Els Oscars més porucs i l’ombra de ja saps qui

A la saga de Harry Potter, la majoria de personatges eviten pronunciar el nom de Lord Voldemort per una por profunda associada al seu poder i al seu règim de terror. Fan servir eufemismes com “You know who” –el “Ja saps qui”– o “He-Who-Must-Not-Be-Named” –“Aquell-que-no-s’ha-de-dir”–. A la 98a gala dels Oscar, Donald Trump es va convertir en el Lord Voldemort del cinema. Tothom el tenia present, se’l va al·ludir a través d’indirectes amb els acudits, però mai, en cap cas, es va pronunciar el seu nom. En l’obertura, el presentador Conan O’Brien va semblar justificar-se per aquella festa en un moment tan convuls i violent: “Ho celebrem, no perquè pensem que tot va molt bé, sinó perquè esperem que tot vagi millor”. Al·ludint a la fal·lera de Trump per rebatejar els edificis amb el seu nom, va comentar que el Dolby Theatre que els acollia es podia acabar dient “El teatre de tinc el penis petit”. Jimmy Kimmel, el presentador que va ser destituït durant uns dies del seu late night per fer bromes sobre Trump, va fer referència a la manca de llibertat d’expressió a l’hora de donar el premi als millors documentals. “Hi ha molts països on els seus líders no respecten la llibertat d’expressió, per exemple Corea del Nord i la CBS”, va dir, assenyalant les evidents pressions de Trump i les tensions amb les grans cadenes de televisió. “Aquell-que-no-s’ha-de-dir” va estar planant sobre la cerimònia com una energia que s’anava transformant amb reivindicacions pacifistes i missatges en favor de la multiculturalitat.

El que va ser més explícit va ser una altra preocupació relacionada amb la crisi de la indústria cinematogràfica. Va ser el fil conductor de bona part de les aparicions d'O'Brien i dels professionals que lliuraven els premis. Només començar, el presentador ja va donar la benvinguda al CEO de Netflix, assegut a la platea, assegurant que era la primera vegada que entrava en una sala de cinema. Era una manera d’assenyalar-lo per la pèrdua d’espectadors a les sales. També es va fer referència a les fusions de plataformes, a YouTube com a espai de consum hostil per a les pel·lícules, a la creació a través de la intel·ligència artificial, al mòbil com a nova pantalla que maltracta la imatge, a la pèrdua de capacitat d’atenció de l’audiència amb conseqüències sobre uns guions reiteratius i, per descomptat, a les estratègies absurdes per captar el públic jove. O’Brien fins i tot va comentar que ell seria el darrer presentador humà de la gala. Un altre moment destacable va ser l’in memoriam. Donada l’escabetxina de grans figures del cinema en el darrer any, van modificar el format per fer èmfasi en les estrelles més emblemàtiques. Es va retre un homenatge especial a Rob i Michelle Reiner, menyspreats per Trump després de ser assassinats pel seu fill. Semblava també una forma de rescabalar-los de l’insult presidencial. Una altra reacció a “Ja saps qui”. Va ser una cerimònia poruga que diu molt dels temps que vivim, tant pel context polític com per l’alerta d’un declivi cultural que ningú sap aturar.