanaven mesures d’igualtat per incorporar els ultraortodoxos a l’exèrcit: “Els vull integrats al país, a l’exèrcit i a tot arreu”, deia un altre home, amb un discurs que semblava transcendir aquest canvi de llei.
Brescó va mostrar-nos la divisió no només dins el poble jueu sinó també dins del sector ultraortodox. Sense que fos premeditat, la tensió que el periodista va reflectir delata un estat de crispació i conflicte al país que va més enllà de la guerra eterna amb Hamàs i el poble palestí. I és obvi també que la presència d’informadors fa emergir les esquerdes i els matisos que, d’una altra manera, serien més difícils de detectar. De fet, Brescó recordava al final de la crònica la campanya electoral de l’any que ve, apuntant a escissions més accentuades.
En un altre àmbit de l’actualitat, aquell mateix dia, les televisions es feien ressò de la voluntat del govern d’il·legalitzar i fer desaparèixer la Fundación Francisco Franco. És molt simptomàtic com les cadenes públiques, La 1 i TV3, van aprofundir en les raons de la mesura, la manera com aquesta institució transgredeix la llei i el rerefons social vinculat a la memòria històrica i a la democràcia. En canvi, les televisions privades com Antena 3 i Telecinco van mencionar el titular fugaçment com una qüestió anecdòtica. Un biaix simptomàtic: el periodisme que entén la seva responsabilitat democràtica enfront del que practica un model de negoci que hi passa de puntetes buscant una sibil·lina neutralitat molt sospitosa.