Agnès Marquès: "L'amor, més que un refugi, a vegades és un camp de batalla"

BarcelonaGuanyadora del premi Ramon Llull per la novel·la La segona vida de Ginebra Vern (Columna), la periodista Agnès Marquès s'endinsa en una història d'amor, venjança i –l'ofici hi obliga– reflexió sobre el que poden amagar els relats massa simples i llaminers. En aquesta entrevista, s'endinsa en la seva novel·la i repassa també una molt prolífica trajectòria professional.

Al diari, un anunci signat per una dona felicita el seu marit i la seva amant pel fill que esperen. A partir d'aquí, una periodista emprèn el viatge per gratar més enllà de la superfície d'aquesta història real. I tu, com a autora, també has fet aquesta feina d’investigació. Què buscaves?

— Vaig topar amb l’anunci quan buscava històries de venjança. Em vaig preguntar com m’hi tornaria. La manera com faràs més mal a aquella persona que te n’ha fet a tu és un escarni públic. Em va cridar l’atenció com allò, que havia passat a tants milers de quilòmetres, va ser tractat per la premsa del nostre entorn com un pescaclics. I això m’incomodava: quin dret tinc jo a saber la vida d'aquestes tres persones? I encara se'm va generar un altre interrogant: i si no és veritat? Aleshores, a partir d’aquí, tot és ficció.

Però vas viatjar a Texas, seguint els passos de la teva protagonista.

— Vaig sentir la necessitat d’anar-hi per conèixer-ne l’entorn, per poder explicar la història d'aquestes tres persones. Potser és deformació professional, però escriure a tants milers de quilòmetres de distància se'm feia difícil. I ha enriquit molt la novel·la, perquè no es tracta d’un lloc qualsevol dels Estats Units: és el cinturó bíblic, on hi ha una moral i una fe que marquen totes les relacions, siguin del tipus que siguin.

La narradora es troba amb el Refugi, una església que promet la sanació també terrenal. Als ulls cansats europeus, semblaria pur fanatisme religiós espectacularitzant, però la narradora evita fer-ne un judici.

— De fet, la narradora evita fer un judici de tot, si t'hi fixes. Volia deixar-ho tot molt obert perquè el lector prengui part i decideixi el què. Vist des de fora, el judici em sembla molt fàcil, però aquella gent té les seves raons, la seva cultura i la seva història per ser d'aquella manera.

¿Aquesta divisa te l’apliques també tu?

— Sí. De fet, el llibre és justament això.

Però jutjar és inevitable.

— Es pot fer amb cura, però sempre has de recordar que la informació que tu tens és només una part i que ho estàs veient amb una mirada subjectiva. Per tant, intento no precipitar-me mai.

Creus que en la nostra professió abunden els judicis precipitats? O respondre això seria ja un judici?

— El periodisme, i la societat en general, és imperfecta. Però som les persones, les que fallem, no el periodisme. No són les feines sinó les persones, que alguna vegada ens precipitem. I insisteixo, això no se cenyeix al periodisme, perquè tots expliquem històries, encara que sigui a la veïna del replà.

I aquest interès per la venjança, d’on sorgeix?

— Tot i que el llibre vola cap a altres llocs, m'encurioseix la gent que executa una venjança.

N’has tramat mai alguna?

— No, no. Justament perquè no n’he tramat mai cap, em crida molt l'atenció la gent que és capaç de venjar-se, perquè no sé què els passa.

I t'has sentit víctima d'una venjança?

— No. O no n’he estat conscient, si més no. Però m'interessa molt el perfil de les persones que es vengen, perquè tots ens hem trobat en una situació en què algú ens ha ferit i ens ha passat pel cap. I quan una persona fa mal a una altra convenim que hi ha un botxí i hi ha una víctima. Però quan al cap d'un temps la víctima actua amb els mateixos mètodes que el botxí... això et trenca l'equilibri de les coses, i a mi em desajusta alguna cosa que m'incomoda profundament. Penso que no venjar-se és l'única manera de no anar escampant més i més el dolor i de posar fi a una història.

Per tant, censures la venjança?

— No la censuro, no censuro res. Cadascú que faci el que pugui. Aquí hem vingut a fer el que bonament podem. Però jo no la faria, jo no em venjaria.

Les dues parts principals del llibre es titulen “La veritat” i “La realitat”. No són el mateix?

— No, no són el mateix. El que m'interessava explorar a la novel·la és justament aquest marge que hi ha entre la realitat i la veritat. Aquesta cosa que fem els periodistes, però també tots, com a ciutadans, quan observem uns fets i ens els mirem amb la nostra experiència i ho convertim en un relat que lògicament està carregat del nostre punt de vista i la nostra motxilla.

Explicar la història dels altres és delicat, doncs.

— Construir un relat amb la història d’algú és un acte de responsabilitat, és una operació de poder. I, per tant, hem de ser molt responsables quan decidim que aquell serà el relat dels fets. ¿Es pot explicar la vida d'una persona sense ocupar-la, sense colonitzar-la, amb la nostra pròpia mirada?

Respon-me tu.

— Són preguntes que llenço a l'aire. Però em sembla que no. Inevitablement, simplifiquem. I a vegades no en som prou conscients, quan expliquem la història d'algú. També em pregunto què fem amb la vida dels altres quan la tenim a les nostres mans. Sovint ens falta molta, molta informació. A l'hora d'explicar alguna cosa no ens hauríem de deixar mai de fer la pregunta moral per antonomàsia, que és: “Què hauria de fer jo amb aquesta informació?” Isaiah Berlin diu que hi ha la llibertat negativa, és a dir, que jo puc fer tot el que no em prohibeixi explícitament la llei, i la llibertat positiva, que és la de preguntar-se, dins del que permet aquesta llei, “Jo què hauria de fer?” I, per a mi, aquesta segona és la bona, i és el que es planteja la Ginebra. I, potser, el més ètic algunes vegades és no explicar.

Abans deies “Jo no censuro res”. Però la teva protagonista sí que té unes idees molt clares sobre cap a on està anant el periodisme en l’era del clic.

— No, esclar, la Ginebra és d'una generació en què el periodisme era un terreny bastant segur amb quatre normes bàsiques. Per a ella, fer periodisme continua sent allò. Però ara aquest periodisme pot quedar diluït, perquè hi ha coses que en tenen l’aspecte, com ara tuits que informen aparentment de coses però tenen una metodologia diferent. Potser sí que el periodisme hauria de reivindicar la seva manera de fer, per no perdre identitat.

Un altre dels personatges, el Pere, diu: “El periodisme i la cultura ens salvaran”. Deunidó, l’optimisme!

— És un romàntic, el Pere! I la frase és molt utòpica, efectivament. Però no crec que vagi del tot desencaminat, perquè el periodisme ben fet, que hem de defensar amb dents i ungles, ens pot fer millorar com a societat. I la cultura és un refugi, ens fa aturar el temps, fa que pensem, fa que reflexionem, que aprenguem coses noves i que arribem a conclusions interessants. És veritat que hi pot haver persones molt llegides i molt il·lustres que no siguin bones persones, però no es tracta d'això, sinó de potser pensar més col·lectivament i no tan individualment.

Aquesta tensió entre relat i veritat es veu també en dues de les cites que hi ha a la novel·la. Una, de Nietzsche, diu que no hi ha fets, sinó només representacions. L’altra, de John R. Searle, ens recorda que el món existeix independentment de qualsevol representació particular que puguem tenir-ne. Amb qui et quedes?

— Sí que crec que les coses existeixen malgrat les interpretacions. Al final, de Nietzsche m’agrada que es recordi que hi ha fets sobre els quals passem tan de pressa que gairebé és com si s’evaporessin.

Diria que en aquests últims anys està guanyant Nietzsche. Si no existeixen els fets, puc dir que la Terra és plana i quedar-me tan ample.

— Estic d’acord amb això que dius. Està passant i, al final, la novel·la també va d’això, del pensament binari. De pensar “La resta m’és igual. Tota la zona d’ombra que queda m’és igual”. Esclar, això fa que el missatge es vagi simplificant, quan es va transmetent. I precisament perquè explicar la història de l’altre sense simplificar-la és impossible, com a mínim fem-ho amb responsabilitat.

La novel·la també parla d'amor. Quin és el missatge, aquí?

— Mira, jo crec que hi apareixen moltes formes d'amor que són molt generoses, però que l'amor... o per amor, s'actua moltes vegades sense ser conscient del mal que un pot fer, i que l'amor és un camp de proves moral brutal en totes les seves formes. L'amor romàntic, l'amor fraternal, l'amor ens posa a prova i, més que un refugi, a vegades és un camp de batalla.

Entre els últims guanyadors del Llull hi ha Gerard Quintana, Estel Soler, Pilar Rahola o Ramon Gener, que no tenen la literatura com a primera ocupació. ¿Et fa por que et caigui l’etiqueta d’escriptora mediàtica?

— Gens de por, endavant amb això.

Has voltat molt, professionalment parlant: televisió, ràdio, a gairebé totes les franges... No sé si és símptoma de cul inquiet o que el periodisme està com està.

— Cul inquiet! Jo a les feines em diverteixo molt. I vaig estar deu anys presentant el TN, que trobo que són molts anys fent una sola cosa. Vaig fer el canvi perquè em van venir a buscar i vaig estar contenta de fer-lo, i després em van proposar tornar a la televisió i vaig dir: "Provem-ho". I s’acaba la televisió i ara torno a fer ràdio, perquè m’ho han proposat.

No tems la incertesa?

— Sí, esclar, com tothom.

Però n'hi ha que la temen menys.

— La temo, però poques vegades he perdut la serenor d’esperit. I això trobo que és una virtut.

Confiança en una mateixa o inconsciència?

— Deu ser aquell equilibri, i segur que hi ha una mica de tot. Al final, fa 25 anys que rondem per aquest món professional. Si no tingués seguretat en mi mateixa, penso que no estaria funcionant, no? Hem de saber quines són les nostres fortaleses i les nostres mancances, i jo crec que me les conec.

Quines són?

— Home, no! Soc bastant sociable però introvertida, i em costa una barbaritat parlar de mi mateixa, així que deixaré que els altres parlin i diguin el que vulguin, abans que parlar jo de mi mateixa. En general, a la societat l'ego és massa el centre, i l'individualisme també. Si jo ara volgués definir-me, segur que per algun instint salvatge intentaria vendre'm d'una manera molt determinada, buscant que la percepció dels altres fos la que a mi m'interessés. Prefereixo no trobar-me en aquesta tessitura. Trobo que l'ego és el gran enemic. Per a un mateix però també per als altres, per a la gent amb qui convius.

Hi treballes, en això d'abaixar l’ego?

— Jo hi treballo, perquè l’ego pot fer-te millorar a tu mateix i competir amb tu mateix... o fer-te competir amb els altres. Jo l'he tingut sempre a la franja de competir amb mi mateixa, i per això soc molt autoexigent. I em sento beneïda, perquè no he tingut mai l’ego de competir amb els altres. Quan veig algú a qui li passa, sempre em sap greu: es deu passar molt malament. I això ens porta al culte constant al jo, als mitjans, a Instagram... Criticar les institucions està bé, però estan formades per persones. Aleshores, la solució, si n’hi ha alguna, és començar perquè les persones siguem més completes, més responsables. Si les persones que són a les institucions no tenen un sentit moral de la seva participació en la societat, serà molt difícil que vagi bé.

La cultura ens salvarà a tots, eh?

— La cultura ens salvarà a tots, sí! [riu] El que necessitem són ciutadans més complets, més compromesos, no tan individualistes. Per tant, cal que anul·lem ja aquesta cultura del jo per davant de tot.

I com es fa, això?

— Tornant a la cultura.

Però es pot ser una persona perfectament llegida i alhora un autèntic miserable...

— Sí, sí, sí, totalment. Però crec que igualment no es pot perdre el sentit de societat. S'ha de tenir present que tu sol no pots res, en societat. No podem res sols. Vivim en societat i depenem extremadament els uns dels altres. Ho vam veure durant la pandèmia, va ser el gran exemple. I, en canvi, ara que farà sis anys sembla que ens n'hem oblidat del tot.

Tens algun projecte somniat?

— Ara és escriure. Vull continuar fent la meva feina principal, que és el periodisme, però ara mateix la il·lusió és pensar que els pròxims vint o trenta anys voldré escriure més.

Tu no et jubilaràs mai, no?

— No ho sé, no ho sé.

Ho dic perquè has comptat a trenta anys vista, que en tindràs 76.

— [Riu] Potser m’he passat. Però era per dir que em fa il·lusió escriure, tot i que jo a la ràdio hi estic molt bé. I m'agrada molt l'hora del vespre. Al final és la franja en la qual he fet més ràdio.

Si et temptessin amb els matins...

— No, això no... No renego de res del que he fet, ni em tanco cap porta, perquè la vida... ves a saber. Però sí que et dic que el moment actual és el punt perfecte de serenor entre la vocació, la passió i l'equilibri personal. És fantàstic. Faig un programa que m'encanta, amb uns companys que m'encanten, en una hora que és molt bona i que em dona els matins lliures per escriure. Ara mateix, per tant, no ho canviaria.

Quan vas deixar la televisió després de deu anys al TN, més enllà de l’oferta hi havia un cansament?

— Ja feia un temps que parlava amb la direcció de la tele per poder fer alguna altra cosa i, de fet, la vaig fer: el programa La gent normal, que em va permetre créixer i provar un nou registre. I els hi agraeixo molt. Però recordo que aleshores ja tenia un neguit i que em vaig obrir una pàgina web i escrivia alguns articles, però per deixar-los allà penjats, sense cap objectiu ni pensant que em donessin un rendiment posterior.

I tornes a deixar la televisió després del Planta baixa, que va ser un programa que van cancel·lar perquè no va acabar de funcionar d’audiència, amb un 8,4% en un canal en què l’audiència mitjana era el 15%.

— Bé, el 15% en aquella franja no la trobaràs mai, perquè ja saps que la programació d’una cadena té franges fortes i franges dèbils. Però sí que potser no es van acabar de fer bé les coses. Van ser dues temporades en què vaig aprendre moltes coses i m'ho vaig passar molt bé, i en vaig treure unes quantes lliçons per als pròxims vint anys.

Com ara?

— Ui, no, no. Me les guardo per a mi.

Hem parlat de literatura i de periodisme, però ara deixa’m ser fastigosament materialista: voldria saber què faràs amb els 60.000 euros del premi.

— [Riu] Com ho diuen, aquells que els toca la loteria?

Tapar forats!

— Això! Encara no ho tinc pensat. Potser me’ls guardaré, és molt difícil estar bé, avui dia.