Kayed Hammad: "En els bombardejos ens ajuntàvem tota la família: si queia una bomba, que ens matés a tots de cop"

BarcelonaKayed Hammad és intèrpret, cineasta i activista palestí. Després d'anys ajudant a explicar la realitat de Gaza sota els atacs d'Israel, el 2025 ell i la seva família van fugir i es van instal·lar a Espanya, des d'on segueix lluitant per conscienciar sobre la situació desesperada de la seva terra. El 29 de gener Hammad serà un dels protagonistes del concert Act x Palestina, que tindrà lloc al Palau Sant Jordi i durant el qual conversarà amb l'actor Eduard Fernández.

En el seu darrer informe, Reporters sense Fronteres assenyalava que Gaza és la zona més perillosa del món per treballar com a periodista. Com és informar des d'allà?

— Fa gairebé vint anys que treballo amb periodistes, la majoria espanyols o d'Amèrica Llatina. Més o menys sempre hi havia dificultats per aconseguir els permisos per entrar a Gaza per la part d'Israel, però sempre s'acabava aconseguint. Era una estratègia d'Israel perquè els periodistes s'afartessin. A la guerra, però, és diferent. Des del primer moment no han permès a cap periodista estranger entrar a la Franja de Gaza i els periodistes que hi havia han sigut perseguits perquè no volien que la gent sabés què estava passant exactament. El risc hi és per a tothom, però per als periodistes més perquè és més perillós un periodista que un milicià armat. Han estat assassinats més de 250 periodistes, però s'ha de tenir en compte que aquest nombre és de periodistes que estan registrats com a tals. Després hi ha tota l'altra gent que han pres la iniciativa, com per exemple estudiants de periodisme o activistes.

Has treballat com a fixer, que és una figura que el públic general no coneix gaire. Quina feina fa un fixer?

— Des del 2003 he treballat de fixer, que és a qui truquen els mitjans quan volen entrar a Gaza o altres zones en conflicte. Jo m'encarrego de treure el permís d'entrada i després busco les persones a les quals poden entrevistar tenint en compte el tema que vol fer el periodista. També feia la traducció i m'encarregava de la seva seguretat.

Creus que després de molts mesos parlant de Gaza ara la gent es comença a oblidar del que està passant?

— Exactament. El pla de Trump que la gent anomena alto el foc jo l'anomeno "alto i foc", o la trampa de Trump. No és un pla d'alto el foc ni de treva. Està quedant molt clar amb la Junta de Pau que està formant: és un pla per governar no només Gaza sinó tot el món. Vol que torni l'imperialisme de nou a tot el món. Tot això es fa mentre els palestins no estan representats. Ara es parla de l'ajuda humanitària que entra a Gaza, però una part de les mercaderies que entren estan dedicades al comerç, es venen a la població. La gent porta dos anys sense feina ni ajuda. La situació, des del meu punt de vista i pel que m'explica la gent amb qui estic en contacte, és pitjor que abans. Abans hi havia menys menjar, però tothom sabia què estava passant a Gaza.

L'estiu del 2025 tu i la teva família vau decidir fugir. En quin moment preneu aquesta decisió i què la impulsa?

— Jo, personalment, mai havia pensat en sortir perquè em semblava pràcticament impossible. Pel meu caràcter i per la meva feina jo volia continuar entre la meva gent. Però a finals de maig del 2025, un amic meu, el periodista Mikel Ayestaran i altres periodistes de l'equip de La Sexta van posar en marxa una iniciativa i van escriure una carta al ministeri d'Exteriors per veure si em podien evacuar. El Mikel em va dir que no hi confiava gaire, però que almenys farien soroll. Jo també creia que seria impossible, però em va trucar el cònsol i em va comunicar que sortiria el 18 de juny. Els hi vaig dir als meus fills i ells es van posar contents, malgrat la meva opinió. Jo vaig perdre un fill de 24 anys, que va ser assassinat, i em sento responsable de la vida de la resta dels meus tres fills i ells volien marxar. La nostra marxa es va endarrerir una setmana per l'atac a l'Iran, i va ser la pitjor setmana per als meus fills perquè teníem poc menjar i roba. Ho havíem repartit tot. Hem passat fam moltes vegades, així que només va ser una vegada més. El dia 25 de juny vam aconseguir sortir fent un trajecte terrible: el viatge de dues hores fins a la frontera amb Jordània va durar onze hores. El 28 de juny vam arribar a Màlaga.

Com viviu aquest exili?

— Aquí és on està el problema: hem deixat Gaza, però Gaza no ens deixa. Viu dins de nosaltres. Quan penses en com de bé estàs aquí et sents culpable. He deixat la meva germana, el meu germà, els meus nebots, cosins. Però et sents incapaç de fer res per aquesta gent.

La mort s'ha convertit en una constant de les famílies palestines.

— No hi ha cap família palestina que no hagi patit la mort d'un fill, d'un pare... Jo he perdut un fill, però altres famílies han estat esborrades del Registre Civil perquè han mort tots, perquè normalment allà les famílies viuen totes juntes en el mateix edifici. Quan es moren tantes persones, tu mors de pena tota l'estona. Per això, després de perdre el meu fill, en els bombardejos ens ajuntàvem tota la família: si queia una bomba, que ens matés a tots de cop. És un miracle que estiguem vius i és un miracle que hàgim aconseguit sortir.

Veus un futur en què Palestina pugui existir en pau?

— Aquesta és l'esperança que tenim des del 1948, l'any en què els meus pares van ser expulsats del seu poble. Eren de dues famílies molt riques i van perdre molt. El meu pare sempre em deia "Si jo no aconsegueixo veure Palestina lliure, tu ho aconseguiràs, si no, el teu fill o el teu net". Això és el que ens manté. Rendir-se és morir mil vegades. Si no aconseguim viure amb dignitat, morirem amb dignitat.