I després d’'Alerta inundable', què?

Alerta inundable, el Sense ficció d’aquest dimartsa TV3, arrencava d’una manera potentíssima. Sentíem la recreació d’una conversa entre la directora del documental, Laia Mestre, i un tècnic de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Primer establien un pacte de confidencialitat i, posteriorment, l’home afirmava haver rebut pressions d’ajuntaments i superiors per signar informes que no haurien d’haver estat aprovats de cap manera. Advertint d’unes negligències de l’administració vinculades a situacions de catàstrofe, ens transportaven al nucli de la història: la construcció d’habitatges en zones amb alt risc d’inundació.

Alerta inundable mantenia l’anonimat dels quatre testimonis de l’ACA amb qui havia contactat l’equip del programa. El documental era molt més que assenyalar els punts negres del mapa. Complia la funció periodística de descobrir uns fets molt rellevants, denunciar les esquerdes i negligències de l’administració i com es perpetua la temeritat. Provocava estupefacció: per la gravetat dels casos, per la impunitat de l’administració, per la vigència dels fets i per la gran extensió de terreny afectat en els exemples que vam veure. La coordinació entre la realització i la postproducció per assenyalar geogràficament aquestes zones explicava molt bé l’abast i el potencial d’aquestes inundacions. La càmera seguia la direcció de l’aigua per mostrar tot el que era susceptible de ser arrossegat. Experts, advocats, associacions veïnals i propietaris afectats contribuïen a aclarir les incoherències del sistema, els atzucacs burocràtics i l’ocultació d’informació als ciutadans. És possible que arran del documental molta gent s’assabentés que viu en una zona d’alt risc.

Alerta inundable s’havia d’emetre fa setmanes i les autores van acusar la direcció d’intent de censura. Un conflicte molt mal gestionat per la cadena que provocava suspicàcies en l’espectador. Mentre el veies, era inevitable pensar en el que podia haver estat retocat o que no se’ns estava revelant. Paradoxalment, és com si el documental hagués esdevingut un alertador en ell mateix de les dinàmiques i servituds dels informatius de TV3.

Els mitjans de comunicació són essencials per als alertadors. No només per assenyalar disfuncions sinó per garantir la salut democràtica del sistema. Crear tensions periodístiques al voltant d’aquest tipus de denúncies tan importants pot minar la confiança de futurs testimonis i dissuadir-los de parlar. La polèmica, per cert, ha embrutat l’elevadíssim valor informatiu de la denúncia. Just abans del Sense ficció, Cruanyes va anunciar el programa. Però també hauria sigut lògic que, l’endemà, els informatius es fessin ressò dels fets tan greus que han destapat. El 3Cat Info hauria pogut vendre amb més orgull l’exclusiva que ha aconseguit a través d’aquests quatre tècnics de l’ACA. I ara què? Ho tornen a tapar com si no hagués passat res? Que fàcil és parlar del cas Mazón a València i que difícil del que passa a casa. Menys autobombo i més periodisme.