La guerra sorda que es lliura als televisors intel·ligents

Les principals cadenes de televisió del món han escrit una carta a la Unió Europea en què demanen que reguli les grans tecnològiques perquè no puguin abusar de la seva posició de domini en els televisors intel·ligents. Cada cop més són els espectadors que consumeixen els seus continguts a partir del menú d’entrada que ofereixen sistemes impulsats per Google, Amazon, Apple o Samsung, i això els dona una gran capacitat per destacar uns canals –sobretot els propis– per sobre d’altres. Un factor interessant és que la queixa no només la secunden televisions europees com RTL, Canal+ o Mediaset, sinó també operadors americans com Disney, Warner, Paramount o Universal. La UE, en crisi d’identitat i legitimitat, pot capitalitzar-se aquí com a refugi mundial davant l’onada desreguladora.

Durant unes quantes dècades, els opacs audímetres han estat el polze del Cèsar que decideix si un programa sobreviu o mor. A Espanya, són uns 6.000 aparells que cada cop ofereixen dades més febles: com que el consum s’està desplaçant fora dels canals tradicionals, el sistema ja no és massa fiable si segmentes geogràficament o per perfil, te’n vas a hores intempestives amb poc consum o bé et fixes en canals especialitzats. El futur de la mesura d’audiències serà digital. I aquí és on les grans tecnològiques tenen la paella pel mànec. De res no serveix fixar quotes d’obra europea, per exemple, si mai no apareixen a les recomanacions presumptament personalitzades i els títols s’enterren als budells més pregons de l’scroll infinit. El cercle es tanca quan, després, s’utilitza la baixa audiència obtinguda per renegociar les obligacions a la baixa. Aquesta qüestió pot semblar una batalla menor –decidir què triem, escarxofats al sofà–, però està en joc la imposició d’una cultura audiovisual on qui mana no és el director o el guionista, sinó l’algoritme.