Ferran Monegal: “Ha faltat valentia a TVE, posin Belén Esteban a presentar els informatius”

BarcelonaHi va haver un temps en què el crític televisiu més llegit i més temut a Catalunya era Ferran Monegal (Barcelona, 1947). Et podia atacar des de la premsa (32 anys a El Periódico), des de la ràdio (17 anys de col·laboracions amb Júlia Otero) o des de la televisió (10 anys a Betevé). Ara porta un any sense opinar enlloc, però encara no ha dit la seva última paraula com a periodista: busca una plataforma on poder fer el programa que TV3 no li ha comprat, té al cap el guió d’una pel·lícula i, alerta, continua fent kick-boxing, als 78 anys, ell que és cinturó negre de karate. Amb tots vostès, Ferran Monegal.

A l’última entrevista que et va fer Ricard Ustrell, a TV3, citaves Montaigne i deies que la vida és ondulant. En quina fase diries que estàs ara?

— En una fase sense massa pics, ni amunt ni avall. He volgut deixar l’opinió i m’he concentrat més en la contemplació, en la preparació d’algun programa de televisió i en una pel·lícula, que també estic preparant.

Ho has passat malament aquest últim any sense poder opinar?

— No, no. Estava una mica cansat de la feina del periodista com a opinador, perquè, encara que no vulguis, es barreja amb una certa manipulació. I no estic convençut que els periodistes tinguem més criteri sobre el que està succeint que un lampista o que un fuster o que un arquitecte.

Però, en canvi, és el que has fet tota la vida.

— Sí, és el que he fet tota la vida: opinar. És una contradicció. Això són els anys, que et porten a la reflexió. Ha sigut fructífer el que has fet fins ara? La professió aporta més llum o aporta més confusió? Últimament jo crec que el balanç és de confusió. Els periodistes tenim tendència a pensar que som transcendents, el nostre ego és brutal. Hi ha gent que ha provat això de sortir a la tele, i no sap viure sense sortir-hi. Sobretot, que les càmeres l’enfoquin, per fer el que sigui.

I tu has sabut viure sense tribuna pública?

— Sí, i visc molt bé. Em sembla que anem cap a un esborrament de la paraula periodisme. Ara es parla més de comunicadors, que és una paraula fantàstica. Fa quinze anys ja me’n parlava Paolo Vasile, que era el seu somni i s’està complint. Diu: “A mi no m’interessen els periodistes a la meva empresa; vull comunicadors”. Un comunica el caldo de pollastre Aneto i l’altre comunica les notícies, i són intercanviables. Ara, estimat Albert, fixa’t en això que està passant a Televisió Espanyola, en aquest grup que abans feien el Sálvame, a Telecinco, que els han ficat a la tarda i no acaba de funcionar.

Et volia preguntar quin era l’últim programa que t’havies delit per criticar, i veig que és La familia de la tele.

— Els ha faltat valentia, als de Televisió Espanyola. El que havien d’haver fet és posar-los a presentar els informatius. La Belén Esteban i la María Patiño. Complir el somni de Paolo Vasile. Perquè si tot es tracta de sorprendre l’audiència, si la tele s’ha transformat en aquella deformació grotesca de Valle-Inclán, on els productors només aspiren a sorprendre i enganxar l’espectador, poseu els de La familia de la tele a fer els informatius, i veureu quines audiències faran.

Per què no has treballat aquest últim any?

— No en tenia ganes. Haig de dir que m’han vingut ofertes, sobretot de diaris digitals, per tenir una tribuna des d’on continuar pontificant, que és el que he fet durant 32 anys. Els ho he agraït molt, però ho he declinat. Dels diaris consolidats, que en queden quatre, no he tingut cap oferta i tampoc la buscava.

En canvi, una de les últimes coses que t’he sentit dir és que tenies un projecte per fer un programa de televisió.

— Tenia un projecte i el continuo tenint, el que passa és que no l’han volgut. Vaig estar en contacte amb TV3 i els vaig explicar una idea: jo tinc 78 anys, soc avi i es tracta de fer una road movie entre l’avi i la neta. Buscar una criatura d’uns 22-23 anys, que podria ser perfectament la meva neta, i reflexionar sobre el món boomer, que és el meu, i sobre la realitat de la neta avui dia.

Cada programa seria una neta diferent?

— No, sempre la mateixa, i el que canvia és el tema i la passejada. La idea sembla que va agradar, em van dir que ho havia de presentar a la crida, que és com anar a la plaça a veure si t’ho compren, i resulta que no ho han volgut. Espero que trobi alguna altra plataforma a qui els agradi la idea. Jo, per exemple, pensava en una noia que és una professional que està treballant molt; no la conec personalment, però vostè, senyor Om, la deu conèixer, es diu Juliana Canet. No he parlat amb ella, ni sé si ella voldria, però aquesta trobada, Canet i Monegal, amb cinquanta anys de diferència, passejant per Barcelona i per Catalunya...

Seria insòlit: no recordo un presentador amb 78 anys.

— No, no en volen, perquè representem un sector de la població que consumim molt poc. I, si no, també estic amb un projecte de cine sobre una cadena de televisió. El guió de la pel·lícula seria meu. És una criatura que arriba a les 9 del matí perquè ha d’entregar un paquet i en surt a les 2 de la matinada, després d’haver passat per tots els despatxos i platós. Naturalment, surt completament brut.

Quina ha estat l’última vegada que ha tingut la sensació que s’havia excedit en la crítica a algú?

— Al principi de tot. Quan em vaig adonar que en un plató de televisió si un presentador crida massa o es trabuca o és papissot, això no té cap importància. Al principi, a vegades assenyalava un presentador o una presentadora. Després vaig veure que el més important és veure per què li donen càmera a tal persona, a tal grup o a tal productora. Per què destaquen aquest tema i d’un altre no en parlen, comparar els informatius.

Parlem una mica de l’ego del crític. El crític es pensa que és tan important com les persones que critica?

— Sí, el crític pensa que el que ell diu pot servir per transformar alguna cosa, però és només una il·lusió.

Hi va haver una època en què vostè tenia molt poder. S’ho va arribar a creure?

— Això m’ho deia algun productor, que jo no era conscient del poder que tenia. Em vaig adonar de seguida que la crítica és pura cendra, llenya cremada. Amb el que em trobava més incòmode és fent una crítica en positiu, un elogi. Sembla ser que el que agrada, i ho tinc comprovat, és quan carregues, quan burxes, quan ressaltes l’absoluta desfeta d’una situació en un plató o de tot un programa. Però quan un programa et subjuga i no tens més remei que ser honest, aquella crítica no té cap valor. La gent espera sempre llenya.

Però si el crític només es fixa en el que ell pensa que és dolent, llavors sembla que tota la televisió sigui una merda, quan no és així, i també està bé que algú ho subratlli.

— Sí, hi ha alguna cosa a la televisió que està bé, però la desfeta és molt generalitzada. Ara resulta que tenim un president de govern que és crític de televisió, Pedro Sánchez. Jo l’entenc, com a ésser humà. La mateixa nit que hi havia una senyora a Eurovisió que estava representant Israel –una senyora que, tot s’ha de dir, també és víctima de la guerra– aquell país estava bombardejant habitatges amb nens petits.

Com quan Espanya participava durant el franquisme a Eurovisió mentre Franco executava penes de mort.

— Efectivament. Però això d’Israel, quantitativament, potser és més fort.

Vostè diu que el president del govern espanyol ara és crític de televisió, però l’actual president dels Estats Units, Donald Trump, si no hagués tingut un programa de televisió com The apprentice no hauria arribat a la Casa Blanca. Aquell programa li canvia la imatge i el torna a impulsar després d’estar a la bancarrota.

— Senyor Om, se n’adona del que arriba a ser la tele? Ara resulta que tenim un president del món, el gran gendarme de l’univers, que ho és gràcies a la tele. Ara imagini’s que demà li han de posar un stent o li han de fer un by-pass, Déu no ho vulgui; imagini’s que se li presenta un cardiòleg que és cardiòleg perquè va presentar un programa de televisió. És esgarrifós. Vostè no es deixaria tocar per aquest cardiòleg.

Deixi’m que li canviï de tema: l’últim que hauria dit de vostè és que és cinturó negre de karate.

— Sí, vaig començar amb 19 anys. Amb un grup de l’Escola de Periodisme.

Què va pensar, que per a aquesta professió aniria bé saber-se protegir?

— Ho fèiem com una espècie de gimnàs. I després, quan hi va haver la fusió de les arts marcials orientals amb les regles de la boxa occidental, molts ens vam passar al kick-boxing, que és amb el que estic encara a dia d’avui. D’una manera més reposada, ara ja no faig pràcticament ring, però sí que faig punching, faig corda... És una gimnàstica molt completa.

Li han volgut trencar mai la cara?

— No, no. No sé si recordarà vostè que en certa ocasió va explicar l’Andreu Buenafuente que ell anava amb cotxe per la Travessera de Gràcia i que, en un pas de vianants, va veure el crític.

Vostè?

— Ell va dir: “Vaig veure el crític”. I que a dins seu hi havia hagut un impuls de prémer l’accelerador. Per la banda de Travessera de Gràcia que parlava, tinc tots els números de ser jo.

Sent l’Andreu també podria estar dins del terreny de l’humor, aquest comentari.

— Podria estar-hi, sí. La veritat és que no va prémer l’accelerador. De tota manera, tot això que em pregunta, senyor Om, sobre el meu desencant amb el món del periodisme, jo trobo que vostè també es podria mirar al mirall. Vostè ha tingut una etapa molt exitosa en el món de la tele i, no obstant, em fa la sensació que ja fa temps que ha posat el fre de mà.

És així, sí. El que passa és que, en el meu cas, no en culpo tant els mitjans com la sensació que hi ha coses que ja he fet i que ara prefereixo fer-ne d’altres.

— El recordo perfectament en els seus viatges a les cases de la gent. Allò va tenir molt d’èxit, i l’Albert Om, ara, està al diari ARA. També podríem repassar el present i el futur dels diaris.

A l’ARA tenim la millor crítica de televisió, que és la Mònica Planas.

— La segueixo molt.

A vegades penso si serà l’última crítica de tele.

— Sí, perquè es va a una altra cosa. Més que un crític, ara interessa algú que estigui ben relacionat, que vagi a les festes, que vagi als xous, que conegui aquest i l’altre, que es relacioni, i llavors vas a la ràdio o vas al diari, i fas uns articles que són una mena de gasosa. No mantenen distància, sinó que formen part de la faràndula.

Això la Mònica Planas no ho fa.

— Exacte. Això és el que jo no vaig fer mai i la Mònica, tampoc. Cada vegada es porta menys. Hi ha una altra Mònica, que teniu a l’ARA, la Mònica Bernabé, que ha estat set o vuit anys a l’Afganistan. Què queda de tota aquella generació que han fet de corresponsals de guerra? Això també s’està desengrunant.

Quin és l’últim neguit que té ara mateix?

— El futur dels nets. Tinc un net de sis mesos i un de dotze anys. Sobretot el de dotze, em preocupa molt l’educació que està rebent. El que no els ensenyen, la dependència de les pantalles... A vegades intento fer una mena de simulacre d’escola peripatètica, d’aprendre passejant i parlant, i durem dos o tres minuts. De seguida se’n cansa. Això és una teoria que fa temps que la sentim, però ara me n’adono amb els nets. Van per una altra via.

Una cançó que estigui escoltant últimament.

— Home, Itàlia. Luna caprese, Peppino di Capri. I el J’attendrai, música francesa.

Les últimes paraules de l’entrevista són seves.

— Que Déu hi faci més que nosaltres.