Divisme i victimisme van de bracet

El diari Abc porta uns dies embolicat en el sudari del màrtir, perquè dos ministres han acusat el seu corresponsal a Washington –l’ínclit David Alandete– de burxar Trump amb les seves preguntes per provocar-li una reacció que castigui Espanya a propòsit de la negativa d’assumir el 5% de despesa militar. El diari ho considera una persecució intolerable i, a partir d’aquesta picabaralla, s’ha muntat la clàssica tempesta en un got de zurito. Com a persona acreditada a la Casa Blanca, només faltaria que Alandete no pogués fer les preguntes que consideri convenient. Si el to o la insistència a repartir només a una banda li erosiona la credibilitat que pugui tenir com a informador, per ell farà: és la seva prerrogativa. D’altra banda, els ministres –l’inefable Puente i la no menys inefable Robles– tenen dret a expressar la seva opinió. De nou, són ells els qui s'arrisquen a quedar com uns hooligans si s’expressen en un to inadequat o de les seves intervencions traspua alguna amenaça implícita. I també el diari Abc té tot el dret de considerar que els polítics haurien de mantenir un to neutral. Aleshores seran els lectors els qui hauran de reflexionar sobre si el mitjà només demana això quan qui garla és un càrrec socialista, però toleren –o aplaudeixen– les fustigacions dels polítics del PP i de Vox.

Inscriu-te a la newsletter SèriesTotes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Tot plegat constitueix un triangle bastant equilàter entre periodista, mitjà i polítics, els tres vèrtexs del qual es retroalimenten i es rabegen en el greuge, la qual cosa té un punt d’espectacle obscè perquè tots plegats són més dives que víctimes i, al final, acaparen la conversa pública amb un tema d'escassa rellevància pública. Però, al final, qui en surt pitjor parat és la part periodística, perquè queda subjugada a la picabaralla buida de la política. L’excessiva proximitat entre premsa i poder fa que més d’un reporter tingui el camal brut de fang fins a l’engonal.