Mai negociaré amb Puigdemont (va dir mentre trucava a Junts)
La fragmentació política i l’aritmètica forcen sovint balls a desgrat. Per això convé molt mesurar les crítiques als oponents polítics, perquè els responsables de les set plagues bíbliques es poden convertir tot d’una en incòlumes salvadors de l’estabilitat. Un dia et diuen Pujol, enano, habla castellano i un altre el diari Abc et nomena Español del Año. Més recentment, el secretari general del PP català, Santi Rodríguez, va deixar dit en una entrevista a Catalunya Ràdio que la seva formació “no negociava” amb Puigdemont sinó que “parlava” amb el grup de JxCat al Congrés. És sensacional, perquè per molt que el líder popular maquilli el subjecte i posi rímel al verb, tots sabem que està dient exactament el mateix.
Hi ha mitjans, esclar, que són aplicats i administren amb diligència l’argumentari. Quan parlen del PSOE, es diu que se’n va al llit amb Puigdemont, que és com fer-ho amb Satanàs. Alguns exemples de titulars pescats de les xarxes i propis: “El PSOE no treu CC de l’abstenció i depèn de Puigdemont perquè Gamarra no presideixi el Congrés” o “El govern dona nou raons per escrit perquè els Mossos no estiguin a les fronteres mentre negocia amb Puigdemont”. En canvi, quan és el PP qui li fa la cort intenten crear aquesta il·lusió estranya segons la qual es conversa amb Junts i el líder del partit passa a ser un mer satèl·lit: “El PP afirma que està disposat a parlar amb Junts «dins la Constitució» per fer president Feijóo” o “El PP portarà al Congrés aquest mes una llei de conciliació per pactar amb PNV i Junts l’educació gratuïta de zero a tres anys”. El lector d’El Mundo deu tenir un mal de cap considerable, intentant entendre com és que parlar amb Junts és fetén però negociar amb Puigdemont la ruïna d’Espanya i una traïció sense parangó. Pura física quàntica política: el principi d’indeterminació de Heisenberg no li arriba ni a la sola de la sabata.
