La crueltat d’una trucada

Dimarts, Sonsoles Ónega va fer una exhibició de crueltat televisiva inaudita. "Ahora vamos a pasar de una historia fantástica a otra tremenda", es va limitar a anunciar per canviar de tema. En el seu programa de successos d’Antena 3, Y ahora Sonsoles, va presentar un matrimoni el fill del qual havia mort als vint anys per una negligència mèdica greu. El noi no podia respirar i la seva mare va trucar a urgències. La conversa amb el metge va quedar enregistrada i Sonsoles Ónega la va emetre per presentar el cas. La mare alertava el doctor que el seu fill no podia respirar. El metge demanava parlar amb el noi i ella li repetia que no podia fer-ho perquè s’estava ofegant. El metge, incrèdul i prepotent, hi insistia. Mentre emetien aquest fragment la càmera va mostrar el matrimoni. Es veia el pare tapant-se les orelles per no sentir una altra vegada la trucada. Malgrat tot, Ónega va donar pas a la segona part de la gravació, amb l’agreujant que es va equivocar amb el nom del noi. Es deia Aitor i va advertir als espectadors que descobririen la història de l'Iker. En l'enregistrament se sentia la veu del nano: “Me ahogo... No puedo... Me ahogo...” i com el metge tornava a parlar amb la mare i li deia que el seu fill respirava perfectament. De males maneres, li demanava si estava en tractament psiquiàtric i insinuava que havia pres drogues. La mare ho negava. "Él dirá lo que quiera, pero respira perfectamente”, va concloure el metge. Poc després el noi va morir per un coàgul de sang que li obstruïa l’artèria pulmonar. Quan va acabar la trucada, Ónega estava asseguda al costat del matrimoni i l’home continuava amb les mans tapant-se les orelles. La presentadora, amb un to afectat, explicava: "Bartolomé me ha dicho con razón: «No puedo volver a escuchar a mi hijo morirse»". Ningú del programa ho havia pensat abans. Ónega entonava un mea culpa hipòcrita: "Hoy he aprendido a preguntar. No lo volveremos a hacer. No somos conscientes, pero para usted volver a escuchar esa llamada no tiene consuelo. No lo van a olvidar nunca". 

Aquests programes de testimonis tenen un número de telèfon a la part superior de la pantalla. Hi és sempre, per captar el màxim de persones que vulguin explicar les seves desgràcies, i així es tornen immunes al patiment. El matrimoni denunciava que el metge només havia estat condemnat a dos anys de presó per la negligència. Però a Ónega i companyia la justícia els és igual. Tampoc hi poden fer res. La gent truca confiant que la televisió omnipotent tindrà una solució, però el que volen és el seu drama i, per descomptat, aquella trucada. Sense aquell enregistrament tan tràgic ni tan sols els haurien convidat. Al plató, confonen el nom del fill mort, emeten la seva agonia en directe, ignoren el patiment dels pares... Fingien denunciar una negligència mèdica, però perpetraven una negligència periodística. Un episodi clar de violència simbòlica, on el gest instintiu del pare era l'únic sincer d’aquell espectacle. És la representació de la desconnexió moral màxima entre el relat televisiu i la dimensió humana.