L’altra cara de la teleporqueria
L’eclosió de la teleporqueria als anys noranta ha comportat, amb el pas del temps, una certa mirada que idealitza tota aquella deixalla. Alguns han volgut interpretar el Crónicas marcianas de Xavier Sardà com una televisió de culte i bona part dels titelles que van esprémer com estrelles incompreses de la cultura popular. Superestar, la sèrie que acaba d’estrenar Netflix, homenatja tota aquesta generació dels anomenats freaks televisius, intentant humanitzar-los. Tamara i la seva mare, Margarita Seisdedos, són l’eix vertebrador de la història, i al seu voltant també s’hi recreen les misèries de Leonardo Dantés, Paco Porras, Loly Álvarez, Tony Genil i Arlequín. Tots junts van originar el que després s’ha anomenat tamarismo, aquest moviment mediàtic kitsch de personatges una mica marginals que van aconseguir formar part de la televisió més exitosa. Uns protagonistes que s’entrecreuen no només televisivament, sinó en la seva quotidianitat esperpèntica, empesos per una megalomania no exempta d’una gran inconsciència i víctimes d’una immaduresa inquietant. Entren en conflicte, rivalitzen, col·laboren, es copien i es traeixen per intentar tirar endavant malgrat la cruel hostilitat mediàtica que els envolta. Nacho Vigalondo, el creador, hi participa també com a actor secundari en el paper de Joaquín Sardana, un alter ego de Xavier Sardà, que presenta un programa titulat Tiempo de marte. Produïda per Los Javis (Calvo i Ambrossi), Superestar fusiona el segell televisiu de tots ells. D'una banda, el to delirant, una mena de realisme màgic molt personal, una mica oníric, que juga amb la comèdia dramàtica i la crítica social pròpia de Vigalondo, i de l’altra, la veneració de la cultura pop, la necessitat de redimir personatges marginals o diferents dotant-los d’un relat emocional que posa èmfasi en la seva dignitat. També és evident la mà de la directora Clàudia Costafreda en el tractament emocional i la cura pels personatges.
La sèrie aconsegueix una molt bona factura que connecta a la perfecció amb tot aquest univers estrafolari i mediàtic, sense perdre els vincles amb tot un context social de l’Espanya de l’època. Les interpretacions i caracteritzacions dels personatges són encertades i es fa evident un divertiment dels actors i actrius a l’hora de participar d’aquesta ficció. El guió i els diàlegs estan ben construïts perquè saben jugar amb els codis del gènere i la realitat que volen recrear, sense ser-ne esclaus. Ajusten bé ficció i veritat, mostrant amb compassió aquesta cara desconeguda de la teleporqueria.
Ara bé, un cop has identificat els referents, has descobert les claus de la ficció i has entès el joc narratiu que volien plantejar, és fàcil que la sèrie et deixi d’interessar. Més enllà d’una mirada excessivament naïf, que converteix la cosa més sòrdida en còmica, és víctima del tema en què vol aprofundir: la mateixa teleporqueria. Inicialment et pot sorprendre o fer riure, però a partir del tercer capítol ja en tens prou.