L’agonia surrealista de Salvador Dalí
Dilluns a la nit, a TV3, els dos episodis d’El forense i Dalí ens van retenir amb una força inesperada. Vam ser arrossegats per la curiositat que sol suscitar l’univers tèrbol de Salvador Dalí i el suspens narratiu del doctor Narcís Bardalet. La combinació va funcionar. El forense protagonista desenvolupa les històries com si expliqués contes de por a la vora del foc, amb la inevitable sospita que en el seu relat hi ha més pa que formatge. S’expressa amb una convicció i una autoritat que converteixen la seva percepció en una mena de veritat única i lapidària. Però sobretot juga amb la morbositat que sol envoltar la manipulació dels cadàvers. El periodista Manel Alías exerceix d’interlocutor i permet anar desgranant els fets. El diàleg entre els dos professionals és el que construeix un guió interessant i espontani, que fa que l’espectador se senti inclòs en la conversa.
La mort de Salvador Dalí implica la batalla política, sobretot entre Catalunya i Espanya, per apropiar-se del llegat de l’artista. La cronologia de les visites del rei Joan Carles i de Jordi Pujol, amb les respectives imatges d’arxiu, adquireix un significat menys reverencial i més interessat. La rivalitat entre Figueres i Púbol per custodiar la tomba de l’artista esdevé una subtrama pròpia d’un thriller. Corredisses, cotxes amb cadàvers embolicats, portes flanquejades per la policia i advocats fent guàrdia a l’hospital acaben construint una història delirant, digna del surrealisme i de les inèrcies sòrdides que van envoltar el personatge de Salvador Dalí. S’entén que les recreacions fossin necessàries per completar part de la història, tot i que en algun moment grinyolen per una afectació i una teatralització que et distancien del relat. La poètica no sempre funciona. Però la utilització del cos de l’actor Enric Arquimbau permet representar visualment la vulnerabilitat del personatge i també la seva dimensió morbosa, en el sentit més anatòmic.
La minisèrie documental atorga un context revelador a les imatges d’arxiu. És com si la producció posés periodisme, ordre i coherència a un caos vital i administratiu molt rocambolesc. Els testimonis que s’incorporen a la història són excel·lents, perquè, més enllà del que diuen, tenen valor pel que projecten en l’espectador. L’actitud i la retòrica de l’advocat Miguel Doménech serveixen per entendre quina mena de poder i quines estratègies sibil·lines van envoltar Dalí. També el fill de Robert Descharnes, el secretari personal maliciós, simbolitza l’entorn que aspirava a treure partit de l’artista. Un encert també tornar a l’hotel Le Meurice de París per retrobar algunes d’aquestes amistats i subratllar la temptadora opulència, tan cobejada.
Però el millor d’El forense i Dalí és que el mite del glamur i l'exquisidesa associats a un dels artistes més influents del segle XX es trenca per confirmar l'agonia tristíssima i solitària d’un pobre vell manipulat i utilitzat per treure’n profit.