La decadència de les campanades
Hi va haver un temps que les nits de Cap d'Any eren un dia especial per exhibir el talent creatiu i el poder de les cadenes de televisió. Ara la benvinguda a l’any que comença s’ha convertit en una finestra a la decadència, el truc de l’aprofitament i la desesperació crematística.
En els preliminars, a TV3 es van conformar amb un refregit del Polònia, un programa que ja té tendència al reciclatge periòdic. Mentrestant, a La 1, José Mota i el seu Juego del camelar oferia l’aposta més ambiciosa i de qualitat, amb una mirada amb esperit crític de l’any que acomiadàvem. Pep Plaza fent de Pedro Sánchez feia doblet en els esquetxos humorístics de les dues televisions públiques.
En l’emissió de les campanades hi ha una evidència transversal a totes les cadenes: s’ha perdut una certa autenticitat festiva per caure en la impostura emocional fàcil i barata. A TV3, Miki Núñez i Laura Escanes van oferir un espectacle tan cuqui com carrincló. És una parella que hi posa més bona voluntat i obediència que convicció i desimboltura. Tenen una clara dependència d’un guió que converteix el seu discurs en prefabricat i insegur. Les emocions de què parlen estan escrites però no són sentides. Però el més lamentable van ser les servituds publicitàries d’una cadena que cada dos per tres ens endolla l’autobombo de la plataforma 3Cat. No ens en salvem ni a l’hora de menjar el raïm. Les mencions als dissenyadors dels vestits converteixen els presentadors en avorridíssims maniquins, i porten el programa a la superficialitat comercial pròpia d’Instagram. La paradeta de cerveses remata el xou. El cava, tan nostrat, és un dels grans damnificats de la transformació d’aquest espectacle perquè ha desaparegut dels brindis.
A La 1 de TVE es va notar la baixa de Buenafuente. Els Estopa, insòlitament embotits en un esmòquing d’allò més conservador, estaven absolutament descol·locats. Fins i tot els va sorprendre haver de repetir com funcionaven els quarts: “¡Cada año se tiene que explicar! ¡Como si la gente fuese gilipollas!”, lamentava David Muñoz. Chenoa, bregada en festes de casinos i orquestres, hauria pogut resoldre la retransmissió ella sola.
Atresmedia i Mediaset han acabat reduïdes al basar de la rampoina. A Antena 3 i La Sexta, Chicote és la comparsa i Pedroche la figureta dels encants mig espatllada. No pot ni caminar fins al balcó per l’aparatositat d’una capa Frankenstein reciclada amb vestits anteriors. L’explotació de la nuesa i la cosificació l’han de compensar amb discursos solidaris sobre el càncer per fingir i forçar una emoció que dissimuli tanta estultícia. Només hi faltava Santiago Segura per promocionar la nova pel·lícula de Torrente.
El més descoratjador, però, és com totes les presentadores continuen assumint amb una inèrcia heroica i una submissió incomprensible la dictadura del fred. Accepten que es prioritzi el cos al seu rol professional, com si la simple lògica d’abrigar-se les desautoritzés a l’hora d’executar la feina. La prova que les campanades es mantenen com un dels espectacles més retrògrads i caducats de l’any.